Benvinguts al curs 2026-2027

El funcionament d´aquest Portal de Filosofia és el següent:

  1. A la barra lateral dreta teniu un enllaç a la pàgina del vostre curs. Simplement cliqueu l´enllaç i en podreu accedir.
  2. En el cas que us demani contrasenya (password), aquesta se us proporcionarà el primer dia de curs. És important escriure-la exactament per poder entrar.
  3. En el vostre curs trobareu els materials d´estudi: el dossier de continguts, les activitats a fer, etc.
  4. A part de la pàgina del vostre curs, trobareu més abaix diferents entrades que amplien continguts, proposen activitats, etc. Estan ordenades per autor, a la barra lateral dreta, i també per etiquetes. Així, per exemple, si a l´entrada del blog posa «ESO 4» sinifica que va dirigida a aquest curs.
  5. Les proves (examens) i les activitats de classe es faran en format paper i s´entregaran el dia corresponent. Algunes activitats online s´entregaran al correu miquelamoros@rubioiorslh.cat. Qualsevol altra comunicació amb el professor es farà mitjançant aquest mail, tot i que és preferible parlar-ho a classe en el moment adient.

Cordial,

Miquel Amorós

Immanuel Kant: «Fonamentació de la metafísica dels costums» (1785)

«Breus dades biogràfiques

Immanuel Kant va néixer a Königsberg (Prússia Oriental). La seva família era humil i pietista, un moviment protestant luterà de tendència mística que valorava l’actitud i el sentiment religiós per sobre de l’aspecte institucional, ritual i dogmàtic de la religió. Estudià a la universitat de Königsberg, on Christian Wolff, que era deixeble de Leibniz, el va formar en la metafísica racionalista, cosa que definí la seva manera inicial de concebre la filosofia. Després, Martin Knudsen el formà en l’estudi de les matemàtiques i la física newtoniana. Va mantenir contacte amb els il·lustrats francesos i anglesos. Rousseau el va influir en la concepció de l’educació i els drets humans. La lectura de Hume va fer que se li despertés «el somni dogmàtic» i abandonés el racionalisme inicial. Va ser professor a la universitat de la seva ciutat, on va viure fins a la mort. Malgrat que mai no es va moure de Königsberg, sempre estava al dia de tots els avenços filosòfics, científics i polítics de l’època.

Context històric i filosòfic

Per comprendre el sentit de l’ètica kantiana, l’hem de situar en el context general de la Il·lustració i dins del conjunt del projecte filosòfic kantià.

La filosofia de Kant s’emmarca dins del moviment il·lustrat alemany del segle XVIII, del qual el mateix filòsof va ser divulgador i impulsor. En la seva obra Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració? (1784) exposa el lema i els nous ideals de la raó il·lustrada.

Es concep la Il·lustració com la sortida de l’ésser humà d’una minoria d’edat en què es trobava per mandra o covardia. Fins ara l’ésser humà sempre havia estat sotmès i s’havia deixat guiar en les seves decisions per una instància superior: la voluntat del monarca o els preceptes de l’Església. Però ha arribat l’hora que prengui les regnes de la seva vida, que pensi i decideixi per si mateix: «Atreveix-te a pensar! Sapere aude! Tingues el coratge per servir-te del teu propi enteniment! Aquest és el lema de la Il·lustració».

Per tant, una de les idees centrals del moviment il·lustrat és la defensa de l’autonomia de l’individu, de la seva autodeterminació respecte a la manera com ha de viure i pensar. Però perquè pugui pensar per si mateix es necessiten dues coses essencials. D’una banda, llibertat de pensament i d’acció, una llibertat que ha de ser protegida des del poder polític. De l’altra, accés a l’educació i la cultura, «atreveix-te a saber!», perquè només el coneixement i la cultura ens poden capacitar per pensar d’una manera autònoma i amb un criteri ben fonamentat.

L’educació de la població perquè aquesta sigui autònoma i pensi per si mateixa s’emmarca dins del projecte més ampli de la Il·lustració de superar tots aquells factors irracionals que havien dominat la història de la Humanitat des dels seus inicis. La superstició, el dogmatisme, el fanatisme, la intolerància… havien desencadenat les persecucions polítiques i religioses, les guerres, la violència… que havien portat a la misèria material i espiritual de gran part de la població.

La raó il·lustrada és una raó autònoma i lliure, però també crítica amb tot allò que ha dificultat el progrés i el benestar humà. Es proposa fer una anàlisi racional de tots els aspectes que conformen la vida humana per substituir les explicacions que havien estat dominants fins a aquell moment i que tenien un caràcter predominantment religiós i irracional per explicacions enterament racionals basades en el rigor científic. Tot això portarà progressivament a una secularització de la societat i la cultura.

Els antics valors religiosos que donaven sentit a la vida humana (Déu, fe, transcendència, salvació…) són substituïts per uns nous valors laics (raó, progrés, civilització, humanitat, cultura, ciència…). Es concep una ètica autònoma de la religió, basada en l’estricta raó i no pas en els preceptes d’una religió revelada. En l’acció moral s’haurà de retre comptes, primer de tot, davant els nostres semblants (responsabilitat personal en comptes de pecat), i l’amor al proïsme es convertirà en l’obligació moral de cooperar en el progrés de la Humanitat (amor a la humanitat).

Dins d’aquest marc general de pensament il·lustrat, Kant desenvolupa el seu projecte filosòfic personal. L’ambició última és comprendre què és l’ésser humà, per la qual cosa abans haurà de respondre tres preguntes d’un gran abast.

La primera pregunta és què puc saber. Kant investiga les condicions que fan possible el coneixement humà i intenta determinar-ne els límits. Se situa en la teoria del coneixement, fonamenta el coneixement científic i investiga si la metafísica pot ser o no una ciència. Kant formularà una nova proposta gnoseològica que superarà les concepcions del racionalisme i l’empirisme moderns.

La segona pregunta és què he de fer. Kant intenta establir i justificar els principis de l’acció humana i les condicions de la llibertat. Se situa en l’ètica, que és la disciplina filosòfica sobre la qual centrarem la nostra guia de lectura. La seva teoria s’emmarca clarament dins de la idea il·lustrada d’un individu autònom que s’autodetermina a si mateix a través de la raó i dins de la idea d’una ètica que és autònoma de la religió.

La tercera pregunta és què puc esperar. Kant analitza les condicions i la possibilitat de realització de l’ésser humà i intenta projectar el seu últim destí. Se situa en el terreny de la història i la religió. La seva concepció de la religió, d’acord amb els ideals il·lustrats, no depèn de cap tipus de revelació ni accepta cap tipus de dogmes. És una religió que es concep dins dels estrictes límits de la simple raó.

Textos d’I. Kant amb guia de lectura

Farem l’exposició de l’ètica kantiana a partir de la lectura dels textos seleccionats per a la prova de les PAU de Fonamentació de la metafísica dels costums (1785).

L’àmbit de la natura i l’àmbit de l’acció humana

Kant distingeix dos possibles usos de la raó segons l’àmbit al qual la raó s’apliqui.

D’una banda, hi ha la raó teòrica o pura, que s’ocupa de l’àmbit de la natura i està aplicada al coneixement de fets a través de judicis. El funcionament d’aquesta s’explica en la primera part del seu projecte filosòfic. El coneixement és el resultat de la síntesi entre allò que prové de l’objecte, que ens ve donat i que és la matèria del coneixement (les impressions sensibles), i les diferents formes a priori que el subjecte li imposa en un procés d’ordenació i unificació progressiva. En primer lloc, per percebre els objectes (coneixement sensible), l’ordena d’acord amb les formes a priori de la sensibilitat (l’espai i el temps). A continuació, per poder pensar-los (coneixement intel·lectual), l’ordena d’acord amb els conceptes purs de l’enteniment (les categories). D’aquesta manera, el coneixement objectiu serà el resultat de l’aplicació de les categories de l’enteniment a objectes d’experiència possible (a intuïcions empíriques).

D’altra banda, tenim la raó pràctica, que s’ocupa de l’àmbit de l’acció humana i està aplicada a determinar com hem d’obrar. No es tracta de descriure els motius o les circumstàncies que impulsen els éssers humans a actuar d’una manera o altra, de la qual cosa s’ocupen les ciències. Es tracta d’establir els principis pels quals s’ha de regir l’acció moral, que són els que han de servir per elaborar les màximes o imperatius pels quals ens hem de guiar.

Com hem d’obrar (I): crítica a les ètiques teleològiques

En línia amb el pensament socràtic, Kant considera que els imperatius ètics només són vàlids si tenen un valor universal. A més, igual que Sòcrates i com reclamava la Il·lustració, aquests imperatius han d’estar dictats per la raó del mateix individu (autonomia moral), és a dir, només ell ha de ser el seu propi legislador.

Però la majoria de les propostes ètiques anteriors a Kant no complien aquests requisits. La posició dominant havia estat començar per definir quin era el bé suprem per a l’ésser humà. Aristòtil, paradigma d’aquesta manera d’elaborar l’ètica, ens diu que és la felicitat; Epicur que és el plaer; després de Kant, John Stuart Mill dirà que és la utilitat.

Aquest bé suprem es converteix en el fi últim que ha de perseguir l’ésser humà; és per això que aquests tipus de teories ètiques s’anomenen ètiques teleològiques. Els seus imperatius o màximes deriven de la recerca d’aquest fi últim i es converteixen en mitjans per assolir-lo. D’aquesta manera, són imperatius hipotètics o condicionats perquè només garanteixen el bé de l’acció si el fi que hem proposat és el correcte.

Per exemple, Epicur recomana això: «Si vols ser feliç, gaudeix dels plaers naturals i necessaris». Però com hem establert que el plaer és el fi últim? A partir de l’experiència (a posteriori) i avaluant les conseqüències; per tant, és impossible que pugui tenir un valor universal. La prova més clara és que les diferents propostes ètiques no coincideixen pel que fa a quin ha de ser el fi últim que hem de perseguir.

Existeix, a més, un últim problema. Aquestes ètiques són heterònomes, ja que el principi que determina la voluntat prové d’un element extern a la mateixa raó (un fi establert prèviament), i no pas de la forma racional de la llei.

Com hem d’obrar (II): la bona voluntat i el deure

Kant defensa que l’única cosa que es pot considerar bona sense restriccions és la bona voluntat. No és bona pel que efectua o realitza, ni per la seva adequació a un fi proposat, sinó només pel voler, és a dir, és bona en si mateixa.

És la voluntat la que amb l’ús de la raó ha de determinar les accions de l’individu a partir de lleis o imperatius. Segons com actuï, podem diferenciar tres possibles formes d’actuar respecte al deure. Kant, per il·lustrar-ho, posa l’exemple d’un comerciant que ha de posar preu als productes que ven.

La primera forma és actuar de manera contrària al deure. És quan el comerciant posa un preu excessiu i desproporcionat. La bona voluntat no té res a veure amb les accions que són contràries al deure encara que aquestes puguin ser útils (en aquest cas, almenys per al comerciant, que tindrà més guanys).

La segona forma és actuar conforme al deure. És quan el comerciant aplica preus justos (que és el seu deure), però amb la intenció última de perseguir alguna finalitat que li interessi, com, per exemple, conservar o ampliar els seus clients. Si actua d’acord amb aquesta motivació, no actua de bona voluntat ja que segueix un propòsit interessat. Per tant, quan s’actua conforme al deure, s’actua per inclinació, i l’acció moral no té contingut moral.

Finalment, la tercera forma és actuar per deure. És quan el comerciant posa preus justos, però no perquè persegueixi cap fi o cedeixi a cap inclinació, sinó perquè comprèn amb la raó que aquest és el seu deure. Posar preus justos es converteix en un fi en si mateix, i el venedor actua mogut només pel principi del voler (sense cap altra motivació). Únicament en aquestes circumstàncies l’acció moral té un valor positiu, s’actua de bona voluntat.

Per tant, la bona voluntat és aquella que tria només allò que la raó, independentment de la inclinació (interessos, desitjos, etc.), reconeix com a pràcticament necessari, és a dir, com a bo. Si la raó no determina per si sola la voluntat, sinó que aquesta està sotmesa a determinats mòbils (condicions subjectives), la voluntat no és en si mateixa enterament conforme a la raó, és a dir, no és completament bona.

Però si volem una ètica realment universal, la voluntat en aquesta activitat ha d’estar guiada per uns principis objectius, és a dir, que siguin vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

(I passa el mateix respecte a l’amor al proïsme: ha de ser un amor pràctic que rau en la voluntat (no pas en la sensació) i en els principis de l’acció (no pas en la compassió)).

Sens dubte, així cal entendre també aquells passatges de la Sagrada Escriptura en què s’ordena estimar el proïsme, fins i tot quan aquest sigui el nostre enemic. L’amor no pot ser ordenat com a inclinació; però fer el bé per deure, quan cap inclinació no impulsi a fer-ho i fins i tot vagi en contra d’una natural i invencible antipatia, és un amor pràctic i no patològic, que viu en la voluntat i no pas en una tendència de la sensació, amb la qual cosa se sustenta en principis d’acció i no pas en una tendra compassió, i aquest amor és l’únic que pot ser ordenat.

Com hem d’obrar (III): llei moral i imperatiu categòric

S’anomena mandat el principi objectiu que constreny la voluntat a actuar i imperatiu la fórmula que adopta aquest mandat. Per tant, els imperatius són fórmules que expressen la relació d’unes lleis objectives del voler en general (mandats) amb la imperfecció subjectiva de la voluntat d’un determinat ésser racional (que, segons la seva constitució subjectiva, no està necessàriament determinat per aquestes lleis i, per tant, pot actuar d’acord o no amb aquestes).

Kant considera que només és bo allò que determina la voluntat per causes objectives, és a dir, per principis que siguin vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

Els imperatius poden ser hipotètics o categòrics. Els imperatius hipotètics indiquen una acció que és bona simplement com a mitjà per a una altra cosa. Els imperatius categòrics indiquen una acció com a necessària en si mateixa (sense referència a cap altre fi), que és bona en si.

Els imperatius expressen quina acció possible feta per mi seria bona, però les seves màximes podrien ser contràries als principis objectius d’una raó pràctica (pels quals s’ha de determinar una bona voluntat). És per això que hem d’analitzar-los amb més deteniment. Segons la manera com els imperatius constrenyen la voluntat, Kant ofereix una segona classificació: distingeix entre els imperatius d’habilitat, els pragmàtics i els de la moralitat.

Els imperatius d’habilitat o tècnics s’apliquen a la part pràctica de les ciències (les arts en el sentit original que també inclou tot tipus de tècnica). Aquests imperatius no busquen saber si el fi perseguit és bo o raonable, sinó saber què s’ha de fer per aconseguir-lo. És el que avui en dia anomenaríem raó instrumental.

Els imperatius pragmàtics o consells de la prudència pertoquen a l’elecció de mitjans per aconseguir la pròpia felicitat. La felicitat és un fi que tots els éssers humans tenen en virtut d’una necessitat natural, i aquests imperatius tenen com a fi aconseguir el seu benestar. Però, en aquests, l’acció no és manada d’una manera absoluta, sinó només com un mitjà per aconseguir un altre propòsit.

Tant els imperatius d’habilitat com els pragmàtics són hipotètics, ja que estan orientats a la consecució d’un fi.

Els imperatius morals o lleis de la moralitat són els corresponents a la conducta lliure en general, és a dir, als costums. No es refereixen a la prudència de l’acció ni al seu resultat (conseqüències), sinó a la forma i la intenció (que és el que és essencialment bo en aquesta). Són els únics que tenen un caràcter categòric que constreny la voluntat en forma de mandats que cal obeir, ja que ordenen una determinada conducta sense fer referència a cap altre propòsit i d’una manera incondicionada (per tant, vàlida universalment). Els consells de la prudència també impliquen una certa necessitat, però sotmesa a una condició: si fer això o allò pot comportar la felicitat d’aquest o aquell individu (cosa que sempre serà relativa).

De tot això es deriva que el deure només es pot expressar en imperatius categòrics, i mai en imperatius hipotètics, però encara falta investigar la possibilitat d’un imperatiu categòric, cosa que només es pot fer a priori (ja que té un valor absolut i incondicionat).

Igual que en l’explicació del coneixement objectiu, Kant fa un gir complet per enunciar l’imperatiu categòric. Si el coneixement objectiu es derivava d’imposar les formes a priori del subjecte a la matèria que constituïa les dades que ens proporcionaven els sentits, l’acció correcta o bona es derivarà d’aplicar la forma de l’imperatiu categòric a qualsevol de les màximes per les quals ens hàgim de guiar. És l’aplicació d’aquesta forma comuna a tots els éssers racionals el que proporciona objectivitat i universalitat als principis morals.

Així, l’imperatiu categòric només conté la necessitat per a la màxima de conformar-se a la universalitat de la llei de la moralitat, sense cap condició que la limiti. D’aquesta manera, la voluntat es determina a si mateixa a través de principis objectius (que són formals) donats per la raó i que depenen de motius vàlids per a tot ésser racional. I com plantejàvem al principi, actuem amb autonomia moral perquè nosaltres som els nostres propis legisladors.

L’imperatiu categòric és, per tant, el principi formal de totes les màximes i expressió mateixa de la llei moral. Kant n’elabora fins a tres formulacions diferents:

  1. Formulació I (fórmula de la llei universal): «obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que al mateix temps esdevingui una llei universal».
  2. Formulació II (fórmula de la llei de la natura): «obra com si la màxima de la teva acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura».
  3. Formulació III (fórmula del fi en si mateix): «obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi i mai simplement com a mitjà».

En aquesta última formulació hi ha una de les idees centrals de l’ètica kantiana, la idea que l’ésser humà existeix com a fi en si mateix i sempre ha de ser considerat d’aquesta manera (no ha de ser utilitzat simplement com a mitjà).

Els postulats de la raó pràctica

Per acabar l’ètica kantiana, hem de fer referència, encara que sigui de manera molt breu, a tres idees que serveixen per donar sentit i valor a l’esforç moral: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

Són el que Kant anomena els postulats de la raó pràctica, idees de les quals, en la dialèctica transcendental, s’havia demostrat que no podíem tenir un coneixement objectiu, però que ara són recuperades com una espècie de fe racional. Són indemostrables, però pensar-hi dóna sentit i projecció a l’acció moral.

En primer lloc, sense suposar l’existència de la llibertat és impossible donar un valor moral a les nostres accions. Perquè l’acció moral pugui tenir un valor, hem de suposar que la voluntat pot efectivament triar entre actuar d’acord amb la llei moral (per deure) o actuar d’una manera interessada (per inclinació).

En segon lloc, constatem la imperfecció de la nostra naturalesa, que no sempre és capaç d’actuar per deure. Actuar amb virtut, és a dir, d’acord amb la llei moral, sempre i en tots els casos possibles és una tasca inassolible en un temps finit com el de la vida humana. Això ens podria fer defallir en l’esforç moral. Pensar en la immortalitat ens facilita pensar en un progrés de perfeccionament indefinit de la nostra virtut.

Finalment, pensar en l’existència de Déu, màxima bondat en el qual hi ha una total identificació entre voluntat i llei moral, un exercici ple de la virtut, ens dóna l’esperança de poder arribar a un estat de màxima beatitud i, com a resultat, de plena felicitat.

Kant ens convida a pensar

Acabem de veure l’ètica kantiana a partir d’una selecció de textos de Fonamentació de la metafísica dels costums. En quina mesura continuen tenint vigència els problemes plantejats per aquest filòsof? A continuació, formulem algunes preguntes relacionades amb la seva ètica.

És millor que siguin els individus els que determinin les seves màximes morals o que els les inculqui l’Estat a través de l’educació? És possible una moral amb un valor realment universal? El coneixement de les diverses cultures, societats i èpoques ens demostra l’existència de la diversitat de teories ètiques que molt sovint defensen idees antagòniques; hi ha cap alternativa universalista a aquest relativisme cultural? Si no es pot demostrar que existeixen màximes amb un caràcter universal, podem afirmar que, en realitat, tot està permès i que només depèn del context cultural?

Només la raó ens ha de guiar a l’hora de determinar la nostra acció moral? Hem de deixar de banda els nostres sentiments i emocions? Són sempre racionals? Quina ha de ser la relació entre els aspectes racionals i els irracionals en la presa de decisions morals? És possible adoptar un punt de vista imparcial i actuar desinteressadament? És millor? Comprendre què és el bé equival a voler fer-lo? Què hi afegeix el voler? Aquest voler és una disposició natural o adquirida? Si és adquirida, com?

La intenció, els motius, els mitjans, el resultat, les conseqüències, quin d’aquests cinc elements té més importància per determinar el bé d’una acció moral? Si la intenció és bona, l’acció també ho serà necessàriament? El fi justifica els mitjans? I el resultat? Es pot valorar una acció moral amb independència de les circumstàncies concretes del cas, del resultat i de les conseqüències com proposa Kant? Que una cosa ens faci feliços significa que necessàriament serà bona? I si és molt útil per a tothom?

Què és un deure? Qui estableix quins han de ser els nostres deures? Quina funció personal i social tenen? Seria millor una societat on tothom es veiés alliberat de tots els seus deures? Són els deures una forma de servitud? I una mostra de caràcter submís? De falta de caràcter o personalitat? De por a la llibertat? Què és el que omple de sentit positiu i el que pot donar un sentit negatiu al terme «deure»?

Es pot jutjar moralment una acció quan només ens afecta a nosaltres? Dit d’una altra manera, tenim deures vers nosaltres mateixos?»

Bibliografia: Vidal, J. (2024) Noesi. Barcelona, Barcanova (pp. 223 a 258). La cita correspon a les pàgines del llibre. Es reprodueixen, adaptades, per a ús exclusivament dels meus alumnes de Batxillerat.

Kant

René Descartes. Esquema de les «Meditacions metafísiques»

Esquema de la Primera Meditació

OBJECTIU DE LA PRIMERA MEDITACIÓ: Descartes mateix l’explica en poc més d’una ratlla: « (…) m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir generalment totes les meves antigues opinions.». El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències.

RESUM CARTESIÀ DE LA PRIMERA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Primera Meditació», diu així:

«A la Primera [Meditació], presento les raons per les quals podem dubtar generalment de totes les coses, i particularment de les coses materials, com a mínim mentre no tinguem cap altre fonament en la ciència que el que hem tingut fins ara. Perquè, malgrat que la utilitat d’un dubte tan general no se’ns mostri en  principi, és sempre molt gran per això: perquè ens deslliura de tota mena de prejudicis i ens prepara un camí molt fàcil per acostumar la nostra ment [‘esprit’] a separar-se dels sentits, i en fi, perquè fa que no sigui possible que poguéssim dubtar mai més que les coses que descobrim posteriorment són veritables». 

DIFERÈNCIA ENTRE EL DISCURS I LES MEDITACIONS: El dubte de les MEDITACIONS METAFÍSIQUES, no és exactament equivalent al del DISCURS DEL MÈTODE. El DISCURS és el pròleg a una sèrie de tractats científics i Descartes dubta com a científic: fa un dubte calculador, orientat envers la fundació de la ciència i a eliminar els errors.  Al DISCURS, el dubte està circumscrit i limitat al coneixement i a la manera de conèixer. No fa referència ni a l’existència mateixa del món (que mai no es posa en qüestió), ni a la coherència de l’acte de pensar.

En canvi, a les MEDITACIONS, Descartes dubta en tant que filòsof i discuteix amb filòsofs. El que planteja és un dubte de la voluntat: com que la voluntat humana és infinita, el dubte serà també infinit. Per això inclou la hipòtesi d’una manca de sentit existencial que és el ‘geni maligne’. 

ESQUEMA:

1.- Constatació de la falsedat de certes opinions

El punt de partida és el dubte. Decisió de desfer-se de les seves opinions i de cercar fonaments sòlids per a les ciències.

Mètode:

  • Cal criticar els fonaments de les pròpies opinions: és un dubte metòdic.
  • Quins són els fonaments de les opinions errònies? Els sentits. Com que els sentits corporals són de vegades enganyadors, es pren la decisió de dubtar de totes lesinformacions que en provenen. És un dubte hiperbòlic.

2.- Dubtar de l’existència dels objectes sensibles

  • Argument de la bogeria: Descartes el rebutja.
  • Argument del somni: com distingir el somni de la vigília?
  • Objecció: Els nostres somnis són còpies de coses reals. La imaginació inventa éssers inexistents a partir de la composició d’elements simples que existeixen. Conseqüència: és possible dubtar de ciències tal com la física l’astronomia, la medicina; però ara com ara no es pot dubtar de les matemàtiques.

3.- Dubtar de les essències matemàtiques

L’argument del somni és inoperant per a les essències matemàtiques

4.- Dubte hiperbòlic

  • Argument del déu enganyador: però és contrari a la bondat de Déu i aquest argument no és prou convincent.
  • Decisió d’enganyar-se un mateix amb la hipòtesi del geni maligne: és un dubte voluntari.

El dubte és radical, absolut (no se li escapa res).  

Esquema de la Segona Meditació

OBJECTIU DE LA SEGONA MEDITACIÓ: Arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement « (…) aquesta proposició: jo sóc, jo existeixo és necessàriament veritable, totes les vegades que jo la pronuncio o que la concebo en el meu esperit.»

RESUM CARTESIÀ DE LA SEGONA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Segona Meditació», diu així:

«A la Segona [Meditació], la ment [‘esprit’] que usant la seva pròpia llibertat suposa que totes les coses no són res i de l’existència de les quals dubta, reconeix que és absolutament impossible que, amb tot, ell mateix no existeixi. Això és d’una molt gran utilitat, en la mesura que d’aquesta manera fa més fàcilment la distinció entre les coses que li pertanyen, és a dir, les de naturalesa intel·lectual, i les que pertanyen al cos.»

ESQUEMA DE LA SEGONA MEDITACIÓ

La Primera Meditació es tanca amb una frase en què Descartes es pregunta si «algun dia i alguna llum del coneixement de la veritat seran suficients per aclarir les tenebres (del dubte) que acaben de ser agitades». La segona comença amb una altra metàfora; l’esperit es troba «com si de cop hagués caigut en aigües molt profundes» i ara es tracte de fer una progressió, segons l’ordre de raons, ‘more geometrico’, cap a la primera veritat: el ‘cogito’. 

1.- Com sortir del dubte?

  • Dubtant de tot; hi ha alguna cosa que resisteixi al dubte?
  • L’exercici mateix del dubte prova que jo, que dubto, existeixo.
  • La meva existència és la primera veritat clara i distinta, indubtable.

2.- Qui sóc?

  • Jo no sóc el meu cos perquè puc dubtar de la seva existència.
  • Sóc la meva ment-ànima? Però, què és la meva ment-ànima? La ment es redueix al pensament, única facultat que resisteix al dubte, en la mesura que el dubte és un exercici del pensament.
  • Sóc, doncs, una cosa que pensa: l’establiment del ‘cogito’ permet al ‘jo’ pensant que s’examini a si mateix. 

3.- Què és una cosa que pensa?

  • És una cosa que dubta, que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent. (És el conjunt de les activitats mentals i dels continguts de consciència).
  • Les facultats —és a dir, l’enteniment, la voluntat, la imaginació, i la facultat de sentir— depenen tan sols del subjecte (puc imaginar alguna cosa sense que aquesta cosa existeixi). Per tant les ‘cogitacions’ formen part del ‘cogito’.
  • Objecció: dificultat per a convèncer-se que la ment és més fàcil de conèixer que els objectes dels sentits. Sembla que mentre l’existència pot autoverificar-se en referència al món extern, el ‘cogito’ no ho pot fer.

4.- Un exemple: l’estudi del tros de cera, un objecte sensible

  • Com conec el tros de cera?
  • pels meus sentits (error! la cera és la mateixa sota diversos canvis!)
  • per la meva imaginació (error! és impossible imaginar tots els aspectes de la cera!).
  • només a través del meu judici (correcte! concebo que un tros de cera és alguna cosa extensa, flexible, variable: en tinc una idea!). 
  • L’afirmació «hi ha cera» no és una percepció, és un judici de l’enteniment que suposa l’existència de la meva ment [«esprit»]. Fins i tot si m’enganyo i la cera no existeix, la meva ment o el meu esperit existeixen perquè la pensen.
  • Més enllà del canvi en la forma de la cera (qualitatiu), la meva ment pensa que la cera no és una pura acumulació de qualitats sensibles. El coneixement de la cera ha de ser producte de l’enteniment, de la raó, i no dels sentits o de la imaginació.
  • L’estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant. El meu esperit és primer en l’ordre del coneixement en relació a les coses materials, en la mesura que és més fàcil de conèixer.

Esquema de la Tercera Meditació

OBJECTIU DE LA TERCERA MEDITACIÓ: Després de l’estudi del subjecte que coneix (quan ja estic segur de la meva existència), cal estudiar els objectes del coneixement. En aquesta Meditació es rebutja tota forma de sensibilitat i s’estableix el criteri d’evidència de la primera veritat, s’analitzen els continguts de la ment i Descartes demostra l’existència de Déu a partir de la presència en la ment de la seva idea.

ESQUEMA DE LA TERCERA MEDITACIÓ

1.- « Estic cert que sóc una cosa que pensa»

Només hi ha una sola cosa que es resisteix al dubte: la certesa que jo existeixo en tant que esperit (pensament, ment). Per tant, «puc establir com a regla general que totes les coses que concebem força clarament i amb força distinció, són totes veritables»

Que jo tingui idees només demostra l’existència de la meva ment (pensament, esperit) « Estic cert que sóc una cosa que pensa»

Problema: com determinar si aquestes idees són veritables? El que permet que pugui tenir la certesa de la meva existència és el fet de tenir-ne una idea clara i distinta.

Per evitar qualsevol dubte, cal provar l’existència de Déu i provar, a més, que no és enganyador: «… haig d’examinar si hi ha un Déu (…) i si trobo que n’hi ha un , haig d’examinar també si pot ésser enganyador: car sense el coneixement d’aquestes dues veritats no veig pas com podria ésser cert d’alguna cosa».

[ATENCIÓ: El mot ‘idea’ no s’usa en el sentit platònic de ‘model’, sinó en el més immediat de ‘representació mental’]

2.- Estudi dels meus pensaments.

Classificació: els meus pensaments són idees –com imatge de les coses– judicis, o voluntats.

Voluntats i idees són actes. Les meves idees i la meves voluntats no poden ser falses, si no fan referència a altra cosa que a elles mateixes. Tan sols els meus judicis poden ser falsos perquè relacionen les meves idees amb objectes exteriors i afirmen que són conformes a aquests objectes exteriors.

3.- D’on provenen les meves idees?

Són possibles 3 menes d’idees

  1. Innates, que neixen amb mi.
  2. Adventícies, producte d’alguna cosa exterior.
  3. Factícies, inventades per mi.

Hi ha un problema amb les idees adventícies: cal explicar per què podrien ser veritables. Les idees adventícies me les ensenya la natura, independentment de la meva voluntat. Però els meus sentits corporals poden enganyar-me (el sol no és com el veig!) ; per tant l’origen de les meves idees no pot ser cap prova de la seva veritat. En conseqüència Descartes abandona aquesta via que serà la que recullen després els empiristes.

4.- Estudi del contingut de les meves idees

Poden representar substàncies, accidents o Déu.

El principi de causalitat s’aplica a les idees: l’origen del contingut de cada idea ha de tenir com a mínim tanta realitat com la idea

Totes les meves idees poden provenir només de mi, i en conseqüència només proven la meva existència.

Tan sols una idea no pot provenir de mi mateix, la idea de Déu.

5.- Examen de la idea de Déu

Primera prova de la idea de Déu: estudi de la idea d’infinit

L’infinit no és la negació de la idea de finit. És un concepte primer.

Prova: si jo dubto és que tinc consciència d’una mancança: és a dir que tinc la idea d’un ésser més perfecte de mi, que sóc finit.

Objecció: la idea de finit podria ser el resultat d’una síntesi de totes les perfeccions que tinc en potència.

Resposta: però la meva perfecció augmenta gradualment, mentre que la perfecció de Déu és actual.

La idea d’infinit ve de Déu, per tant Déu existeix.

Segona prova: estudi de la causa de la meva existència

Sóc jo mateix la causa de la meva existència? No; perquè m’hauria donat totes les perfeccions que pugui imaginar i caldria que jo conservés l’existència en cada instant, cosa que no succeeix.

He estat creat per un altre ésser finit?  No; per la mateixa argumentació anterior. A més caldria que aquest ésser em pogués conservar actualment.

En conseqüència: només Déu pot ser la causa de la meva existència en tant que ésser finit, i la causa de la presència en mi de la idea d’infinit.

Déu és un ésser absolutament perfecte i no pot ser, doncs, enganyador
No sóc sol a existir. Déu existeix.  

Al món anglosaxó, l’argument cartesià sobre l’existència de Déu s’anomena didàcticament: «argument de la marca registrada». Quan un fabricant crea un producte acostuma a estampar-hi el seu propi logo. Doncs, bé: quan Déu ens crea estampa en la nostra ment la idea innata que tenim d’Ell. Descartes en diu: «la marca que l’obrer imprimeix en la seva obra»

També es pot explicar com «l’argument de la petja»: si no he estat mai en presència d’un ésser infinit no l’he pogut conèixer per experiència sensible, ni he pogut extreure aquesta idea d’un ésser finit, com sóc jo mateix. Tampoc no és possible que sumant un nombre molt gran de fets finits arribi a un ser infinit; per tant cal que suposi que la idea de Déu és anterior a la de mi mateix, la qual cosa no exclou que pugui tenir el seu origen en la meva ment. La naturalesa summament perfecta de la idea de Déu només pot provenir de quelcom més perfecte que la idea mateixa: per tant Déu ha d’existir necessàriament en tant que creador de les idees. Les idees innates serien, doncs, la petja de Déu en la nostra ment.   
 

Esquema de la Quarta Meditació

OBJECTIU DE LA QUARTA MEDITACIÓ: En les tres Meditacions anteriors Descartes s’ha elevat, mitjançant el Jo envers el coneixement del Déu. I ara es tracta de retornar al món. Però el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència, Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jo m’enganyi?

RESUM DE LA QUARTA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Quarta Meditació», diu així:

«A la Quarta [Meditació], s’ha provat que totes les coses que nosaltres concebem molt clarament i molt distintament són totes veritat, i al mateix temps s’hi explica en què consisteix la naturalesa de l’error o falsedat; cosa que ha de ser necessàriament sabuda, tant per confirmar les veritats precedents com per confirmar les que segueixen. Però cal remarcar que no es parla en cap cas del pecat, és a dir, de l’error que es comet en la persecució del bé i del mal, sinó tan sols del que succeeix en el judici i en el discerniment del veritable i del fals, i que no pretenc de cap manera parlar de coses que pertanyen a la fe o a la conducta de la vida, sinó tan sols de les que fan referència a les veritats especulatives i que poden ser conegudes amb l’ajuda de la sola raó natural».
ESQUEMA:

1.- Constatació: a partir de la idea de Déu és possible descobrir un camí per al coneixement.

I això per dues raons: a) Si Déu és perfecte no és enganyador «puix que en tot frau i engany s’hi troba alguna forma d’imperfecció», de manera que es respon la hipòtesi del Geni maligne; i b) la meva facultat de jutjar no és enganyadora en la mesura que prové de Déu.

Problema: però no hi deixa de succeir que jo m’enganyo sovint.
2.- Com explicar que jo m’enganyi?

2.1.- Primera explicació: l’error és la marca de la meva imperfecció.

L’error és un defecte.

En la mesura que sóc un ésser finit, imperfecte, «un entremig entre Déu i el no-res», puc equivocar-me: «S’esdevé que m’equivoco perquè la potència que Déu m’ha donat per a discernir el veritable del fals, no és en mi infinita».

Problema: l’error no tan sols és un defecte, és també una privació, la negació de quelcom que jo hauria de tenir.

No hem d’acusar Déu en la mesura que resulta impossible comprendre les seves intencions.

2.2.- Segona explicació: l’error prové del desajustament entre les dues ‘potencies’ de la ment, l’enteniment finit i la voluntat infinita.

L’enteniment és una facultat del coneixement que concep les idees sense afirmar-les ni negar-les (sense dir ‘és veritat’ o ‘és fals’)

L’enteniment no és causa de l’error perquè no ens diu si les idees corresponen a la realitat. En la mesura que l’enteniment és limitat tan sols ens impedeix de poder conèixer-ho tot.

La voluntat és el lliure albir. En la mesura que la meva voluntat és il·limitada sóc a imatge de Déu.

3.- L’error és un judici fals.

‘Error’ és afirmar, sigui per prejudici o per precipitació, una idea que no és ni clara ni distinta. L’error no depèn del meu enteniment (que em proposa una idea o una altra), sinó de l’ús que faig de la meva voluntat.

4.- Com evitar l’error?

Si els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la necessitat de la reflexió prèvia (enteniment) no es produiria l’error: «D’on neixen, doncs, els meus errors? És només d’això, a saber, que essent la voluntat molt més àmplia i extensa que l’enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l’estenc també a coses que no entenc»

Per tant cal no queixar-se de Déu: no m’ha condemnat a l’error; és possible evitar-lo: «I no tinc cap dret a plànyer-me, si Déu, havent-me posat al món, no ha volgut col·locar-me al rang de les coses més nobles i més perfectes; fins i tot tinc motiu d’acontentar-me que, si no m’ha donat la virtut de no errar gens (…) ha deixat si més no en el meu poder (…) retenir el meu judici sobre les coses la veritat de les quals no m’és clarament coneguda».

Mètode: el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre les idees no són encara clares i distintes. És una invitació a practicar el dubte metòdic en forma d’indiferència quan apareixen dues idees contràries entre si.

[«Indiferència» és un concepte que Descartes va introduir en l’edició francesa del text (originalment en llatí); es tracta d’una noció més estoica que escèptica]

Esquema de la Cinquena Meditació

OBJECTIU DE LA CINQUENA MEDITACIÓ:  En aquesta meditació es tracta de demostrar l’existència de Déu — l’única en què la idea implica necessàriament l’existència — a partir de les nocions matemàtiques. A partir del moment que tinc en la meva ment la idea de Déu, necessàriament, per la consideració de la seva natura, he d’admetre que Déu (summa perfecció) existeix necessàriament. Si Déu és pensat com a perfecte, no pot no-existir. Que la idea de Déu sigui evident garanteix el coneixement clar i distint de les altres coses.

En la meditació tercera s’havia justificat l’existència de Déu a partir de la meva ment (de la idea que està en mi) i se l’havia presentat com a causa de les meves idees. Ara es tracta de plantejar el tema des d’un altre punt de vista: es vol mostrar l’existència de Déu a partir del seu propi concepte. Hi ha idees que van lligades en la ment, com la de muntanya i vall. Si penso l’una necessàriament he de pensar altra [«no puc concebre un Déu sense existència, ni una muntanya sense vall» — paràgraf 4rt]. Si de la idea d’un triangle euclidià en puc deduir que la suma dels seus angles val dos angles rectes, igualment de la idea d’un ser sobiranament perfecte n’he de deduir la seva existència, en la mesura que l’existència és una perfecció.   

RESUM DE LA CINQUENA MEDITACIÓ:

1.- Estudi de les coses materials

.- Abans de considerar el problema de la seva existència, cal estudiar les idees que hom té (— les idees en tant que són en el meu pensament). Són idees distintes o confuses? [paràgraf 92 del text]

.- Examen de la idea d’extensió divisible: és una idea clara i distinta a partir de la qual s’han format les idees matemàtiques. El rerefons del text és platonitzant. («quan començo a descobrir-les em sembla que no aprenc res de nou, sinó més aviat recordo el que sabia abans»).

.- Les idees matemàtiques són idees innates, són veritables perquè són concebudes clarament i distinta («quan imagino un triangle; encara que potser no hi ha enlloc del món, fora del meu pensament, una figura així (…) no deixa d’haver-hi una certa natura, o forma o essència determinada d’aquesta figura, la qual és immutable i eterna, que no he inventat de cap manera i que no depèn del meu esperit»).  

.- Si són veritables, existeixen: són essències geomètriques («car és molt evident que tot el que és veritable és alguna cosa, i ja he demostrat abans que totes les coses que conec clara i distintament són veritables»). 

2.- Aplicació d’aquestes conclusions a la idea de Déu per tal de demostrar la seva existència.

.- Examen de la idea de Déu: Déu és un ésser absolutament perfecte. Com que l’existència eterna és una perfecció, pertany a la idea de Déu i, per tant, Déu existeix («… no trobo pas menys en mi la seva idea [de Déu], és a dir, la idea d’un ésser sobiranament perfecte, que la de la figura o nombre que sigui»).

.- Objecció: el pensament no imposa cap necessitat. No és perquè penso que una cosa existeix que la cosa (realment) existeix.

Però en el cas de Déu, és la idea de Déu en ella mateixa la que imposa l’existència de Déu. No sóc lliure de concebre un Déu sense existència (argument ontològic).

.- Observació: aquest raonament ens desconcerta perquè no es pot concloure la idea d’un ésser finit la seva existència, però es tracta aquí de la idea d’un ésser infinit.  

3.- Conseqüència de l’existència necessària de Déu

.- És possible adquirir una ciència matemàtica.

.- Déu garanteix la veritat de les meves idees clares i distintes.

.- El coneixement de Déu i de la seva bondat permet deixar de tenir dubtes sobre les idees matemàtiques. «… la certesa i la veritat de tota ciència depenen de l’únic coneixement del veritable Déu».

Esquema de la Sisena Meditació

OBJECTIU DE LA SISENA MEDITACIÓ: En aquesta meditació el problema és la fonamentació de l’existència dels objectes materials, és a dir de l’exterioritat. L’essència de l’Ésser infinit implica la seva existència, mentre que les essències finites només impliquen la possibilitat de dels objectes reals. En el primer moment de les Meditacions metafísiques l’existència la existència de les coses sensibles és tan sols possible. L’existència de Déu garanteix la veritat de l’odre geomètric  i, a més, com diu al primer paràgraf (106 del text): «la facultat d’imaginar que és en mi (…) és capaç de persuadir-me». El text acaba amb el rebuig del dubte.

ESQUEMA:

1.- Com provar l’existència dels objectes materials?

.- Pel fet que les idees geomètriques són clares i distintes es pot suposar l’existència dels cossos com a possible.

.- Distinció entre la imaginació i l’enteniment (la pura intel·lecció o concepció). Amb l’enteniment l’esperit es concentra en ell mateix; amb la imaginació [la facultat d’imaginar que és en mi] es gira envers els cossos. L’exercici de la imaginació suposa l’existència dels cossos exteriors. Es pot suposar la seva existència com a probable, però no com a necessària.   

.- Tornar-se envers la facultat de sentir amb l’objectiu de provar l’existència dels objectes materials.

2.- Es pot conèixer alguna cosa pels sentits?

.- Recapitulació de les antigues creences anteriors al dubte especialment de la tesi segons la qual les idees provenen dels sentits (posició empirista que serà rebutjada).

.- Record de les raons que ens portaven a dubtar dels sentits: de vegades els sentits són enganyadors [«torres que de lluny m’havien semblat rodones de prop són quadrades», al paràgraf 118 del text]. Hi ha dos qüestions a plantejar: ¿com distingir el somni de la realitat? I a més l’experiència em presenta coses contradictòries. Déu pot ser enganyador.

.- D’ara endavant, coneixent el meu esperit i Déu, es possible superar, al menys parcialment, el dubte referit al meu coneixement sensible: totes les meves idees clares i distintes corresponen a objectes produïts per Déu.

.- Estudi de les idees clares i distintes referides als objectes del món extern; tinc una idea de la meva ànima separada del meu cos. Algunes de les meves facultats es vinculen al cos (la imaginació, el moviment i la sensació).

.- Estic inclinat a creure que les meves idees sensibles provenen dels cossos exteriors. Si Déu no és enganyador, aquests cossos existeixen. Tanmateix només les idees clares i distintes són veritables.

3.- Examen del que m’ensenya la natura

.- Quines idees poden ser derivades de la naturalesa? Jo tinc un cos; la meva ànima i el meu cos estan units concretament; d’altres cossos existeixen.

.- La naturalesa m’ensenya el que és útil o perjudicial. Els coneixements sensibles s’han de diferenciar dels coneixements racionals, que són específics [tot i que «entre la ment i el cos hi ha una gran diferència en el fet que el cos per la seva naturalesa és infinitament divisible i la ment és indivisible (…) si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, el cert és que això no suprimiria cap part de la ment»];.

.- Problema: la naturalesa m’enganya de vegades pel que fa als coneixements útils. Com explicar que l’home s’enganya pels sentits?

.- Explicació per l’ànima i el cos, dues substàncies distintes. Possibilitat d’error d’interpretació pel fet que el cos és una substància extensa i divisible. [«malgrat la bondat suprema de Déu la naturalesa de l’home entesa com un compost de ment i cos resulta de vegades fal·lible i enganyosa»]

.- Els errors dels sentits són accidentals, constitueixenun desarranjament del cos que és possible evitar estant atent, reflexionant amb ordre, cercant la claredat [«(apel·lant) als altres sentits, la memòria i l’enteniment per examinar-les»]. Però la majoria de les vegades la vida no espera i cal decidir-se abans d’un examen aprofundit. Hem de rebutjar els dubtes «hiperbòlics» (exagerats) perquè són la conseqüència d’una mala comprensió (per ex. de la confusió entre somni i vigília).

El text acaba enunciant una tesi central de l’antropologia cartesiana: «Com que la necessitat dels afers ens obliga sovint a decidir-nos, abans que hàgim tingut el lleure d’examinar-los prou acuradament, cal admetre que la vida de l’home és subjecta a equivocar-nos força sovint en les coses particulars i, en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura» .

BIBLIOGRAFIA:

René DESCARTES: Meditacions metafísiques. Trad. catalana i edició a cura de Robert Veciana i Tormo. Barcelona: Edicions 1984, 2005 (segona edició).

René DESCARTES: Meditacions metafísiques. Trad. catalana i edició a cura de Miquel Costa. Barcelona: Edicions 62, 2008.

Webgrafia:

Els esquemes de les «Meditacions» procedeixen de la Web de Filosofia de Ramon Alcoberro, http://www.alcoberro.info/index.htm

Examen Història de la Filosofia del curs passat resolt

Benvolguts alumnes, avui la idea era fer un repàs i dubtes, però em toca anar a la Xarxa de Competències Bàsiques.

Aquí teniu un examen que vaig fer el curs 2024-25 als meus alumnes de llavors sobre Plató i la solució al mateix d´un nivell aproximat al notable/notable alt. Fixeu-vos sobre tot en les respostes a l´exercici II i en com s´ha d´argumentar l´exercici III. En aquest últim encara es pot millorar més, si camufleu l´argumentari lògic dins d´un text narratiu, de manera que quedi més «humà».

MODEL COMPLET DE RESPOSTES

Exercici 1


Pregunta I. Síntesi del text

En aquest fragment de La República, Plató desenvolupa la seva classificació dels graus de coneixement dins l’analogia de la línia. Distingeix quatre nivells: imaginació i creença, que formen l’opinió i corresponen al món sensible i canviant; i pensament i coneixement, que formen la intel·ligència i corresponen al món intel·ligible i immutable de les essències. El text subratlla que aquests nivells mantenen una relació proporcional: així com l’essència és superior a la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió. Plató remarca també que, dins cada àmbit, hi ha jerarquies internes, ja que el coneixement és més elevat que el pensament, i la creença, més fiable que la imaginació.


Pregunta II. Significat dels termes

«coneixement»
Forma més alta de saber, assolida per la intel·ligència quan capta directament les Idees. És certesa completa, independent dels sentits i fundada en la contemplació racional de l’essència.

«essència»
La realitat veritable, eterna i immutable que constitueix el que les coses són en si mateixes. Les essències són les Idees, objecte propi del coneixement i font de tota veritat.


Pregunta III. Explicació ampliada del sentit de l’afirmació i justificació segons el pensament platònic

L’afirmació de Plató expressa la relació entre els dos grans dominis ontològics i epistemològics de la seva filosofia: el món sensible i el món intel·ligible. L’opinió es refereix a la “generació”, és a dir, al conjunt d’objectes sensibles sotmesos al canvi, la multiplicació i la imperfecció. Aquest món només pot produir creences, ja que els sentits no ofereixen estabilitat. En canvi, la intel·ligència es refereix a l’“essència”, les Idees, realitats immutables i perfectes que fonamenten tota veritat.

L’analogia estableix una proporcionalitat: així com l’essència és superior i més real que la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió perquè ofereix coneixement segur. Aquesta jerarquia és coherent amb el dualisme ontològic platònic: el món sensible és mera aparença, mentre que el món intel·ligible és l’autèntic ser. També s’emmarca en la teoria de les Idees, segons la qual només el que és immutable és cognoscible. Des d’aquest punt de vista, Plató justifica que la ciència requereix superar les limitacions dels sentits i elevar-se dialècticament fins a la contemplació racional de les essències. Així, la proporció entre opinió i intel·ligència reflecteix la proporció entre aparença i realitat.


Exercici 2. La intuïció en Plató i Descartes

Intuïció en Plató

Per a Plató, la intuïció és la captació intel·lectual directa de les Idees. No prové dels sentits, sinó que és resultat d’un procés dialèctic que culmina en la visió immediata del Bé i de les essències. Aquesta intuïció té un component d’anàmnesi: l’ànima recorda allò que va contemplar abans d’encarnar-se. És, doncs, una “visió” intel·ligible que supera el pensament discursiu i permet accedir al coneixement pur, independent de qualsevol experiència sensible.

Intuïció en Descartes

En Descartes, la intuïció és la percepció clara i distinta que la ment capta d’una idea simple i evident. No és un record ni una contemplació d’entitats transcendentals, sinó un acte present de la raó que garanteix certesa absoluta. És el fonament de tot el sistema cartesià, perquè només el que és intuït amb evidència pot ser considerat coneixement segur. La intuïició és, doncs, un criteri metodològic de veritat.

Comparació

Tant Plató com Descartes entenen la intuïció com un mecanisme d’accés privilegiat a la veritat, però el seu contingut i la seva funció són diferents. Per a Plató, la intuïció revela essències objectives i transcendentals preexistents, i està vinculada al viatge de l’ànima cap al Bé. Per a Descartes, revela idees clares i distintes elaborades per la ment en l’acte present del pensament i serveix per fonamentar el coneixement científic. En Plató és un procés metafísic i espiritual; en Descartes, un procediment epistemològic i metòdic.


Exercici III

«La justícia és, fins a cert punt, una qüestió d’equilibri entre les parts de l’ànima de la ciutat i de cada home».


1. POSICIÓ A FAVOR

Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató.


2. ARGUMENTS A FAVOR (3)

Argument a favor 1:
Plató defineix la justícia com l’harmonia entre les parts de l’ànima —racional, irascible i concupiscible—. Quan cada part compleix la seva funció pròpia sota la direcció de la raó, hi ha ordre interior.

Argument a favor 2:
A la ciutat, la mateixa estructura es replica: governants, guardians i productors han d’actuar segons la seva funció. La justícia és una homologia entre ordre social i ordre psicològic.

Argument a favor 3:
L’equilibri produeix el bé comú: la raó, com a facultat orientada al bé, garanteix que passions i desitjos no dominin ni l’individu ni la comunitat.


3. ARGUMENTS EN CONTRA (3)

Argument en contra 1:
El concepte platònic no inclou idees modernes de justícia com drets, igualtat o justícia distributiva, i podria resultar incomplet.

Argument en contra 2:
El model de funcions fixes pot justificar una estructura social rígida i jeràrquica que limiti la mobilitat i la diversitat de rols.

Argument en contra 3:
No és evident que es pugui establir un paral·lel directe entre les parts de l’ànima i els grups socials: la societat és més complexa que un individu ampliat.


4. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS A FAVOR (3)

Contraargument al favor 1:
La teoria tripartida de l’ànima és més simbòlica que científica; no es pot demostrar empíricament que l’equilibri d’aquestes parts defineixi la justícia real.

Contraargument al favor 2:
L’analogia entre ciutat i ànima pot ser forçada: encara que una persona sigui justa, això no garanteix que la ciutat funcioni igualment de manera justa.

Contraargument al favor 3:
La supremacia de la raó pot ser discutida: emocions i desitjos poden contribuir a una vida bona i no necessàriament han de ser dirigits de manera jeràrquica.


5. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS EN CONTRA (3)

Contraargument al contra 1:
Plató busca una definició estructural de justícia, no jurídica. El seu concepte d’harmonia pot servir com a base perquè qualsevol altre criteri modern tingui consistència.

Contraargument al contra 2:
Les funcions no són imposades arbitràriament: Plató defensa una educació meritocràtica que identifica les aptituds naturals i assigna tasques segons la competència.

Contraargument al contra 3:
L’analogia no pretén ser una identitat literal, sinó un recurs pedagògic per entendre que tant l’ànima com la ciutat requereixen ordre intern.


6. CONCLUSIÓ

Conclusió:
Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató. Dins el marc conceptual de Plató, la justícia és essencialment equilibri. Tant l’individu com la polis són justos quan cadascuna de les seves parts exerceix la funció que li correspon sota la direcció de la raó. Aquesta concepció destaca la dimensió estructural i harmònica de la justícia, que permet integrar el bé individual i el col·lectiu. Malgrat les crítiques que es poden fer des de perspectives contemporànies, el plantejament platònic és coherent i fonamental per comprendre la seva filosofia política.

Els Sofistes


Els sofistes no eren una escola filosòfica pròpiament dita, sinó una resposta a una necessitat política. A l’Atenes democràtica calia saber parlar bé en públic, i per això apareixen aquests mestres, dedicats a ensenyar retòrica i filosofia pràctica.

La sofística és, doncs, un moviment cultural amb diversos autors. Representa el pluralisme i la llibertat d’expressió de la democràcia.

Idees principals dels sofistes

  • Fenomenisme: només l’aparença és real.
  • Subjectivisme: l’ésser humà és el criteri de veritat.
  • Escepticisme: no hi ha veritats universals, una cosa pot ser veritable i falsa alhora.
  • Convencionalisme: la societat no és natural, sinó fruit d’un pacte.
  • Positivisme: les lleis són creades pels homes, no pels déus.
  • Relativisme: les normes varien segons l’època, la societat i els interessos.

Alguns sofistes destacats

  • Gòrgies (483–380 aC)
    Era un gran mestre de retòrica i defensava idees paradoxals com:
    1. Res no existeix.
    2. Si alguna cosa existeix, no la podem conèixer.
    3. Si la podem conèixer, no la podem comunicar.
      Aquestes tesis mostraven el poder del llenguatge: amb retòrica es poden defensar fins i tot les idees més absurdes. Gòrgies va acabar defensant un escepticisme profund.
      Valorava la paraula com un instrument capaç de persuadir, emocionar i transformar les persones, com un medicament que pot guarir o fer mal. També va reflexionar sobre l’art com un “engany” intel·ligent que ennobleix tant a qui el crea com a qui el comprèn.
  • Protàgores (480–410 aC)
    És famós per la seva frase: “L’home és la mesura de totes les coses”. El seu pensament és relativista, però no tan extrem com el de Gòrgies. Creia que la virtut es podia assolir i que la retòrica servia per expressar-la.
    Va criticar la religió tradicional i va adoptar una posició agnòstica sobre els déus, cosa que el va portar a ser condemnat a l’exili. Filosòficament, influït per Heràclit i Demòcrit, defensava que la realitat es manifesta en oposicions i contradiccions. Per a ell, el coneixement i la virtut es poden aconseguir a través de l’aprenentatge i la pràctica.
  • Cal·licles
    Defensava que la filosofia només servia per a l’educació juvenil, però que en la vida adulta era més útil dedicar-se als negocis i al poder. La seva idea central era la contraposició entre naturalesa (physis) i llei/convenció (nomos).
    Segons ell, les lleis humanes són convencions imposades pels febles (la majoria) per protegir-se dels forts. La veritable justícia és la natural: el dret del més fort a dominar el més feble.
    Per això, l’home superior no ha d’obeir normes socials, sinó buscar el plaer, el poder i el predomini sobre els altres. Aquesta força i recerca del plaer serien la seva autèntica virtut (areté), i conduirien a la felicitat.

[Text revisat el 24/9/2025]

Resums i videos dels autors de les P.A.U. 2025. Quadres comparatius idees dels autors. Filoselectivitat. Canal de Lluna Pineda

Resums i videos explicatius de TOTS els autors que entren a les PAU 2025

Estructura de l´examen de les PAU 2025 i criteris de correcció

Esquemes comparatius entre autors de les PAU:

A) Comparativa J.S. Mill vs Nussbaum

B) Comparativa Plató vs Nussbaum

C) Comparativa Kant vs Nussbaum

D)

«Comunitat Virtual de Filosofia» de José Vidal González Barredo, autor entre d´altres manuals de «Noesi». Amb presentacions, resums, etc.

https://comunitatvirtualdefilosofia.wordpress.com/

John Stuart Mill: Utilitarisme i Ètica naturalista

Resum de l´utilitarisme de J.S. Mill [Canal de Lluna Pineda]

Què és l´utilitarisme? Web de Ramon Alcoberro

Quinze preguntes elementals sobre l´utilitarisme. Web de Ramon Alcoberro

Una nota sobre Nietzsche, crítico de Mill. Web de Ramon Alcoberro

Recursos d´ampliació Història de la Filosofia

The School of Life: Videos in English about the main authors of Philosophy

Canal de Youtube de Lluna Pineda

Canal de Youtube «Adictos a la Filosofía»

Wikisofia

Webdianoia

Filosofía & Co

Filoselectivitat

Filosofia d´estar per casa

«Mentira la verdad», canal de Youtube de Darío Sztajnszrajber

Mesfilosofia.cat

Filosofia i Pensament, de Ramon Alcoberro

Stanford Enciclopedia of Philosophy

Immanuel Kant: del criticisme de la raó a l´ètica formal

Immanuel Kant (1724-1804): el pensador il·lustrat i precursor de l’idealisme

Immanuel Kant va néixer a Königsberg, a l’antic regne de Prússia, avui Kaliningrad, Rússia. Fill d’una família pietista amb una moral estricta, la seva vida va estar marcada per la humilitat i la disciplina.

El seu pensament es pot entendre com una cruïlla entre dos corrents: d’una banda, Kant és considerat l’últim gran representant de la Il·lustració per la seva defensa de la raó i els valors universals. De l’altra, és també el primer gran idealista, ja que posa el focus en el subjecte com a font del coneixement i la moral.

Tot i accedir a una càtedra universitària com a professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg a l’edat de 46 anys, Kant ja havia destacat com a pensador científic amb la publicació de l’obra Història general de la natura i teoria del cel (1755). Aquesta obra evidenciava el seu interès pel coneixement científic i per les lleis que governen l’univers.

Les seves obres més influents són:

  • Crítica de la raó pura (1781): una anàlisi de les condicions i límits del coneixement científic.
  • Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) i Crítica de la raó pràctica (1788): dues obres dedicades a la reflexió ètica, on estableix el concepte d’imperatiu categòric com a principi moral universal.
  • Crítica del judici (1790): una síntesi entre la ciència i la moral, en què introdueix el paper de l’estètica com a pont entre el món natural i la llibertat humana.

Kant va resumir el nucli de la seva filosofia amb una frase que apareix al seu epitafi: “Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu”.


Entre el racionalisme i l’empirisme: què podem conèixer?

Kant va proposar una solució als problemes que plantejaven el racionalisme i l’empirisme, dos corrents oposats de la seva època. Mentre que el racionalisme, representat per pensadors com Wolff, confiava cegament en la raó i queia sovint en una metafísica dogmàtica, l’empirisme de Hume acabava en un escepticisme radical que posava en dubte la possibilitat d’un coneixement universal i necessari.

La proposta de Kant es coneix com a filosofia transcendental, una síntesi entre el racionalisme i l’empirisme. Segons Kant, no coneixem els objectes tal com són en si mateixos (noümen), sinó com se’ns apareixen (fenòmens). Aquesta aparició no és una còpia fidel de la realitat, sinó una construcció que depèn de les estructures internes del subjecte. En lloc de centrar-se en els objectes, Kant posa el focus en com el subjecte coneix aquests objectes, analitzant les condicions que fan possible el coneixement.

Aquest enfocament es resumeix en el que s’anomena “el gir copernicà”: el coneixement no consisteix en adaptar-se als objectes, sinó que són els objectes els que s’adapten a les estructures cognitives del subjecte. Per això, la universalitat i la necessitat del coneixement científic no provenen de la realitat externa, sinó de les condicions a priori (independents de l’experiència) del subjecte que coneix.


Judicis analítics, sintètics i la seva síntesi a priori

Kant distingeix entre tres tipus de judicis:

  1. Judicis analítics: Són universals i necessaris, però no amplien el coneixement, ja que el predicat està contingut en el subjecte (per exemple: «Els triangles tenen tres costats»).
  2. Judicis sintètics: Amplien el coneixement perquè aporten informació nova, però depenen de l’experiència i, per tant, no són universals (per exemple: «Els gats són juganers»).
  3. Judicis sintètics a priori: Combinen els avantatges dels dos anteriors: són universals i necessaris, però també amplien el coneixement. Per exemple, «Tot el que succeeix té una causa». Aquests judicis són la base del coneixement científic, ja que permeten integrar experiència i raó.

L’ètica de Kant: actuar pel deure i la moral universal

L’ètica de Kant parteix de la idea que l’acció moral no pot dependre de condicions particulars o interessos subjectius. A la seva obra Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant busca establir un fonament racional i universal per a la moral. Aquesta moral no s’ha de basar en l’experiència ni en conseqüències concretes, sinó en principis generals que siguin vàlids per a tothom, en qualsevol circumstància.

Ètiques materials vs. ètica formal

Kant diferencia entre les ètiques materials i l’ètica formal:

  • Les ètiques materials depenen de continguts concrets, com el desig de felicitat o l’obediència a normes socials. Aquest tipus d’ètica, que es regeix per imperatius hipotètics, diu: “Si vols aconseguir X, has de fer Y”. Per exemple, “Si vols aprovar, has d’estudiar”. Això implica que l’acció depèn d’un interès o objectiu concret. A més, les ètiques materials són heterònomes, ja que la voluntat no es regeix per si mateixa, sinó per alguna cosa externa (com la recerca del plaer o del benefici).
  • L’ètica formal, per contra, no depèn de cap contingut determinat. Es basa exclusivament en la raó i estableix que les accions morals han de ser autònomes i incondicionades. És a dir, que hem d’actuar pel deure i no per interès o conveniència.

Segons Kant, només l’ètica formal pot garantir la llibertat moral, ja que és l’individu, mitjançant la seva raó, qui decideix lliurement seguir el principi universal del deure. Quan actuem pel deure, som autònoms perquè ens imposem a nosaltres mateixos la norma moral.


L’imperatiu categòric: el principi suprem de la moral

Kant introdueix el concepte d’imperatiu categòric com a guia per a l’acció moral. A diferència dels imperatius hipotètics, que són condicionals i responen a desitjos o finalitats particulars, l’imperatiu categòric és un mandat incondicional que obliga per si mateix. La seva formulació principal és:

“Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal”.

Aquesta formulació exigeix que abans de dur a terme una acció, reflexionem si la norma que la guia podria aplicar-se universalment, sense contradir-se. Per exemple, si robem, hauríem d’acceptar que tothom ho fes; però una societat on tothom roba seria incoherent, perquè ningú confiaria en ningú. Per tant, robar no és moral. Així, Kant elimina l’arbitrarietat i imposa una llei ètica universal.


Les altres formulacions de l’imperatiu categòric

A Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant ofereix altres formulacions que desenvolupen diferents aspectes de l’imperatiu categòric:

  1. La humanitat com a fi en si mateixa:
    “Obra de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai només com un mitjà”.
    Aquesta formulació subratlla la dignitat intrínseca de totes les persones, que han de ser respectades pel fet de ser éssers racionals. No podem utilitzar els altres com a simples instruments per als nostres fins, ja que això suposaria deshumanitzar-los. Per exemple, explotar algú per obtenir benefici econòmic seria immoral, perquè nega la seva condició de fi en si mateix.
  2. L’autonomia de la voluntat:
    “Obra com si, mitjançant les teves màximes, fossis sempre un legislador en el regne universal dels fins”.
    Aquí Kant destaca que, com a éssers racionals, som capaços d’imposar-nos lleis morals universals. Aquesta autonomia ens fa lliures i responsables de les nostres accions. Vivim en un “regne dels fins”, on totes les persones són legisladors i subjectes de la llei moral alhora.

Tipologies d’accions segons Kant

Per entendre millor com jutgem les accions morals, Kant distingeix entre:

  1. Accions contràries al deure: Són accions il·legals i immorals, com mentir per obtenir un avantatge.
  2. Accions conformes al deure: Tot i ser legals, no són moralment pures, ja que es fan per interès (per exemple, oferir un bon servei comercial per atraure clients).
  3. Accions fetes pel deure: Són accions genuïnament morals perquè es fan per respecte a la llei moral, independentment de les conseqüències (per exemple, dir la veritat encara que ens perjudiqui).

Segons Kant, només les accions pel deure tenen valor moral, ja que són expressions d’una voluntat bona, lliure de condicionants externs.


Els postulats de la raó pràctica: llibertat, immortalitat i Déu

L’ètica kantiana es recolza en tres grans postulats que, tot i no poder ser demostrats teòricament, són necessaris des d’un punt de vista pràctic:

  1. Llibertat: Sense llibertat, no hi hauria moralitat, perquè no podríem decidir pel deure.
  2. Immortalitat de l’ànima: La virtut absoluta només pot ser recompensada en una vida futura, més enllà de la realitat física.
  3. Existència de Déu: Un Déu just garanteix l’harmonia entre virtut i felicitat, assegurant que les accions morals tinguin sentit final.

Conclusió: una ètica exigent i universal

L’ètica de Kant exigeix responsabilitat i compromís. No busca un model de felicitat personal, sinó una moral basada en la dignitat de totes les persones i en la coherència universal. És una crida a l’autonomia i al respecte per la humanitat, on cada acció moral contribueix a construir un món més just.


Ciència i estètica: la síntesi a la Crítica del judici

Kant culmina el seu sistema filosòfic amb la Crítica del judici (1790), on busca unificar les dues grans esferes del coneixement humà: el món científic, regit pel determinisme, i el món moral, fonamentat en la llibertat. Aquesta síntesi la realitza a través de l’estètica i el sentiment de bellesa, que actuen com un pont entre els fenòmens naturals i la llibertat humana.

La bellesa i el sentiment desinteressat

Per a Kant, l’experiència estètica es diferencia de qualsevol altra perquè és desinteressada: no busquem posseir allò que considerem bell, ni esperem cap utilitat pràctica. Quan contemplem una flor, una obra d’art o un paisatge sublim, experimentem un plaer que transcendeix les nostres necessitats o desitjos concrets.

La bellesa, segons Kant, ens connecta amb un sentiment d’universalitat, ja que no depèn de factors subjectius, sinó de l’harmonia entre la nostra sensibilitat i l’enteniment. Això la converteix en una experiència capaç d’unir els éssers humans, malgrat les seves diferències particulars.

El sublim: entre la natura i la llibertat

Kant introdueix el concepte de sublim per descriure aquelles experiències estètiques que ens superen, com la contemplació d’una tempesta o de l’univers estrellat. A diferència de la bellesa, que es basa en l’harmonia, el sublim ens enfronta a la immensitat i al poder de la natura. Tanmateix, lluny de sentir-nos derrotats, aquestes experiències ens recorden la nostra capacitat de superar les limitacions físiques a través de la raó i la llibertat.

L’estètica com a nexe entre ciència i moral

L’estètica, per tant, compleix un paper fonamental en el sistema kantià. La bellesa i el sublim ens permeten sentir-nos part de la natura, però també reconèixer-nos com a éssers lliures i racionals. Això uneix la comprensió científica del món amb els ideals morals, demostrant que la raó humana pot harmonitzar la necessitat natural amb la llibertat ètica.

Sòcrates

Els sofistes eren estrangers que es guanyaven la vida donant classes de retòrica, medecina, dret, erística, etc. Afirmaven d’ells mateixos que eren polimatha, és a dir sabien tot de tot (això segons ells mateixos).

Totalment diferent dels sofistes, Sòcrates (470/469-399) era atenès. Pertanyia a una família ben modesta (el pare era escultor, la mare llevadora). Sòcrates mai va voler dedicar-se a la política ni ambicionà sortir de la pobresa.

Gairebé tot el que es refereix a Sòcrates és envoltat de misteri i dubtós. Per afegir dificultats, Sòcrates mai no va escriure; els testimonis sobre la seva figura són contradictoris. Així, Aristòfanes a «Els núvols» en fa mofa; Xenofont ens pinta una figura gris. Plató, deixeble i admirador de Sòcrates n’exalta la seva persona en els «Diàlegs». Aristòtil, potser el més desapassionat dels filòsofs, fidel al seu estil d’escriptura científic ens el presenta bastant objectivament. Potser, el més segur és atenir-se al testimoni d’Aristòtil, junt amb els diàlegs de joventut de Plató.

Encara que, al començament, es podria considerar a Sòcrates com un sofista més (aquest és el parer d’Aristòfanes), l´»Apologia de Sòcrates» ens el presenta amb trets molt divergents respecte la Sofística. No escriu llibres, renúncia a l’oratòria, no cobra als deixebles. I, sobretot, no presumeix de saviesa.

En aquest sentit, un amic seu anà a Delfos a preguntar a la pitonissa si existia algun home més savi que Sòcrates, i la pitonissa va respondre amb un «No». Però Sòcrates, fidel al seu estil, va interpretar l’oracle de la següent manera: només la divinitat és sàvia, la saviesa humana no serveix absolutament de res, i aquell que com ell, Sòcrates, sap que no sap res, és més a prop de la saviesa que aquells altres, com els sofistes, que es creuen que ho saben i ho poden ensenyar absolutament tot.

Així, Sòcrates és un home en cerca de la veritat, i en aquesta cerca segueix un dimoni (daímon) interior. D’aquesta manera dedica tota la seva activitat a «examinar-se a si mateix i als altres», sobre el bé de l’ànima, la justícia i la virtut en general, tot creient que «una vida sense tal gènere d’examen no val la pena de ser viscuda».

Sòcrates preferí aquesta mena de vida que no pas la dels seus contemporanis, més centrada en «els guanys, el govern de la casa, el generalat, els discursos davant el poble, els càrrecs públics, les conjuracions i les dissensions que tenen lloc a la polis«. Sòcrates, per tant, era una figura inquietant i incòmode, es comparava amb si mateix amb un tàvec, que agullonava als altres per tal que no es dormin i prestin atenció a la virtut.

L’acusació davant del Tribunal dels Cinc-cents fou la següent: «Melet, fill de Melet, del demo de Mitthos, contra Sòcrates, fill de Sofronisc, del demo alopecens. S´acusa a Sòcrates de no honorar els déus que honora la ciutat, i d’introduir déus (dimonis) estranys; i també de corrompre la joventut. Pena de mort»

Probablement, aquestes acusacions no constituïen el veritable motiu del judici. Els acusadors esperaven que Sòcrates s’exiliés voluntàriament abans del procés, però no fou així, tampoc va demanar la commutació de la pena. Condemnat a beure la cicuta, refusà la fugida que li havien preparat els seus amics, i passà les darreres hores discutint amb ells sobre la immortalitat de l’ànima i els avantatges de morir ( «Fedó»). Va ser probablement condemnat donat que a Atenes s’havia reinstaurat la democràcia, i la polis encara estava sotmesa al trauma de la pèrdua de la guerra del Peloponès (431-404), les lluites de l’oligarquia per fer-se amb el poder, i el breu i terrorífic govern dels Trenta Tirans (404-403). El procés contra Sòcrates, que no simpatitzava gaire amb la democràcia i que havia estat el mestre d’Alcibíades i de Críties, el més violent dels oligarques, s’explica en aquest context.

El «problema de Sòcrates» consisteix en saber quines són, pròpiament, les doctrines de Sòcrates, i quines altres doctrines són les que Plató posa en boca de Sòcrates (Xenofont, pràcticament no li atribueix cap doctrina pròpia, i Aristòtil li atribueix les doctrines dels sofistes i alguns presocràtics).

És possible que Sòcrates escoltés, de jove, les lliçons d’Arquelau, deixeble d’Anaxàgores. La seva doctrina de l’esperit li va cridar l’atenció, però aviat va quedar decepcionat pels plantejaments dels presocràtics i va decidir no reflexionar sobre la Physis, sinó sobre si mateix i sobre la vida de l’Home a la polis: «Res m’ensenyen la terra i els arbres, sinó els homes de la ciutat» («Fedro», 230 d). Realment, en aquell moment, els problemes ètics eren els més urgents. I Sòcrates va fer seva la màxima escrita al Temple de Delfos: «Coneix-te a tu mateix».

Sòcrates entenia la Filosofia com una cerca col·lectiva i en diàleg. Ell no pretenia tenir la veritat, ni poder trobar-la tot sol. Cada home posseeix dins seu una part de la veritat, però ha de descobrir-la amb l’ajut dels altres. Així s’expliquen les dues parts del mètode socràtic:

i) La ironia, en primer lloc, és l’art de fer preguntes tals que facin descobrir a l’altre la seva pròpia ignorància: aquell que creu saber cau en el compte, a partir del martelleig de les preguntes de Sòcrates, de què no sap res.

ii) Llavors s’inicia la segona part del mètode, la maièutica: (obstetrícia, l’art de la llevadora, en honor a la seva mare), consistent en l’art de fer preguntes tals que l’altre arribi a descobrir la veritat en si mateix.

Sòcrates, doncs, no comunica cap doctrina, ni sembla tenir una doctrina pròpia: ajuda els altres i cerca amb ells. Aquesta búsqueda inicial i la modèstia que mostra contrasten fortament amb l’individualisme i l’autosuficiència dels sofistes. «Jo res sé, i soc estèril; però puc servir-te de llevadora, i per això faig encanteris, per tal que tu donis a llum la teva idea» («Teetet», 151a).

Segons Aristòtil «dues coses es poden atribuir a Sòcrates: els raonaments inductius i la definició de l’universal; i totes dues es refereixen al principi de la ciència» («Metafísica», 13, 4, 1078b). La pregunta fonamental que fa Sòcrates és «Què és …?» i espera que l’altre li respongui amb una definició (de la justícia, per exemple). El mètode socràtic s’encamina, doncs, a la construcció de definicions, les quals han de copsar l’essència immutable de la realitat investigada. D’aquesta manera, Sòcrates s’oposa al convencionalisme i al relativisme dels sofistes, i inaugura el camí de la recerca de les essències.

El procediment per arribar a la definició veritable ( l’objectiu de la maièutica) és inductiu: s’examinen els casos particulars i s’assaja una generalització que ens proporciona la definició que busquem.

Tot l’interès de Sòcrates es centra en els problemes ètics, sobre l’essència de la virtut i la possibilitat d’ensenyar-la (tema molt debatut a l’època pels sofistes). La doctrina de Sòcrates es qualifica d'»Intel·lectualisme ètic»: el saber i la virtut coincideixen; aquell que coneix el que és recte, actuarà amb rectitud. Només per ignorància es fa el mal.

Aquesta doctrina sembla excessivament optimista, i allunyada de la realitat (no és suficient conèixer el bé per practicar-lo), i ja fou criticada per Aristòtil. S’ha de tenir present que Sòcrates també defensa un utilitarisme moral; el que és bo (moralment) és allò que és útil. Tot el món cerca la felicitat i l’utilitat, i la virtut consisteix a discernir què és el més útil en cada cas. Així doncs, el saber del qual parla Sòcrates no és un saber teòric, sinó un saber pràctic sobre allò millor i més útil en cada cas. Aquest saber-virtut pot ser ensenyat i après: no basten, doncs, les disposicions naturals per ser bo i virtuós.

Sòcrates, el mètode socràtic i l´intel.lectualisme moral


Sòcrates va néixer a Atenes i sempre es va sentir orgullós de pertànyer a la seva ciutat. Va viure en un temps d’inestabilitat política (les guerres del Peloponès). En un moment de la seva vida va deixar d’interessar-se per les teories sobre la natura i va centrar-se en el coneixement de si mateix i de l’ésser humà en general. Ho va fer seguint l’oracle de Delfos, que havia proclamat que ell era el més savi dels homes, després d’una consulta feta pel seu amic Querofont.

Igual que els sofistes, Sòcrates va reunir un grup de deixebles i amics, entre els quals hi havia Plató, Alcibíades, Xenofont, Antístenes, Critó, Aristip i Fedó. Es dedicava a interpel·lar els seus conciutadans per ajudar-los, segons Plató, a ser «millors i més savis». Però, un cop restablerta la democràcia atenesa, fou acusat d’impietat, de corrompre els joves i d’introduir nous déus. El van jutjar i condemnar a mort. Sòcrates va rebutjar fugir i va acceptar la condemna, morint a la presó enverinat amb cicuta, envoltat d’amics i deixebles.

Sòcrates tenia un fort esperit crític: denunciava la corrupció i la demagògia i ensenyava als joves a pensar per si mateixos, sense deixar-se portar per la tradició ni per l’opinió de la majoria. Davant l’alternativa de l’exili o la mort, va escollir la mort, demostrant fidelitat a les lleis de la seva ciutat.

Com els sofistes, no es va interessar per la investigació de la natura, sinó per l’ús del llenguatge i la discussió racional sobre ètica i política. Però, a diferència d’ells, no cobrava per ensenyar: feia filosofia en espais públics, oberts a tothom, mitjançant el diàleg. El seu no era un discurs tancat de veritats absolutes, sinó una conversa de preguntes i respostes, una recerca conjunta de la veritat que cada persona havia de descobrir per si mateixa.

Objectiu de la filosofia socràtica
El relativisme moral dels sofistes qüestionava l’obligatorietat de les lleis i els costums de la polis. Si tothom feia el que volia, això portava al caos. La diversitat d’opinions feia creure que totes tenien el mateix valor i que tot era permès.

Sòcrates volia posar ordre en la convivència i defensava que només era possible si existien valors i lleis comunes. Per això combatia el relativisme i afirmava que hi havia valors universals que podien ser coneguts mitjançant la raó.

Per exemple: per discutir si una llei és justa o injusta, primer cal definir què és la justícia en si mateixa. Si utilitzem la raó de manera objectiva, arribarem a les mateixes definicions universals.

L’intel·lectualisme moral
Segons Sòcrates, no hem d’actuar per instint o desig, sinó segons la saviesa i la raó.
Primer cal conèixer què és el bé. Quan coneixem el bé, actuem d’acord amb ell. Qui pensa correctament, obra correctament. La virtut i el saber són el mateix: això és el que Sòcrates anomenava “intel·lectualisme moral”.

L’eudemonisme
Per Sòcrates, la virtut condueix a la felicitat (eudaimonia). Viure d’acord amb la raó i amb la pròpia consciència genera harmonia i evita conflictes. La seva ètica no era submissió cega a l’ordre establert, sinó defensa de l’autonomia moral de cada individu.

El mètode socràtic o maièutica
La maièutica (del grec “art de la llevadora”) és el mètode filosòfic de Sòcrates. Consisteix a ajudar els altres a “parir” el coneixement que ja porten dins.

Té tres fases:

  1. Ironia: reconèixer la pròpia ignorància («només sé que no sé res»).
  2. Diàleg: intercanvi de preguntes i respostes per pensar junts.
  3. Definició universal: arribar a acords sobre definicions generals i objectives (per exemple, què és la justícia).

Per a Sòcrates, viure sense reflexionar és com voler fer sabates sense saber-ne l’ofici. El més important per a un ésser humà és decidir com vol viure la seva vida, i això només es pot fer amb la raó i la filosofia.

[Text revisat el 24/09/2025]

La polis grega

«El hombre es por naturaleza un animal cívico (político); y un hombre que por naturaleza, y no meramente por azar, es acívico, o bien es inferior en la escala de la humanidad o bien está por encima de ella.

La ciudad es anterior naturalmente a la familia y a cada uno de nosotros tomado individualmente. El todo es, en efecto, anterior a cada una de las partes que lo componen. Si el individuo separado o aislado no se basta a sí mismo, es que debe referirse al todo.

Por ello, el impulso a formar comunidad es algo que pertenece por naturaleza a todos los hombres; y el hombre que inició la unión de la gente en comunidades fue el mayor de los bienhechores.

Una ciudad es una comunidad de clanes y de aldeas, en una vida plena e independiente, para vivir de un modo bello y feliz. La amistad o camaradería cívica tiene por finalidad realizar bellas acciones, y no simplemente vivir en común. Los que más contribuyen a esta amistad son más importantes que los que le aventajan en nacimiento o en riqueza, ya que ellos les aventajan en virtud cívica»

Aristóteles, Política. I, II y II, 5, texto condensado.

Protágoras

≪Yo, por mi parte, afirmo que la verdad es tal como lo tengo escrito. Efectivamente, cada uno de nosotros es medida de lo que es y de lo que no es y la diferencia entre un hombre y otro es enorme precisamente porque para el uno son y aparecen unas cosas, y para el otro otras. Y estoy muy lejos de negar que existe la sabiduría y los hombres sabios si bien llamo sabio precisamente a aquél que nos hace cambiar consiguiendo que para cualquiera de nosotros aparezca y sea bueno aquello que nos aparece y es malo. 

Y no trates de juzgar esta definición jugando con las palabras sino trata de comprender más claramente aún lo que pretendo decir. Recuerda lo que ya se ha dicho anteriormente, cómo para el que está enfermo el alimento es y aparece amargo, mientras que para quien está sano es y aparece lo contrario. Pues bien, no hay por qué considerar que el uno es más sabio que el otro -pues esto es imposible- ni se ha de afirmar que el enfermo no sabe porque opina de tal modo mientras que el sano es sabio porque opina de tal otro modo: lo que ha de procurarse es que aquél cambie de estado, ya que el otro estado es mejor.

De igual modo, con la educación ha de procurarse el cambio desde el estado peor al mejor. Ahora bien, mientras que el médico produce el cambio por medio de fármacos, el sofista lo procura mediante discursos. Nadie, pues, puede hacer que quien piensa lo falso venga a tener opiniones verdaderas, ya que ni es posible pensar lo que no es ni tampoco pensar nada que no se experimente y lo que se experimenta siempre es verdadero. Más bien sostengo que se trata de hacer que quien opina de acuerdo con una disposición perjudicial del alma llegue a tener las opiniones opuestas y conformes a una disposición provechosa de la misma, opiniones éstas que por ignorancia algunos llaman verdaderas: yo, por mi parte, considero que unas opiniones son mejores que otras, pero no que sean más verdaderas en abosulto.

Y por lo que se refiere a los sabios, amigo Sócrates, lejos de llamarlos ranas, llamo médicos a aquéllos que se ocupan de los cuerpos y agricultores a los que se ocupan de las plantas. Y es que afirmo que también estos últimos hacen que las plantas cuando están enfermas, dejen de tener sensaciones perjudiciales y adquieran estados y sensaciones provechosas y saludables, así como los oradores sabios y buenos hacen que las ciudades les parezcan justo lo provechoso en vez de lo perjudicial. Y es que aquellas cosas que parecen justas y honorables a cada ciudad son justas y honorables para ella mientras se piense que lo son. El sabio, por su parte, cuando resultan perjudiciales, hace que sean y parezcan provechosas. Por la misma razón también el sofista es capaz de educar a sus discípulos de este modo y por ello es sabio y merece recibir un salario elevado por parte de aquellos a quienes educa. Y de este modo resulta que unos son más sabios que otros por más que ninguno tenga opiniones falsas y tú, quiéraslo o no, has de aceptar que eres medida. En efecto, estas consideraciones ponen a salvo mi doctrina≫.

                  Platón, «Teeteto», 166D-167D

Heráclito

Selección de fragmentos

(La numeración corresponde a la de Diels-Kranz).

Frag. 1 (S. E., Avd. Math. VII 132). ≪Aunque esta razón existe siempre, los hombres se tornan incapaces de comprenderla, tanto antes de oírla como una vez que la han oído. En efecto, aun cuando todo sucede según esta razón, parecen inexpertos al experimentar con palabras y acciones tales como las que yo describo, cuando distingo cada una según la naturaleza y muestro cómo es; pero a los demás hombres les pasan inadvertidas cuantas cosas hacen despiertos, del mismo modo que les pasan inadvertidas cuantas hacen mientras duermen≫.

Frag. 2 (S. E., Avd. Math. VII 133). ≪Por lo cual es necesario seguir a lo común; pero aunque la razón es común, la mayoría viven como si tuvieran una inteligencia particular≫.

Frag. 5 (Aristócr., Teos. 68). ≪En vano se purifican manchándose de sangre, como si alguien, tras sumergirse en el fango, con fango se limpiara: parecería haber enloquecido, si alguno de los hombres advirtiera de qué modo obra. Y hacen sus plegarias a ídolos, tales como si alguien se pusiera a conversar con casas, sin saber que pueden ser dioses ni héroes≫.

Frag. 6 (Arist., Meteor. II 2, 355a). ≪El Sol es nuevo cada día ≫.

Frag. 7 (Arist. De Sent. V 443a). ≪Si todas las cosas se convirtieran en humo, las narices discernirían≫.

Frag. 8 (Arist., Et. Nicóm. VIII 2, 1155b). ≪Todo sucede según discordia≫.

Parménides

Fragmentos del poema “Acerca de la Naturaleza”

(La numeración corresponde a Diels-Kranz).

  1. El proemio del poema

Frag. 1 (S.E., Adv. Math. VII, 111, y Simpl. Del Cielo, 557, 289

Las yeguas que me llevan tan lejos como mi ánimo alcance

me transportaron cuando, al conducirme, me trajeron al camino, abundante en signos,

de la diosa, el cual guía en todo sentido al hombre que sabe.

Ahí fui enviado, pues ahí me llevaban las yeguas muy conocedoras,

tirando del carro, y las doncellas iban adelante en el camino.

Los ejes en los cubos [de las ruedas] despedían un sonido sibilante

agudo y chispeante (pues era acelerado por dos ruedas bien redondas por ambos lados), cuando con prisa me condujeron

las doncellas Helíades, tras abandonar la morada de la Noche,

hacia la luz, quitándose de la cabeza los velos con las manos.

Allí están las puertas de los senderos de la Noche y del Día,

y en torno a ellas un dintel y un umbral de piedra.

Ellas mismas, etéreas, están cubiertas por grandes hojas,

de las cuales Dike, la de abundantes penas, guarda las llaves de usos alternos;

hablándole con dulces palabras, las doncellas

la persuadieron sabiamente para que el cerrojo asegurado

quitaran pronto de las puertas; entonces éstas abrieron sus

hojas en gigantesco bostezo, con lo cual las jambas,

muy labradas en bronce, una tras otra giraron en los goznes,

provistas de bisagras y pernos. Allí, a través de ellas,

las doncellas, siguiendo la ruta, derecho guiaron al carro y las yeguas.

Y la diosa me recibió benévola, tomó mi mano

derecha entre la suya, y me habló con estas palabras:

≪¡Oh, joven, que en compañía de inmortales aurigas

y las yeguas que te conducen llegas hasta nuestra morada,

bienvenido! Pues no es un hado funesto quien te ha enviado a andar

por este camino (está apartado, en efecto, del paso de los hombres) sino Temis y Dike. Y ahora es necesario que te enteres de todo:

por una lado, el corazón inestremecible de la verdad bien redonda;

por otro, las opiniones de los mortales, para las cuales no hay fe verdadera.

Pero igualmente aprenderás también tales cosas; como lo que les parece

al penetrar todo, debe existir admisiblemente≫.

II. El discurso de la Verdad

Frag. 2 (Proclo, Timeo I 345, 18-20; Simpl. Fís. 116, 28-32A 117, 1).

≪Pues bien, te diré, escucha con atención mi palabra,

cuáles son los únicos caminos de investigación que se puede pensar;

uno: que es y que no es posible no ser;

es el camino de la persuasión (acompaña, en efecto, a la Verdad);

el otro que no es y que es necesario no ser.

Te mostraré que este sendero es por completo inescrutable;

no conocerás, en efecto, lo que no es (pues es inaccesible)

ni lo mostrarás≫.

Frag. 3 (Plot., V 1,8).

≪Pues [sólo] lo mismo puede ser y pensarse≫.

Frag. 4 (Clem., Strom. V 15)

≪Observa cómo, estando ausentes, para el pensamiento las cosas están presentes.

Pues no se interrumpirá la cohesión del ente con el ente,

ya sea dispersándolo en todo sentido, totalmente en orden,

o bien combinándolo≫.

Frag. 5 (Proclo, Parm. 708, 16).

≪Común es para mí

aquello desde donde comienzo; pues allí volveré nuevamente≫.

Frag. 6 (Simpl., Fís. 86, 27-28; 143, 31 a 144, 1; 117, 5 y 8-13).

≪Se debe decir y pensar lo que es; pues es posible ser,

mientras [a la] nada no [le] es posible [ser]. Esto te ordeno que muestres.

Pues jamás se impondrá esto: que haya cosas que no sean.

Pero tú aparta el pensamiento de este camino de investigación

…en el cual los mortales que nada saben

deambulan, bicéfalos, de quienes la incapacidad guía en sus

pechos a la turbada inteligencia. Son llevados

como ciegos y sordos, estupefactos, gente que no sabe juzgar,

para quienes el ser y no ser pasa como lo mismo

y no lo mismo≫.

Frag. 7 (S. E. Adv. Math. VII 111).

≪Ni te fuerce hacia este camino la costumbre muchas veces intentada

de dirigirte con la mirada perdida y con el oído aturdido

y con la lengua, sino juzga con la razón el muy debatido argumento

narrado por mí≫.

Frag. 8 (Simpl., Fís. 145, 1-28 y 146, 1-24)

≪Un solo camino narrable

queda: que es. Y sobre este camino hay signos

abundantes: que, en tanto existe, es inengendrado e imperecedero;

íntegro, único en su género, inestremecible y realizado plenamente;

nunca fue ni será, puesto que es ahora, todo a la vez, 

uno, continuo. Pues ¿qué génesis le buscarías?

¿Cómo, de dónde habría crecido? De lo que no es, no te permito

que lo digas ni pienses, pues no se puede decir ni pensar

lo que no es. ¿Y qué necesidad lo habría impulsado

a nacer antes o después, partiendo de la nada?

Así es forzoso que exista absolutamente o que no [exista].

Jamás la fuerza de la fe concederá que de lo que es

se genere algo fuera de él, a causa de lo cual ni nacer

ni perecer le permite Dike, aflojándole las cadenas,

sino que lo mantiene. Pero la decisión acerca de estas cosas reside en esto:

es o no es. Ahora bien, está decidido, como lo [exige] la necesidad,

dejar un [camino], impensable o innombrable (ya que no es un verdadero

camino), y [admitir] el otro que existe y es verdadero.

¿Cómo podría ser después lo que es? ¿Cómo se generaría?

Pues si se generó, no es, ni [es] si ha de ser en algún momento futuro.

De tal modo, cesa la génesis y no se oye más de destrucción.

Tampoco es divisible, ya que es un todo homogéneo,

ni mayor en algún lado, lo que impediría su cohesión;

ni algo menor, sino que todo está lleno de ente; por ello

es un todo continuo, pues el ente se reúne con el ente.

Pero inmóvil en los límites de grandes ligaduras

existe sin comienzo ni fin, puesto que la génesis y la destrucción

se pierden a lo lejos, apartadas por la fe verdadera.

Lo mismo permanece en lo mismo, y descansa en sí mismo,

y así permanece firme en su posición; pues la poderosa Necesidad

lo mantiene en las ligaduras del límite, que lo rodea en su torno.

A causa de lo cual al ente no le es lícito ser inacabado,

pues no carece de nada: si [careciera de algo] el ente, carecería de todo.

[Lo que] puede pensarse es lo mismo que aquello por lo cual existe el pensamiento.

En efecto, fuera del ente –en el cual tiene consistencia lo dicho– 

no hallarás el ente. Pues no hay ni habrá nada

ajeno aparte de lo que es; ya que el Hado lo ha forzado

a ser íntegro e inmóvil; por eso son todo nombres

que los mortales han impuesto, convencidos de que eran verdaderos:

generarse y perecer, ser y no [ser],

cambiar de lugar y mudar de color brillante.

Pero puesto que hay un límite último, es completo

en toda dirección, semejante a la masa de una esfera bien redonda,

equidistante del centro en todas direcciones; pues es forzoso

que no exista algo mayor ni algo menor aquí o allí.

No hay, en efecto, no-ente que le impida alcanzar

la homogeneidad, ni ente que de algún modo

sea aquí o allí mayor o menor, ya que es por completo incólume;

igual por todos lados, se encuentra en sus lados.

Con esto término el discurso fidedigno y el pensamiento

acerca de la Verdad≫.

III. El discurso sobre las opiniones de los mortales

Frag. 8 (Simpl., Fís. 38, 31-32 a 39, 1-9)

≪Y ahora aprende las opiniones de los mortales,

escuchando el engañoso orden de mis palabras.

Según sus pareceres han impuesto nombres a dos formas,

de las cuales no se puede [nombrar] a una sola: en eso se confunden.

Y las han discernido como opuestas en figura y les han puesto señales

que las separan entre sí; allí el etéreo fuego de la llama,

suave, muy liviana, idéntica por doquier a sí misma,

pero no idéntica a la otra; pero también aquella [otra], en sí,

opuesta, noche oscura, de conformación densa y pesada.

Yo te narro este ordenamiento cósmico como un todo coherente,

de modo que el parecer de alguno de los mortales jamás te supere≫.

Frag. 9 (Simpl., Fís. 180, 9-12).

≪Pero puesto que todo es denominado luz y noche

y, según las cualidades de éstas, se aplican a unas cosas tanto como a otras,

todo está lleno a la vez de luz y de noche oscura,

ambas iguales, ya que nada hay aparte de ninguna de las dos≫.

Frag. 10 (Clem., Strom. V 138).

≪Conocerás la naturaleza etérea, y, también en el éter, todas

las señales y los efectos destructivos de la pura y clara

antorcha del sol y de dónde se han engendrado;

también te enterarás de las obras errantes de la luna de ojos redondos

y de su naturaleza, y conocerás también el cielo circundante:

de dónde ha nacido, y cómo la Necesidad, conductora, ha forzado

a mantener a los astros en sus límites≫.

Frag. 11 (Simpl. Del Cielo 559, 21-24).

≪Cómo la tierra, el sol y la luna,

también el éter común, la Vía Láctea y el Olimpo

insuperable, así como la fuerza cálida de los astros, son impulsados a nacer≫.

Frag. 12 (Simpl., Fís. 39, 14-16 y 31, 15-17).

≪Los [anillos] más estrechos están colmados de fuego sin mezcla;

los siguientes, de noche, pero al lado se propaga una porción de llama,

y en el medio de ellos está la divinidad que gobierna todo;

pues en todo domina, sea en el parto doloroso o en el apareamiento,

al enviar la hembra a unirse con el macho, y a la inversa,

el macho a la hembra≫.

Frag. 13 (Simpl., Fís, 39, 18).

≪Concibió al Amor, el primerísimo de todos los dioses≫.

Frag. 14 (Plut., Adv. Colot. 1116a) [La luna].

≪brillando de noche con luz ajena, errante en torno a la tierra≫.

Frag. 15 (Plut. De fac. in orbe lun. 929b).

[La luna]≪vuelve siempre su mirada hacia los rayos del sol≫.

Frag. 16 (Teofr., De Sens. 3).

≪Pues tal como en cada ocasión se mantiene la mezcla de órganos tan ambulantes,

así ha advenido a los hombres el conocimiento. En efecto, eso mismo

es lo que la naturaleza peculiar de los órganos conoce, en los hombres,

en todos y en cada uno; pues lo que prevalece es comprensión≫.

Frag. 17 (Gal., In Epid. VI 48).

≪Por la derecha, los niños; por la izquierda, las niñas≫.

Frag. 18 (Celio Aurel., Morb. Chron. IV 9).

≪Cuando una mujer y un varón mezclan gérmenes de Amor,

el poder que se forma en las venas de sangre diferente

modela cuerpos bien creados, si se conserva la proporción;

pero si en la semilla mixta pugnan poderes

y no logran la unidad en el cuerpo mixto, cruelmente

atormentarán al sexo que nace de un germen doble≫.

Frag. 19 (Simpl., Del Cielo 558, 9-11).

≪Así nacieron estas cosas, según la opinión, y son ahora,

y después, creciendo desde allí, llegarán a su fin;

para ellas los hombres han impuesto nombres, para cada una [un nombre distintivo]≫.