“Si puedes mantener la cabeza en su sitio cuando todos a tu alrededor la pierden y te culpan a ti. Si puedes seguir creyendo en ti mismo cuando todos dudan de ti, pero también toleras que tengan dudas.
Si puedes esperar y no cansarte de la espera; o si, siendo engañado, no respondes con engaños, o si, siendo odiado, no incurres en el odio. Y aun así no te las das de bueno ni de sabio.
Si puedes soñar sin que los sueños te dominen; Si puedes pensar y no hacer de tus pensamientos tu único objetivo; Si puedes encontrarte con el Triunfo y el Desastre, y tratar a esos dos impostores de la misma manera.
Si puedes soportar oír la verdad que has dicho, tergiversada por villanos para engañar a los necios. O ver cómo se destruye todo aquello por lo que has dado la vida, y remangarte para reconstruirlo con herramientas desgastadas.
Si puedes apilar todas tus ganancias y arriesgarlas a una sola jugada; y perder, y empezar de nuevo desde el principio y nunca decir ni una palabra sobre tu pérdida.
Si puedes forzar tu corazón, y tus nervios y tendones, a cumplir con tus objetivos mucho después de que estén agotados, y así resistir cuando ya no te queda nada salvo la Voluntad, que les dice: “¡Resistid!”.
Si puedes hablar a las masas y conservar tu virtud. O caminar junto a reyes, sin menospreciar por ello a la gente común. Si ni amigos ni enemigos pueden herirte. Si todos pueden contar contigo, pero ninguno en exceso.
Si puedes llenar el implacable minuto, con sesenta segundos de diligente labor Tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella, y —lo que es más—: ¡serás un Hombre, hijo mío!”.
Benvolguts alumnes, avui la idea era fer un repàs i dubtes, però em toca anar a la Xarxa de Competències Bàsiques.
Aquí teniu un examen que vaig fer el curs 2024-25 als meus alumnes de llavors sobre Plató i la solució al mateix d´un nivell aproximat al notable/notable alt. Fixeu-vos sobre tot en les respostes a l´exercici II i en com s´ha d´argumentar l´exercici III. En aquest últim encara es pot millorar més, si camufleu l´argumentari lògic dins d´un text narratiu, de manera que quedi més “humà”.
En aquest fragment de La República, Plató desenvolupa la seva classificació dels graus de coneixement dins l’analogia de la línia. Distingeix quatre nivells: imaginació i creença, que formen l’opinió i corresponen al món sensible i canviant; i pensament i coneixement, que formen la intel·ligència i corresponen al món intel·ligible i immutable de les essències. El text subratlla que aquests nivells mantenen una relació proporcional: així com l’essència és superior a la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió. Plató remarca també que, dins cada àmbit, hi ha jerarquies internes, ja que el coneixement és més elevat que el pensament, i la creença, més fiable que la imaginació.
Pregunta II. Significat dels termes
«coneixement» Forma més alta de saber, assolida per la intel·ligència quan capta directament les Idees. És certesa completa, independent dels sentits i fundada en la contemplació racional de l’essència.
«essència» La realitat veritable, eterna i immutable que constitueix el que les coses són en si mateixes. Les essències són les Idees, objecte propi del coneixement i font de tota veritat.
Pregunta III. Explicació ampliada del sentit de l’afirmació i justificació segons el pensament platònic
L’afirmació de Plató expressa la relació entre els dos grans dominis ontològics i epistemològics de la seva filosofia: el món sensible i el món intel·ligible. L’opinió es refereix a la “generació”, és a dir, al conjunt d’objectes sensibles sotmesos al canvi, la multiplicació i la imperfecció. Aquest món només pot produir creences, ja que els sentits no ofereixen estabilitat. En canvi, la intel·ligència es refereix a l’“essència”, les Idees, realitats immutables i perfectes que fonamenten tota veritat.
L’analogia estableix una proporcionalitat: així com l’essència és superior i més real que la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió perquè ofereix coneixement segur. Aquesta jerarquia és coherent amb el dualisme ontològic platònic: el món sensible és mera aparença, mentre que el món intel·ligible és l’autèntic ser. També s’emmarca en la teoria de les Idees, segons la qual només el que és immutable és cognoscible. Des d’aquest punt de vista, Plató justifica que la ciència requereix superar les limitacions dels sentits i elevar-se dialècticament fins a la contemplació racional de les essències. Així, la proporció entre opinió i intel·ligència reflecteix la proporció entre aparença i realitat.
Exercici 2. La intuïció en Plató i Descartes
Intuïció en Plató
Per a Plató, la intuïció és la captació intel·lectual directa de les Idees. No prové dels sentits, sinó que és resultat d’un procés dialèctic que culmina en la visió immediata del Bé i de les essències. Aquesta intuïció té un component d’anàmnesi: l’ànima recorda allò que va contemplar abans d’encarnar-se. És, doncs, una “visió” intel·ligible que supera el pensament discursiu i permet accedir al coneixement pur, independent de qualsevol experiència sensible.
Intuïció en Descartes
En Descartes, la intuïció és la percepció clara i distinta que la ment capta d’una idea simple i evident. No és un record ni una contemplació d’entitats transcendentals, sinó un acte present de la raó que garanteix certesa absoluta. És el fonament de tot el sistema cartesià, perquè només el que és intuït amb evidència pot ser considerat coneixement segur. La intuïició és, doncs, un criteri metodològic de veritat.
Comparació
Tant Plató com Descartes entenen la intuïció com un mecanisme d’accés privilegiat a la veritat, però el seu contingut i la seva funció són diferents. Per a Plató, la intuïció revela essències objectives i transcendentals preexistents, i està vinculada al viatge de l’ànima cap al Bé. Per a Descartes, revela idees clares i distintes elaborades per la ment en l’acte present del pensament i serveix per fonamentar el coneixement científic. En Plató és un procés metafísic i espiritual; en Descartes, un procediment epistemològic i metòdic.
Exercici III
«La justícia és, fins a cert punt, una qüestió d’equilibri entre les parts de l’ànima de la ciutat i de cada home».
1. POSICIÓ A FAVOR
Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató.
2. ARGUMENTS A FAVOR (3)
Argument a favor 1: Plató defineix la justícia com l’harmonia entre les parts de l’ànima —racional, irascible i concupiscible—. Quan cada part compleix la seva funció pròpia sota la direcció de la raó, hi ha ordre interior.
Argument a favor 2: A la ciutat, la mateixa estructura es replica: governants, guardians i productors han d’actuar segons la seva funció. La justícia és una homologia entre ordre social i ordre psicològic.
Argument a favor 3: L’equilibri produeix el bé comú: la raó, com a facultat orientada al bé, garanteix que passions i desitjos no dominin ni l’individu ni la comunitat.
3. ARGUMENTS EN CONTRA (3)
Argument en contra 1: El concepte platònic no inclou idees modernes de justícia com drets, igualtat o justícia distributiva, i podria resultar incomplet.
Argument en contra 2: El model de funcions fixes pot justificar una estructura social rígida i jeràrquica que limiti la mobilitat i la diversitat de rols.
Argument en contra 3: No és evident que es pugui establir un paral·lel directe entre les parts de l’ànima i els grups socials: la societat és més complexa que un individu ampliat.
4. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS A FAVOR (3)
Contraargument al favor 1: La teoria tripartida de l’ànima és més simbòlica que científica; no es pot demostrar empíricament que l’equilibri d’aquestes parts defineixi la justícia real.
Contraargument al favor 2: L’analogia entre ciutat i ànima pot ser forçada: encara que una persona sigui justa, això no garanteix que la ciutat funcioni igualment de manera justa.
Contraargument al favor 3: La supremacia de la raó pot ser discutida: emocions i desitjos poden contribuir a una vida bona i no necessàriament han de ser dirigits de manera jeràrquica.
5. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS EN CONTRA (3)
Contraargument al contra 1: Plató busca una definició estructural de justícia, no jurídica. El seu concepte d’harmonia pot servir com a base perquè qualsevol altre criteri modern tingui consistència.
Contraargument al contra 2: Les funcions no són imposades arbitràriament: Plató defensa una educació meritocràtica que identifica les aptituds naturals i assigna tasques segons la competència.
Contraargument al contra 3: L’analogia no pretén ser una identitat literal, sinó un recurs pedagògic per entendre que tant l’ànima com la ciutat requereixen ordre intern.
6. CONCLUSIÓ
Conclusió: Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató. Dins el marc conceptual de Plató, la justícia és essencialment equilibri. Tant l’individu com la polis són justos quan cadascuna de les seves parts exerceix la funció que li correspon sota la direcció de la raó. Aquesta concepció destaca la dimensió estructural i harmònica de la justícia, que permet integrar el bé individual i el col·lectiu. Malgrat les crítiques que es poden fer des de perspectives contemporànies, el plantejament platònic és coherent i fonamental per comprendre la seva filosofia política.
Aristòtil i el camí cap a la millor versió d’un mateix
La Laia va arribar a classe amb la motxilla plena de llibres i el cap una mica espès. No era fan de la filosofia; sempre li semblava massa abstracta. Però aquell dia el professor havia escrit una frase curta i intrigant a la pissarra: “Res no existeix sense finalitat.”
—Avui —va dir el professor—, coneixerem Aristòtil i tres de les seves idees més importants: l’hilemorfisme, l’ètica i la teleologia.
La Laia va sospirar, pensant que seria una classe d’aquelles d’escoltar i fer veure que entenia. Però el professor va començar una història que la va captivar sense adonar-se’n.
Feia més de dos mil anys, Aristòtil caminava sovint pels jardins de la seva escola a Atenes. Observava els arbres, els animals, els núvols… Ho mirava tot amb uns ulls que volien entendre. Un dia, va veure un fuster transformant un tronc en una cadira, i aleshores ho va entendre: res és només el que veiem a simple vista.
Va anomenar aquesta idea hilemorfisme, una paraula rara que vol dir que tot està fet de matèria i forma. La matèria és el material —la fusta d’un banc, el ferro d’un clau—, mentre que la forma és el que converteix aquest material en un objecte concret: el disseny que fa que la fusta sigui banc i no escombra.
Mentre escoltava, la Laia va mirar la seva pròpia taula: matèria —plàstic i metall— i forma —el disseny que la fa ser una taula.
—Aquesta idea també s’aplica a nosaltres —va dir el professor—. El cos és la matèria. La forma és l’ànima, allò que ens dona vida i ens permet pensar, sentir i decidir.
La Laia va arrufar el front: per primera vegada, li semblava que entenia què volien dir els filòsofs amb “ànima”.
Però Aristòtil no es va aturar aquí. Ell pensava que totes les coses tenen una finalitat, un propòsit cap al qual tendeixen de manera natural. A això li va dir teleologia.
Una llavor té la finalitat de convertir-se en un arbre. Una cria d’ocell està destinada a volar. I els éssers humans? Segons Aristòtil, la nostra finalitat és utilitzar la raó i viure bé.
La Laia va trobar aquesta idea sorprenent. Si tot té un propòsit, quin és el d’ella?
El professor va continuar explicant que per a Aristòtil, viure bé no volia dir passar-s’ho sempre bé o tenir molta sort. Volia dir aconseguir la felicitat profunda, allò que ell anomenava eudaimonia. Aquesta felicitat s’assoleix quan una persona es converteix en la millor versió d’ella mateixa.
I com s’hi arriba? Mitjançant la virtut. Les virtuts no són poders màgics ni qualitats innates; són hàbits de fer les coses bé. Tal com un esportista s’entrena per millorar, les persones han d’entrenar el seu caràcter.
Aristòtil també deia que cada virtut és un punt mig entre dos extrems negatius. Aquesta idea s’anomena doctrina del terme mig. El professor en va posar un exemple ben clar:
—La valentia és la virtut. L’extrem per defecte és la covardia; per excés, la temeritat. Entre els dos hi ha el punt just.
La Laia va pensar en la vegada que no havia gosat defensar una amiga. “Potser em vaig quedar massa cap a la covardia”, va admetre per primera vegada.
La idea que li va agradar més va ser saber que la virtut s’entrena. Que no cal ser perfecte d’entrada; només cal moure’s cap al punt mig, pas a pas.
Quan la classe s’acabava, el professor va fer la connexió final:
—Recordeu: som matèria i forma, diu l’hilemorfisme. I la nostra forma és una ànima racional: això ens fa humans. Doncs bé, la teleologia diu que tot tendeix a un fi. I el nostre fi natural és usar aquesta raó per actuar amb virtut i aconseguir una vida plena.
La Laia va mirar la frase de la pissarra: “Res no existeix sense finalitat.” Ara tenia sentit. Va pensar en ella mateixa: una persona amb cos, amb pensament, i amb un camí per recórrer. Un camí que depenia de les seves decisions, de les virtuts que decidís practicar i del seu propi “terme mig”.
Aquella tarda, caminant cap a casa, va observar una llavor al terra del parc i va somriure, pensant: “També jo tinc el meu propi propòsit. I puc créixer cap a ell.”
ACTIVITATS DE COMPRENSIÓ
Explica amb les teves paraules què és l’hilemorfisme i posa un exemple d’un objecte amb la seva matèria i forma.
Segons Aristòtil, què és l’ànima i per què és important per entendre l’ésser humà?
Què és la teleologia i com la pots observar en la vida quotidiana?
Segons Aristòtil, quin és el fi o finalitat natural dels humans?
Què significa “eudaimonia”? Per què no és només “felicitat” en el sentit habitual?
Explica què és una virtut segons Aristòtil.
En què consisteix la doctrina del terme mig? Dona’n un exemple diferent del text.
Per què Aristòtil pensa que les virtuts s’aprenen i no neixen amb nosaltres?
Com relaciona Aristòtil la raó amb la manera correcta de viure?
Quina escena de la narració mostra que la Laia comença a aplicar les idees d’Aristòtil? Explica-la amb les teves paraules.
Quan parlem dels Reis Catòlics, ens referim a Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, dos monarques que van marcar profundament la història d’Europa i del món. El seu casament, celebrat el 1469, no només va ser una unió entre dues persones, sinó també l’inici d’una unió dinàstica entre Castella i la Corona d’Aragó. Tot i que encara no es pot parlar d’un “estat espanyol” tal com l’entenem avui, sí que van posar les bases d’un projecte polític compartit.
El seu regnat va estar ple d’esdeveniments decisius. L’any 1492, després de segles de conflicte, van conquerir Granada, l’últim territori musulmà a la península Ibèrica. Aquell mateix any van finançar l’expedició de Cristòfol Colom, que va arribar a Amèrica i va obrir la porta a un nou món d’intercanvis, conquestes i colonització. Amb aquests èxits, els Reis Catòlics van reforçar el seu poder i van començar a governar de manera més centralitzada, amb l’objectiu de controlar millor els seus regnes i d’unificar la religió sota el catolicisme.
Dels seus fills, la que tindria més importància per a la successió seria Joana, coneguda popularment com Joana la Boja. Aquest sobrenom, però, ha estat molt discutit, ja que molts historiadors creuen que els seus problemes emocionals van ser exagerats pels qui volien apartar-la del poder. Joana es va casar amb Felip “el Bell”, hereu de la poderosa família dels Habsburg, una de les dinasties més influents d’Europa.
La mort prematura de Felip i l’estat mental de Joana van provocar una situació complicada. Tot i que ella continuava sent legalment reina, no va poder governar i va ser reclosa a Tordesillas. El seu fill, Carles, acabaria heretant els seus drets. Quan Carles I va pujar al tron el 1516, tot just arribava dels Països Baixos i parlava poc castellà. Malgrat això, va reunir un conjunt d’herències impressionant: Castella i Aragó (i les colònies americanes) procedien de la seva mare; Àustria i altres territoris europeus provenien del seu pare i dels seus avis paterns.
L’any 1519, Carles va ser elegit emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, i així adoptava el títol de Carles V. Amb ell, la monarquia hispànica es va convertir en una potència mundial. El seu imperi abastava Europa, Amèrica i parts d’Àsia i Àfrica. Era tan extens que molts afirmaven que “mai no s’hi ponia el sol”. Però governar territoris tan diversos no era gens fàcil: va haver de lluitar contra França, enfrontar-se als prínceps protestants alemanys i frenar l’expansió de l’Imperi Otomà al Mediterrani. A més, a Castella hi va haver la revolta de les Comunitats, que expressava el malestar de ciutats que se sentien ignorades en la política reial.
Amb el pas del temps, Carles I es va cansar de les responsabilitats i les guerres. L’any 1556, va abdicar i va dividir l’imperi: al seu germà Ferran I, li va cedir la part austríaca i el títol imperial; al seu fill Felip II, tots els territoris hispànics, incloent-hi les colònies americanes, Itàlia, els Països Baixos i nous dominis a Àsia.
Felip II va ser un rei molt diferent del seu pare. Prefeia governar des d’un punt fix i tenir un control detallat de tot el que passava. De fet, el 1561 va establir Madrid com a capital, una decisió clau per centralitzar l’administració. Sota el seu regnat, l’imperi espanyol va arribar al seu moment de màxima expansió.
Felip II va continuar ampliant els territoris d’ultramar i va impulsar missions a Amèrica i Àsia. Les Illes Filipines reben el seu nom en honor seu. També va aconseguir una important victòria contra els otomans a la batalla de Lepant (1571), on la flota cristiana va frenar l’avanç turc al Mediterrani. Malgrat aquests èxits, no tot va anar bé. El 1588, Felip II va enviar l’anomenada Armada Invencible per derrotar Anglaterra i imposar-hi una monarquia catòlica, però l’operació va fracassar per tempestes i errors estratègics.
La història que va dels Reis Catòlics fins a Felip II és, en realitat, la història del naixement i creixement d’un gran imperi. En només tres generacions, la monarquia hispànica es va convertir en una de les potències més influents del món. Però també és la història de conflictes, de decisions difícils i de grans canvis que marcarien el futur de molts territoris durant segles.
ACTIVITATS DE LECTURA I COMPRENSIÓ
1. Preguntes de resposta directa
Respon breument: a) Qui formava el matrimoni dels Reis Catòlics? b) Quin any es va conquerir Granada? c) Per què Joana no va governar? d) Qui va heretar finalment la corona i per què?
2. Completa frases amb informació del text
a) L’expedició de Colom es va finançar l’any ________. b) Carles I també és conegut com a Carles ________. c) Felip II va establir la capital a ________ l’any ________.
3. Ordena cronològicament aquests fets
– Abdicació de Carles I – Conquesta de Granada – Elecció de Carles V com a emperador – Viatge de Colom – Trasllat de la capital a Madrid
4. Identifica les idees principals
Escriu la idea principal de cada paràgraf del text (5 línies màxim per paràgraf).
5. Relaciona personatge – descripció
Relaciona:
Felip “el Bell”
Joana
Carles I
Felip II
Isabel I
A. Va centralitzar el govern a Madrid. B. Va ser reina però no va governar. C. Va finançar l’expedició de Colom. D. Emperador d’un immens imperi europeu. E. Marit de Joana i membre dels Habsburg.
6. Veritable o fals (justifica)
Indica si és cert o fals i justifica amb una frase: a) Carles I va governar només a la península Ibèrica. b) Felip II va guanyar la batalla de Lepant. c) Joana no va tenir fills.
7. Causes i conseqüències
A partir del text, identifica: a) Una causa i una conseqüència de la conquesta de Granada. b) Una causa i una conseqüència de l’abdicació de Carles I.
8. Troba tres exemples de “centralització del poder”
Assenyala al text tres moments en què algun rei intenta concentrar més poder.
9. Localitza informació explícita i implícita
a) Dona un exemple d’informació explícita (que apareix literalment). b) Dona un exemple d’informació implícita (que es dedueix però no s’explica directament).
10. Resum final
Fes un resum de 10 a 12 línies explicant la successió dinàstica des dels Reis Catòlics fins a Felip II.
Piensoluegosiento 