Períodes del pensament grec — Introducció als Presocràtics
A grans trets, podem parlar de cinc períodes clau en el pensament grec. Penseu-hi com a cinc moments de l’esperit —cinc èpoques, cinc grans temes i cinc estils de filosofar.
1) Període físic o presocràtic (finals s. VII – inicis s. V aC)
Aquí neix la filosofia. La primera gran pregunta és l’arkhé (el «principi» o element bàsic del qual està fet el cosmos). La filosofia arrenca a Milet (Àsia Menor). El primer filòsof de nom conegut és Tales, també físic i matemàtic.
A l’escola de Milet hi trobem tres noms clau: Tales, Anaximandre i Anaxímenes. Són sofos (savis generalistes) més que no pas filo-sofos.
Una segona línia important són els pitagòrics (a la Magna Grècia, el sud d’Itàlia). Posaran les matemàtiques al centre: per a ells, l’arkhé són els nombres i el cosmos és com un gran teorema.
Un tercer corrent obre el meló del canvi i de la metafísica (quan l’arkhé “físic” entra en crisi): «Per què hi ha ésser? Per què l’ésser canvia?». Aquí destaquen Heràclit d’Èfes (el canvi com a logos, és a dir, raó/ordre) i Parmènides d’Elea (nega el canvi, perquè no podem conèixer ni dir el no-ésser).
En art, és el període arcaic: els famosos kouroi, figures rígides i hieràtiques.
2) Període humanístic (s. V aC)
És l’esplendor màxima de la cultura grega, amb Atenes al capdavant (època de Pèricles). Políticament, pesa la memòria de les guerres Mèdiques: tot i la destrucció inicial, la victòria grega a Salamina obre una etapa d’esplendor cultural i polític. És quan es construeix el Partenó.
En art destaca Fídies, l’escultor vinculat al Partenó: l’antropomorfisme portat a la seva perfecció.
És també el moment en què es consolida la democràcia. En filosofia sobresurten dos grans grups:
- Sofistes: mestres ambulants que eduquen els futurs polítics. Filosofia pràctica i relativisme: res no és absolutament veritat o mentida; tot depèn de com s’argumenta. Gran interès pel llenguatge i la retòrica.
- Sòcrates (condemnat a mort el 399 aC): cerca definir conceptes ètics com el Bé o la Justícia. No escriu; conversa per provocar l’autoreflexió. Defensa l’intel·lectualisme moral (l’home bo és savi) i la ‘docta ignorància’ («només sé que no sé res»).
El gran tema del moment és el nomos (la llei) i la diferència entre lleis físiques (universals, no manipulables) i lleis polítiques (concretes, manipulables). La paraula esdevé l’eina principal per transformar el món i dominar l’assemblea.
La polèmica Sòcrates–sofistes va sobre la paraula: per als sofistes, és eina de poder; per a Sòcrates, és instrument de veritat.
Es forja un ideal de ciutadà, el kalós kai agathós (bell i bo): l’home harmònic, íntegre. En Renaixement, en trobarem ressò al model d’‘uomo universale’.
3) Període central o ontològic (s. IV aC): Plató i Aristòtil
Època clau marcada per la crisi progressiva de la polis (després de la guerra del Peloponès). En filosofia, es busca aclarir la metafísica: la pregunta central és «què és l’ésser?»
Per a Plató, l’ésser són les Idees: models intel·ligibles que les coses sensibles ‘imiten’ o ‘participen’. Cal un Món de les Idees per donar coherència al llenguatge i als valors (Justícia, Bondat…). Hi ha dos móns: el sensible (còpia) i l’intel·ligible (model).
Aristòtil critica separar els universals de les coses: la Idea és a la cosa. Explica el moviment amb l’acte i la potència, i en ètica proposa la via mitjana i una teoria de la prudència (Ètica a Nicòmac). Redescobert a l’edat mitjana, el seu vocabulari marcarà segles de filosofia escolàstica.
4) Període ètic (s. III aC): crisi social i hel·lenisme
De la mort d’Alexandre fins a l’arribada de Roma. S’estén la cultura grega, però s’ensorren les llibertats de les polis. L’àgora perd pes i creix l’individualisme; la confiança en la política minva.
La gran pregunta és pràctica: com ha d’actuar el savi? Domina la retirada de la vida política. Tres escoles principals:
- Estoics: el mal existeix; el savi l’assumeix amb autocontrol.
- Epicuris: busquen la felicitat mitjançant la moderació i ‘viure amagat’ (fora de la política); l’amistat com a eix vital.
- Cínics: postura radical i provocadora; rebuig de convencions socials i de la veritat com a tal; actitud iconoclasta.
5) Període religiós o romà (s. II aC – s. II/III dC)
Grècia sota Roma. La filosofia entra en decadència i proliferen sectes religioses. Es reinterpreten escoles antigues en clau mística, amb interès pel més enllà.
- Neopitagòrics: recuperen el pitagorisme, horòscops i mística.
- Neoplatònics: relectura del platonisme; Plotí influeix molt en Agustí i, amb ell, en el pensament cristià.
Per a conèixer el punt de vista pagà en la polèmica amb els cristians: l’‘Alelthe logos’ (Discurs veritable contra els cristians) de Cels.
El pas del mite al logos
Sallusti deia: «Això no va passar mai, però sempre existeix». El mite (‘paraula’ en grec) és una narració simbòlica transmesa per tradició. No és ‘veritat o mentida’ literal, sinó un indici que apunta a veritats humanes profundes. El logos no destrueix el mite; en neix i el reformula.
Tipus de mites, segons funció:
- Cosmogònics (origen del món).
- Teogònics (origen dels déus).
- Antropogònics (origen de l’home).
- Etiològics (origen i sentit d’institucions).
- Escatològics (més enllà i fi del món).
- Morals (lluita entre bé i mal).
Sovint es barregen; per això cal l’hermenèutica (interpretació profunda).
A Grècia, els mites travessen sobretot la tragèdia (Èsquil, Sòfocles, Eurípides): funció educativa (catarsi). Molts relats adverteixen de la hybris (desmesura); l’antídot és la sofrosine (prudència).
Tres formes de hybris a dominar: moira (destí), daimon (sort/caràcter), àte (bogeria o encegament de l’ànima).
Apol·lo i Dionís: ordre i rauxa, complements
Apol·lo simbolitza l’ordre, el seny i la mesura (déu ‘aeri’, olímpic; arc i lira). Dionís, la fecunditat, el vi, la festa i el teatre (rauxa). No són oposats irreconciliables: es complementen. A Delfos, a l’hivern, Apol·lo ‘marxa’ i s’honora Dionís; l’equilibri entre ambdós és la clau.
Elements d’història de la Grècia arcaica
Cap al 1400 aC arriben a Grècia grups aqueus (i després doris). Destrueixen la civilització minoica de Creta (imperi talassocràtic, comerç amb Egipte; palaus com Knossos). Es perd l’escriptura minoica i no reapareix fins al s. IX aC (alfabet fonètic).
La polis (ciutat-estat) aglutina diversos demos (clans). Cada polis és independent; poden federar-se en guerra. El sinecisme (unificació) s’atribueix a herois fundadors (com Teseu a Atenes).
Delfos: centre religiós panhel·lènic (l’‘omphalos’). L’oracle, amb respostes ambigües, orienta ciutats i particulars. Jocs: en origen, militars i funeraris (no sempre hi hagué ‘treva olímpica’).
Grècia com a unitat cultural
No hi ha nació/estat unificat: cada polis és sobirana i només el ciutadà és subjecte de drets (els metecs, no). Tot i això, els grecs es reconeixen per llengua, rituals i costums comuns (Heròdot).
El problema de l’alétheia (veritat com a des-velament)
‘Alétheia’ vol dir literalment ‘des-ocultament’. La veritat s’entén com despertar, treure el vel del que restava amagat. A diferència d’altres cultures antigues (on la veritat és privilegi dels déus i de castes), els grecs van confiant que l’home pot assolir-la amb la raó. Això és arriscat (hybris) i sovint ‘es paga’, però inaugura el camí filosòfic.
En síntesi: la veritat no és un privilegi reservat, sinó una conquesta humana (difícil!) i base de la comunicació objectiva.
Dites dels Set Savis de Grècia (selecció)
Grup semilegendari (akmé: inicis s. VI aC) associat a la sofrosine i el logos. La llista típica (Plató, Protàgores) inclou: Tales, Bies, Pítac, Soló, Cleòbul, Quiló i Misó (a vegades Periandre).
- Cleòbul: «Lo òptim, la mesura»; «sigues bon oïdor, no gran parlador»; «no t’enorgulleixis ni t’enfonsis».
- Soló: «Res en excés»; «posa segell de silenci a les paraules i d’oportunitat al silenci»; «aconsella el millor, no el més agradable».
- Quiló: «Coneix-te a tu mateix»; «domina el teu ànim»; «no desitgis l’impossible».
- Tales: «Sigues bell en les obres, no només en el rostre»; «difícil, conèixer-se»; «la mesura, el teu oracle».
Cinc factors que expliquen el pas del mite al logos
- Econòmic: país pobre i comercial → contacte amb altres pobles i relativització d’idees.
- Sociològic: polis independents → poder a prop i crítica pública a l’àgora → individualisme i isonomia.
- Religiós: sense casta sacerdotal única → llibertat d’interpretar mites i criticar supersticions (medicina d’Hipòcrates).
- Educatiu: participació política obligatòria → debat i pensament no dogmàtic (idiota = no participa).
- Ciència egípcia importada: geometria i física sense càrrega sagrada → idea d’ordre, proporció i ‘cànon’ de bellesa.
Resum ràpid: el mite parla d’un ordre ‘tràgic’ imposat pels déus; el logos, d’un ordre físic comprensible per la raó.
L’escola jònica: physis i arkhé
La physis (‘natura’) ve de ‘brotar/néixer’: no és estàtica, sinó en esdevenir (dínamis). Existeix per necessitat i és eterna; no és creada. La podem conèixer perquè hi ha arkhé: principi organitzador que ‘mana’ i dona ordre. Sense arkhé hi hauria caos, no cosmos.
Per a un grec, l’arkhé és alhora origen, fi, substrat que no canvia i element que dona sentit i estructura.
Milet: Tales, Anaximandre i Anaxímenes
Tales (c. 630–546 aC), comerciant i científic pràctic, és el primer a formular un arkhé físic: l’aigua. Trenca amb el relat mític (com l’‘Oceà’ d’Homer) i proposa una explicació material i verificable.
Anaximandre (610–547 aC) fa un pas d’abstracció amb l’apeiron (l’indeterminat), un principi físic però no concret, que anticipa la ‘potència’ aristotèlica.
Anaxímenes (588–524 aC) torna a un element físic: l’aire (condició vital, omnipresent; creu erròniament que no pesa). Se li atribueix també una formulació primerenca de la teoria dels quatre elements.
Connexió amb els pitagòrics
Amb la conquesta persa d’Àsia Menor, el focus filosòfic es desplaça a la Magna Grècia. Allí floreixen els pitagòrics i, més tard, els sofistes.
Els pitagòrics
Pitàgores (probablement històric) funda a Crotona una comunitat amb components místics, polítics i científics. Distingien ‘acusmàtics’ (novicis en silenci) i ‘matemàtics’ (els iniciats).
L’arkhé són els nombres: el cosmos com a gran equació. Descobreixen el nombre π, l’arrel quadrada, l’escala musical i el teorema. La irrupció dels irracionals i dels signes ± trenca la màgia numèrica i afebleix la secta.
Políticament conservadors, els pitagòrics controlen ciutats fins a les revoltes de finals del s. VI. Plató recull el seu llegat (diferència entre nombre pur i cosa; dos móns; creació d’escola).
La polèmica del canvi: Heràclit i Parmènides
Hegel (s. XIX) llegirà Heràclit com a pare de la dialèctica (tot esdevé) i Parmènides com a racionalista radical (el canvi és impossible). Més matisat: tots dos cerquen la unitat de l’ésser, però per camins diferents.
Heràclit d’Èfes
Aristòtil el veu com a hereu de Milet (arkhé simbòlic: el foc). Procedent d’una família aristocràtica, s’allunya de la política. Se’l coneix com ‘l’Obscur’. Ens han arribat uns 150 fragments.
Quatre eixos (Bréhier): (1) la guerra/lluita com a mare de totes les coses; (2) unitat de l’ésser; (3) el fluir perpetu; (4) l’ús irònic dels contrastos i del llenguatge. L’eslògan ‘no et banyaràs dues vegades al mateix riu’ sintetitza el canvi constant.
El logos no és ‘invent’ humà, sinó el sentit que recollim del món: governa el conjunt i fa que el canvi no sigui absurd. Tots els humans hi participem (pertany a l’ànima).
L’escola d’Elea i Parmènides
A Elea (Vèlia), Xenòfanes funda una línia crítica de religió i antropomorfisme diví. Parmènides n’és la gran figura.
Parmènides d’Elea
El seu ‘Poema’ (Peri phýseos) defensa que el canvi és contradictori (no es pot passar de ser a no-ésser). Distingirà la via de la veritat (és i no pot no ser) i la de l’opinió (aparences sensibles). Ser i pensar són el mateix.
L’ésser és inengendrat, indestructible, immòbil, il·limitat i únic. Zenó, el deixeble, n’argumenta en contra del moviment amb les apories (Aquil·les i la tortuga).
Després d’Heràclit i Parmènides: atomistes
Per conciliar raó i aparença, Empèdocles parla d’Eros (unió) i Eris (discòrdia). Els atomistes, Leucip i Demòcrit, proposen que l’ésser són àtoms i el no-ésser, el buit: no són contraris absoluts, sinó complementaris. El món s’explica per agrupacions i separacions d’àtoms en el buit (teoria que reviurà a la física del s. XIX).
En resum, el pensament grec transita del relat mític a la recerca racional d’un ordre (arkhé) i d’un sentit (logos) del món, passant per debats sobre el canvi, l’ésser, l’ètica i la ciutat. Aquest llegat estructura bona part de la cultura europea posterior.
Piensoluegosiento 