Els sofistes eren estrangers que es guanyaven la vida donant classes de retòrica, medecina, dret, erística, etc. Afirmaven d’ells mateixos que eren polimatha, és a dir sabien tot de tot (això segons ells mateixos).

Totalment diferent dels sofistes, Sòcrates (470/469-399) era atenès. Pertanyia a una família ben modesta (el pare era escultor, la mare llevadora). Sòcrates mai va voler dedicar-se a la política ni ambicionà sortir de la pobresa.

Gairebé tot el que es refereix a Sòcrates és envoltat de misteri i dubtós. Per afegir dificultats, Sòcrates mai no va escriure; els testimonis sobre la seva figura són contradictoris. Així, Aristòfanes a “Els núvols” en fa mofa; Xenofont ens pinta una figura gris. Plató, deixeble i admirador de Sòcrates n’exalta la seva persona en els “Diàlegs”. Aristòtil, potser el més desapassionat dels filòsofs, fidel al seu estil d’escriptura científic ens el presenta bastant objectivament. Potser, el més segur és atenir-se al testimoni d’Aristòtil, junt amb els diàlegs de joventut de Plató.

Encara que, al començament, es podria considerar a Sòcrates com un sofista més (aquest és el parer d’Aristòfanes), l´”Apologia de Sòcrates” ens el presenta amb trets molt divergents respecte la Sofística. No escriu llibres, renúncia a l’oratòria, no cobra als deixebles. I, sobretot, no presumeix de saviesa.

En aquest sentit, un amic seu anà a Delfos a preguntar a la pitonissa si existia algun home més savi que Sòcrates, i la pitonissa va respondre amb un “No”. Però Sòcrates, fidel al seu estil, va interpretar l’oracle de la següent manera: només la divinitat és sàvia, la saviesa humana no serveix absolutament de res, i aquell que com ell, Sòcrates, sap que no sap res, és més a prop de la saviesa que aquells altres, com els sofistes, que es creuen que ho saben i ho poden ensenyar absolutament tot.

Així, Sòcrates és un home en cerca de la veritat, i en aquesta cerca segueix un dimoni (daímon) interior. D’aquesta manera dedica tota la seva activitat a “examinar-se a si mateix i als altres”, sobre el bé de l’ànima, la justícia i la virtut en general, tot creient que “una vida sense tal gènere d’examen no val la pena de ser viscuda”.

Sòcrates preferí aquesta mena de vida que no pas la dels seus contemporanis, més centrada en “els guanys, el govern de la casa, el generalat, els discursos davant el poble, els càrrecs públics, les conjuracions i les dissensions que tenen lloc a la polis“. Sòcrates, per tant, era una figura inquietant i incòmode, es comparava amb si mateix amb un tàvec, que agullonava als altres per tal que no es dormin i prestin atenció a la virtut.

L’acusació davant del Tribunal dels Cinc-cents fou la següent: “Melet, fill de Melet, del demo de Mitthos, contra Sòcrates, fill de Sofronisc, del demo alopecens. S´acusa a Sòcrates de no honorar els déus que honora la ciutat, i d’introduir déus (dimonis) estranys; i també de corrompre la joventut. Pena de mort”

Probablement, aquestes acusacions no constituïen el veritable motiu del judici. Els acusadors esperaven que Sòcrates s’exiliés voluntàriament abans del procés, però no fou així, tampoc va demanar la commutació de la pena. Condemnat a beure la cicuta, refusà la fugida que li havien preparat els seus amics, i passà les darreres hores discutint amb ells sobre la immortalitat de l’ànima i els avantatges de morir ( “Fedó”). Va ser probablement condemnat donat que a Atenes s’havia reinstaurat la democràcia, i la polis encara estava sotmesa al trauma de la pèrdua de la guerra del Peloponès (431-404), les lluites de l’oligarquia per fer-se amb el poder, i el breu i terrorífic govern dels Trenta Tirans (404-403). El procés contra Sòcrates, que no simpatitzava gaire amb la democràcia i que havia estat el mestre d’Alcibíades i de Críties, el més violent dels oligarques, s’explica en aquest context.

El “problema de Sòcrates” consisteix en saber quines són, pròpiament, les doctrines de Sòcrates, i quines altres doctrines són les que Plató posa en boca de Sòcrates (Xenofont, pràcticament no li atribueix cap doctrina pròpia, i Aristòtil li atribueix les doctrines dels sofistes i alguns presocràtics).

És possible que Sòcrates escoltés, de jove, les lliçons d’Arquelau, deixeble d’Anaxàgores. La seva doctrina de l’esperit li va cridar l’atenció, però aviat va quedar decepcionat pels plantejaments dels presocràtics i va decidir no reflexionar sobre la Physis, sinó sobre si mateix i sobre la vida de l’Home a la polis: “Res m’ensenyen la terra i els arbres, sinó els homes de la ciutat” (“Fedro”, 230 d). Realment, en aquell moment, els problemes ètics eren els més urgents. I Sòcrates va fer seva la màxima escrita al Temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”.

Sòcrates entenia la Filosofia com una cerca col·lectiva i en diàleg. Ell no pretenia tenir la veritat, ni poder trobar-la tot sol. Cada home posseeix dins seu una part de la veritat, però ha de descobrir-la amb l’ajut dels altres. Així s’expliquen les dues parts del mètode socràtic:

i) La ironia, en primer lloc, és l’art de fer preguntes tals que facin descobrir a l’altre la seva pròpia ignorància: aquell que creu saber cau en el compte, a partir del martelleig de les preguntes de Sòcrates, de què no sap res.

ii) Llavors s’inicia la segona part del mètode, la maièutica: (obstetrícia, l’art de la llevadora, en honor a la seva mare), consistent en l’art de fer preguntes tals que l’altre arribi a descobrir la veritat en si mateix.

Sòcrates, doncs, no comunica cap doctrina, ni sembla tenir una doctrina pròpia: ajuda els altres i cerca amb ells. Aquesta búsqueda inicial i la modèstia que mostra contrasten fortament amb l’individualisme i l’autosuficiència dels sofistes. “Jo res sé, i soc estèril; però puc servir-te de llevadora, i per això faig encanteris, per tal que tu donis a llum la teva idea” (“Teetet”, 151a).

Segons Aristòtil “dues coses es poden atribuir a Sòcrates: els raonaments inductius i la definició de l’universal; i totes dues es refereixen al principi de la ciència” (“Metafísica”, 13, 4, 1078b). La pregunta fonamental que fa Sòcrates és “Què és …?” i espera que l’altre li respongui amb una definició (de la justícia, per exemple). El mètode socràtic s’encamina, doncs, a la construcció de definicions, les quals han de copsar l’essència immutable de la realitat investigada. D’aquesta manera, Sòcrates s’oposa al convencionalisme i al relativisme dels sofistes, i inaugura el camí de la recerca de les essències.

El procediment per arribar a la definició veritable ( l’objectiu de la maièutica) és inductiu: s’examinen els casos particulars i s’assaja una generalització que ens proporciona la definició que busquem.

Tot l’interès de Sòcrates es centra en els problemes ètics, sobre l’essència de la virtut i la possibilitat d’ensenyar-la (tema molt debatut a l’època pels sofistes). La doctrina de Sòcrates es qualifica d'”Intel·lectualisme ètic”: el saber i la virtut coincideixen; aquell que coneix el que és recte, actuarà amb rectitud. Només per ignorància es fa el mal.

Aquesta doctrina sembla excessivament optimista, i allunyada de la realitat (no és suficient conèixer el bé per practicar-lo), i ja fou criticada per Aristòtil. S’ha de tenir present que Sòcrates també defensa un utilitarisme moral; el que és bo (moralment) és allò que és útil. Tot el món cerca la felicitat i l’utilitat, i la virtut consisteix a discernir què és el més útil en cada cas. Així doncs, el saber del qual parla Sòcrates no és un saber teòric, sinó un saber pràctic sobre allò millor i més útil en cada cas. Aquest saber-virtut pot ser ensenyat i après: no basten, doncs, les disposicions naturals per ser bo i virtuós.

Sòcrates, el mètode socràtic i l´intel.lectualisme moral


Sòcrates va néixer a Atenes i sempre es va sentir orgullós de pertànyer a la seva ciutat. Va viure en un temps d’inestabilitat política (les guerres del Peloponès). En un moment de la seva vida va deixar d’interessar-se per les teories sobre la natura i va centrar-se en el coneixement de si mateix i de l’ésser humà en general. Ho va fer seguint l’oracle de Delfos, que havia proclamat que ell era el més savi dels homes, després d’una consulta feta pel seu amic Querofont.

Igual que els sofistes, Sòcrates va reunir un grup de deixebles i amics, entre els quals hi havia Plató, Alcibíades, Xenofont, Antístenes, Critó, Aristip i Fedó. Es dedicava a interpel·lar els seus conciutadans per ajudar-los, segons Plató, a ser «millors i més savis». Però, un cop restablerta la democràcia atenesa, fou acusat d’impietat, de corrompre els joves i d’introduir nous déus. El van jutjar i condemnar a mort. Sòcrates va rebutjar fugir i va acceptar la condemna, morint a la presó enverinat amb cicuta, envoltat d’amics i deixebles.

Sòcrates tenia un fort esperit crític: denunciava la corrupció i la demagògia i ensenyava als joves a pensar per si mateixos, sense deixar-se portar per la tradició ni per l’opinió de la majoria. Davant l’alternativa de l’exili o la mort, va escollir la mort, demostrant fidelitat a les lleis de la seva ciutat.

Com els sofistes, no es va interessar per la investigació de la natura, sinó per l’ús del llenguatge i la discussió racional sobre ètica i política. Però, a diferència d’ells, no cobrava per ensenyar: feia filosofia en espais públics, oberts a tothom, mitjançant el diàleg. El seu no era un discurs tancat de veritats absolutes, sinó una conversa de preguntes i respostes, una recerca conjunta de la veritat que cada persona havia de descobrir per si mateixa.

Objectiu de la filosofia socràtica
El relativisme moral dels sofistes qüestionava l’obligatorietat de les lleis i els costums de la polis. Si tothom feia el que volia, això portava al caos. La diversitat d’opinions feia creure que totes tenien el mateix valor i que tot era permès.

Sòcrates volia posar ordre en la convivència i defensava que només era possible si existien valors i lleis comunes. Per això combatia el relativisme i afirmava que hi havia valors universals que podien ser coneguts mitjançant la raó.

Per exemple: per discutir si una llei és justa o injusta, primer cal definir què és la justícia en si mateixa. Si utilitzem la raó de manera objectiva, arribarem a les mateixes definicions universals.

L’intel·lectualisme moral
Segons Sòcrates, no hem d’actuar per instint o desig, sinó segons la saviesa i la raó.
Primer cal conèixer què és el bé. Quan coneixem el bé, actuem d’acord amb ell. Qui pensa correctament, obra correctament. La virtut i el saber són el mateix: això és el que Sòcrates anomenava “intel·lectualisme moral”.

L’eudemonisme
Per Sòcrates, la virtut condueix a la felicitat (eudaimonia). Viure d’acord amb la raó i amb la pròpia consciència genera harmonia i evita conflictes. La seva ètica no era submissió cega a l’ordre establert, sinó defensa de l’autonomia moral de cada individu.

El mètode socràtic o maièutica
La maièutica (del grec “art de la llevadora”) és el mètode filosòfic de Sòcrates. Consisteix a ajudar els altres a “parir” el coneixement que ja porten dins.

Té tres fases:

  1. Ironia: reconèixer la pròpia ignorància («només sé que no sé res»).
  2. Diàleg: intercanvi de preguntes i respostes per pensar junts.
  3. Definició universal: arribar a acords sobre definicions generals i objectives (per exemple, què és la justícia).

Per a Sòcrates, viure sense reflexionar és com voler fer sabates sense saber-ne l’ofici. El més important per a un ésser humà és decidir com vol viure la seva vida, i això només es pot fer amb la raó i la filosofia.

[Text revisat el 24/09/2025]