Recursos d´ampliació Història de la Filosofia

The School of Life: Videos in English about the main authors of Philosophy

Canal de Youtube de Lluna Pineda

Canal de Youtube “Adictos a la Filosofía”

Wikisofia

Webdianoia

Filosofía & Co

Filoselectivitat

Filosofia d´estar per casa

“Mentira la verdad”, canal de Youtube de Darío Sztajnszrajber

Mesfilosofia.cat

Filosofia i Pensament, de Ramon Alcoberro

Stanford Enciclopedia of Philosophy

Immanuel Kant: del criticisme de la raó a l´ètica formal

Immanuel Kant (1724-1804): el pensador il·lustrat i precursor de l’idealisme

Immanuel Kant va néixer a Königsberg, a l’antic regne de Prússia, avui Kaliningrad, Rússia. Fill d’una família pietista amb una moral estricta, la seva vida va estar marcada per la humilitat i la disciplina.

El seu pensament es pot entendre com una cruïlla entre dos corrents: d’una banda, Kant és considerat l’últim gran representant de la Il·lustració per la seva defensa de la raó i els valors universals. De l’altra, és també el primer gran idealista, ja que posa el focus en el subjecte com a font del coneixement i la moral.

Tot i accedir a una càtedra universitària com a professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg a l’edat de 46 anys, Kant ja havia destacat com a pensador científic amb la publicació de l’obra Història general de la natura i teoria del cel (1755). Aquesta obra evidenciava el seu interès pel coneixement científic i per les lleis que governen l’univers.

Les seves obres més influents són:

  • Crítica de la raó pura (1781): una anàlisi de les condicions i límits del coneixement científic.
  • Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) i Crítica de la raó pràctica (1788): dues obres dedicades a la reflexió ètica, on estableix el concepte d’imperatiu categòric com a principi moral universal.
  • Crítica del judici (1790): una síntesi entre la ciència i la moral, en què introdueix el paper de l’estètica com a pont entre el món natural i la llibertat humana.

Kant va resumir el nucli de la seva filosofia amb una frase que apareix al seu epitafi: “Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu”.

Entre el racionalisme i l’empirisme: què podem conèixer?

Kant va proposar una solució als problemes que plantejaven el racionalisme i l’empirisme, dos corrents oposats de la seva època. Mentre que el racionalisme, representat per pensadors com Wolff, confiava cegament en la raó i queia sovint en una metafísica dogmàtica, l’empirisme de Hume acabava en un escepticisme radical que posava en dubte la possibilitat d’un coneixement universal i necessari.

La proposta de Kant es coneix com a filosofia transcendental, una síntesi entre el racionalisme i l’empirisme. Segons Kant, no coneixem els objectes tal com són en si mateixos (noümen), sinó com se’ns apareixen (fenòmens). Aquesta aparició no és una còpia fidel de la realitat, sinó una construcció que depèn de les estructures internes del subjecte. En lloc de centrar-se en els objectes, Kant posa el focus en com el subjecte coneix aquests objectes, analitzant les condicions que fan possible el coneixement.

Aquest enfocament es resumeix en el que s’anomena “el gir copernicà”: el coneixement no consisteix en adaptar-se als objectes, sinó que són els objectes els que s’adapten a les estructures cognitives del subjecte. Per això, la universalitat i la necessitat del coneixement científic no provenen de la realitat externa, sinó de les condicions a priori (independents de l’experiència) del subjecte que coneix.

Judicis analítics, sintètics i la seva síntesi a priori

Kant distingeix entre tres tipus de judicis:

  1. Judicis analítics: Són universals i necessaris, però no amplien el coneixement, ja que el predicat està contingut en el subjecte (per exemple: “Els triangles tenen tres costats”).
  2. Judicis sintètics: Amplien el coneixement perquè aporten informació nova, però depenen de l’experiència i, per tant, no són universals (per exemple: “Els gats són juganers”).
  3. Judicis sintètics a priori: Combinen els avantatges dels dos anteriors: són universals i necessaris, però també amplien el coneixement. Per exemple, “Tot el que succeeix té una causa”. Aquests judicis són la base del coneixement científic, ja que permeten integrar experiència i raó.

L’ètica de Kant: actuar pel deure i la moral universal

L’ètica de Kant parteix de la idea que l’acció moral no pot dependre de condicions particulars o interessos subjectius. A la seva obra Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant busca establir un fonament racional i universal per a la moral. Aquesta moral no s’ha de basar en l’experiència ni en conseqüències concretes, sinó en principis generals que siguin vàlids per a tothom, en qualsevol circumstància.

Ètiques materials vs. ètica formal

Kant diferencia entre les ètiques materials i l’ètica formal:

  • Les ètiques materials depenen de continguts concrets, com el desig de felicitat o l’obediència a normes socials. Aquest tipus d’ètica, que es regeix per imperatius hipotètics, diu: “Si vols aconseguir X, has de fer Y”. Per exemple, “Si vols aprovar, has d’estudiar”. Això implica que l’acció depèn d’un interès o objectiu concret. A més, les ètiques materials són heterònomes, ja que la voluntat no es regeix per si mateixa, sinó per alguna cosa externa (com la recerca del plaer o del benefici).
  • L’ètica formal, per contra, no depèn de cap contingut determinat. Es basa exclusivament en la raó i estableix que les accions morals han de ser autònomes i incondicionades. És a dir, que hem d’actuar pel deure i no per interès o conveniència.

Segons Kant, només l’ètica formal pot garantir la llibertat moral, ja que és l’individu, mitjançant la seva raó, qui decideix lliurement seguir el principi universal del deure. Quan actuem pel deure, som autònoms perquè ens imposem a nosaltres mateixos la norma moral.

L’imperatiu categòric: el principi suprem de la moral

Kant introdueix el concepte d’imperatiu categòric com a guia per a l’acció moral. A diferència dels imperatius hipotètics, que són condicionals i responen a desitjos o finalitats particulars, l’imperatiu categòric és un mandat incondicional que obliga per si mateix. La seva formulació principal és:

“Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal”.

Aquesta formulació exigeix que abans de dur a terme una acció, reflexionem si la norma que la guia podria aplicar-se universalment, sense contradir-se. Per exemple, si robem, hauríem d’acceptar que tothom ho fes; però una societat on tothom roba seria incoherent, perquè ningú confiaria en ningú. Per tant, robar no és moral. Així, Kant elimina l’arbitrarietat i imposa una llei ètica universal.

Les altres formulacions de l’imperatiu categòric

A Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant ofereix altres formulacions que desenvolupen diferents aspectes de l’imperatiu categòric:

  1. La humanitat com a fi en si mateixa:
    “Obra de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai només com un mitjà”.
    Aquesta formulació subratlla la dignitat intrínseca de totes les persones, que han de ser respectades pel fet de ser éssers racionals. No podem utilitzar els altres com a simples instruments per als nostres fins, ja que això suposaria deshumanitzar-los. Per exemple, explotar algú per obtenir benefici econòmic seria immoral, perquè nega la seva condició de fi en si mateix.
  2. L’autonomia de la voluntat:
    “Obra com si, mitjançant les teves màximes, fossis sempre un legislador en el regne universal dels fins”.
    Aquí Kant destaca que, com a éssers racionals, som capaços d’imposar-nos lleis morals universals. Aquesta autonomia ens fa lliures i responsables de les nostres accions. Vivim en un “regne dels fins”, on totes les persones són legisladors i subjectes de la llei moral alhora.

Tipologies d’accions segons Kant

Per entendre millor com jutgem les accions morals, Kant distingeix entre:

  1. Accions contràries al deure: Són accions il·legals i immorals, com mentir per obtenir un avantatge.
  2. Accions conformes al deure: Tot i ser legals, no són moralment pures, ja que es fan per interès (per exemple, oferir un bon servei comercial per atraure clients).
  3. Accions fetes pel deure: Són accions genuïnament morals perquè es fan per respecte a la llei moral, independentment de les conseqüències (per exemple, dir la veritat encara que ens perjudiqui).

Segons Kant, només les accions pel deure tenen valor moral, ja que són expressions d’una voluntat bona, lliure de condicionants externs.

Els postulats de la raó pràctica: llibertat, immortalitat i Déu

L’ètica kantiana es recolza en tres grans postulats que, tot i no poder ser demostrats teòricament, són necessaris des d’un punt de vista pràctic:

  1. Llibertat: Sense llibertat, no hi hauria moralitat, perquè no podríem decidir pel deure.
  2. Immortalitat de l’ànima: La virtut absoluta només pot ser recompensada en una vida futura, més enllà de la realitat física.
  3. Existència de Déu: Un Déu just garanteix l’harmonia entre virtut i felicitat, assegurant que les accions morals tinguin sentit final.

Conclusió: una ètica exigent i universal

L’ètica de Kant exigeix responsabilitat i compromís. No busca un model de felicitat personal, sinó una moral basada en la dignitat de totes les persones i en la coherència universal. És una crida a l’autonomia i al respecte per la humanitat, on cada acció moral contribueix a construir un món més just.

Ciència i estètica: la síntesi a la Crítica del judici

Kant culmina el seu sistema filosòfic amb la Crítica del judici (1790), on busca unificar les dues grans esferes del coneixement humà: el món científic, regit pel determinisme, i el món moral, fonamentat en la llibertat. Aquesta síntesi la realitza a través de l’estètica i el sentiment de bellesa, que actuen com un pont entre els fenòmens naturals i la llibertat humana.

La bellesa i el sentiment desinteressat

Per a Kant, l’experiència estètica es diferencia de qualsevol altra perquè és desinteressada: no busquem posseir allò que considerem bell, ni esperem cap utilitat pràctica. Quan contemplem una flor, una obra d’art o un paisatge sublim, experimentem un plaer que transcendeix les nostres necessitats o desitjos concrets.

La bellesa, segons Kant, ens connecta amb un sentiment d’universalitat, ja que no depèn de factors subjectius, sinó de l’harmonia entre la nostra sensibilitat i l’enteniment. Això la converteix en una experiència capaç d’unir els éssers humans, malgrat les seves diferències particulars.

El sublim: entre la natura i la llibertat

Kant introdueix el concepte de sublim per descriure aquelles experiències estètiques que ens superen, com la contemplació d’una tempesta o de l’univers estrellat. A diferència de la bellesa, que es basa en l’harmonia, el sublim ens enfronta a la immensitat i al poder de la natura. Tanmateix, lluny de sentir-nos derrotats, aquestes experiències ens recorden la nostra capacitat de superar les limitacions físiques a través de la raó i la llibertat.

L’estètica com a nexe entre ciència i moral

L’estètica, per tant, compleix un paper fonamental en el sistema kantià. La bellesa i el sublim ens permeten sentir-nos part de la natura, però també reconèixer-nos com a éssers lliures i racionals. Això uneix la comprensió científica del món amb els ideals morals, demostrant que la raó humana pot harmonitzar la necessitat natural amb la llibertat ètica.

Sòcrates

Els sofistes eren estrangers que es guanyaven la vida donant classes de retòrica, medecina, dret, erística, etc. Afirmaven d’ells mateixos que eren polimatha, és a dir sabien tot de tot (això segons ells mateixos).

Totalment diferent dels sofistes, Sòcrates (470/469-399) era atenès. Pertanyia a una família ben modesta (el pare era escultor, la mare llevadora). Sòcrates mai va voler dedicar-se a la política ni ambicionà sortir de la pobresa.

Gairebé tot el que es refereix a Sòcrates és envoltat de misteri i dubtós. Per afegir dificultats, Sòcrates mai no va escriure; els testimonis sobre la seva figura són contradictoris. Així, Aristòfanes a “Els núvols” en fa mofa; Xenofont ens pinta una figura gris. Plató, deixeble i admirador de Sòcrates n’exalta la seva persona en els “Diàlegs”. Aristòtil, potser el més desapassionat dels filòsofs, fidel al seu estil d’escriptura científic ens el presenta bastant objectivament. Potser, el més segur és atenir-se al testimoni d’Aristòtil, junt amb els diàlegs de joventut de Plató.

Encara que, al començament, es podria considerar a Sòcrates com un sofista més (aquest és el parer d’Aristòfanes), l´”Apologia de Sòcrates” ens el presenta amb trets molt divergents respecte la Sofística. No escriu llibres, renúncia a l’oratòria, no cobra als deixebles. I, sobretot, no presumeix de saviesa.

En aquest sentit, un amic seu anà a Delfos a preguntar a la pitonissa si existia algun home més savi que Sòcrates, i la pitonissa va respondre amb un “No”. Però Sòcrates, fidel al seu estil, va interpretar l’oracle de la següent manera: només la divinitat és sàvia, la saviesa humana no serveix absolutament de res, i aquell que com ell, Sòcrates, sap que no sap res, és més a prop de la saviesa que aquells altres, com els sofistes, que es creuen que ho saben i ho poden ensenyar absolutament tot.

Així, Sòcrates és un home en cerca de la veritat, i en aquesta cerca segueix un dimoni (daímon) interior. D’aquesta manera dedica tota la seva activitat a “examinar-se a si mateix i als altres”, sobre el bé de l’ànima, la justícia i la virtut en general, tot creient que “una vida sense tal gènere d’examen no val la pena de ser viscuda”.

Sòcrates preferí aquesta mena de vida que no pas la dels seus contemporanis, més centrada en “els guanys, el govern de la casa, el generalat, els discursos davant el poble, els càrrecs públics, les conjuracions i les dissensions que tenen lloc a la polis“. Sòcrates, per tant, era una figura inquietant i incòmode, es comparava amb si mateix amb un tàvec, que agullonava als altres per tal que no es dormin i prestin atenció a la virtut.

L’acusació davant del Tribunal dels Cinc-cents fou la següent: “Melet, fill de Melet, del demo de Mitthos, contra Sòcrates, fill de Sofronisc, del demo alopecens. S´acusa a Sòcrates de no honorar els déus que honora la ciutat, i d’introduir déus (dimonis) estranys; i també de corrompre la joventut. Pena de mort”

Probablement, aquestes acusacions no constituïen el veritable motiu del judici. Els acusadors esperaven que Sòcrates s’exiliés voluntàriament abans del procés, però no fou així, tampoc va demanar la commutació de la pena. Condemnat a beure la cicuta, refusà la fugida que li havien preparat els seus amics, i passà les darreres hores discutint amb ells sobre la immortalitat de l’ànima i els avantatges de morir ( “Fedó”). Va ser probablement condemnat donat que a Atenes s’havia reinstaurat la democràcia, i la polis encara estava sotmesa al trauma de la pèrdua de la guerra del Peloponès (431-404), les lluites de l’oligarquia per fer-se amb el poder, i el breu i terrorífic govern dels Trenta Tirans (404-403). El procés contra Sòcrates, que no simpatitzava gaire amb la democràcia i que havia estat el mestre d’Alcibíades i de Críties, el més violent dels oligarques, s’explica en aquest context.

El “problema de Sòcrates” consisteix en saber quines són, pròpiament, les doctrines de Sòcrates, i quines altres doctrines són les que Plató posa en boca de Sòcrates (Xenofont, pràcticament no li atribueix cap doctrina pròpia, i Aristòtil li atribueix les doctrines dels sofistes i alguns presocràtics).

És possible que Sòcrates escoltés, de jove, les lliçons d’Arquelau, deixeble d’Anaxàgores. La seva doctrina de l’esperit li va cridar l’atenció, però aviat va quedar decepcionat pels plantejaments dels presocràtics i va decidir no reflexionar sobre la Physis, sinó sobre si mateix i sobre la vida de l’Home a la polis: “Res m’ensenyen la terra i els arbres, sinó els homes de la ciutat” (“Fedro”, 230 d). Realment, en aquell moment, els problemes ètics eren els més urgents. I Sòcrates va fer seva la màxima escrita al Temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”.

Sòcrates entenia la Filosofia com una cerca col·lectiva i en diàleg. Ell no pretenia tenir la veritat, ni poder trobar-la tot sol. Cada home posseeix dins seu una part de la veritat, però ha de descobrir-la amb l’ajut dels altres. Així s’expliquen les dues parts del mètode socràtic:

i) La ironia, en primer lloc, és l’art de fer preguntes tals que facin descobrir a l’altre la seva pròpia ignorància: aquell que creu saber cau en el compte, a partir del martelleig de les preguntes de Sòcrates, de què no sap res.

ii) Llavors s’inicia la segona part del mètode, la maièutica: (obstetrícia, l’art de la llevadora, en honor a la seva mare), consistent en l’art de fer preguntes tals que l’altre arribi a descobrir la veritat en si mateix.

Sòcrates, doncs, no comunica cap doctrina, ni sembla tenir una doctrina pròpia: ajuda els altres i cerca amb ells. Aquesta búsqueda inicial i la modèstia que mostra contrasten fortament amb l’individualisme i l’autosuficiència dels sofistes. “Jo res sé, i soc estèril; però puc servir-te de llevadora, i per això faig encanteris, per tal que tu donis a llum la teva idea” (“Teetet”, 151a).

Segons Aristòtil “dues coses es poden atribuir a Sòcrates: els raonaments inductius i la definició de l’universal; i totes dues es refereixen al principi de la ciència” (“Metafísica”, 13, 4, 1078b). La pregunta fonamental que fa Sòcrates és “Què és …?” i espera que l’altre li respongui amb una definició (de la justícia, per exemple). El mètode socràtic s’encamina, doncs, a la construcció de definicions, les quals han de copsar l’essència immutable de la realitat investigada. D’aquesta manera, Sòcrates s’oposa al convencionalisme i al relativisme dels sofistes, i inaugura el camí de la recerca de les essències.

El procediment per arribar a la definició veritable ( l’objectiu de la maièutica) és inductiu: s’examinen els casos particulars i s’assaja una generalització que ens proporciona la definició que busquem.

Tot l’interès de Sòcrates es centra en els problemes ètics, sobre l’essència de la virtut i la possibilitat d’ensenyar-la (tema molt debatut a l’època pels sofistes). La doctrina de Sòcrates es qualifica d'”Intel·lectualisme ètic”: el saber i la virtut coincideixen; aquell que coneix el que és recte, actuarà amb rectitud. Només per ignorància es fa el mal.

Aquesta doctrina sembla excessivament optimista, i allunyada de la realitat (no és suficient conèixer el bé per practicar-lo), i ja fou criticada per Aristòtil. S’ha de tenir present que Sòcrates també defensa un utilitarisme moral; el que és bo (moralment) és allò que és útil. Tot el món cerca la felicitat i l’utilitat, i la virtut consisteix a discernir què és el més útil en cada cas. Així doncs, el saber del qual parla Sòcrates no és un saber teòric, sinó un saber pràctic sobre allò millor i més útil en cada cas. Aquest saber-virtut pot ser ensenyat i après: no basten, doncs, les disposicions naturals per ser bo i virtuós.

Sòcrates, el mètode socràtic i l´intel.lectualisme moral


Sòcrates va néixer a Atenes i sempre es va sentir orgullós de pertànyer a la seva ciutat. Va viure en un temps d’inestabilitat política (les guerres del Peloponès). En un moment de la seva vida va deixar d’interessar-se per les teories sobre la natura i va centrar-se en el coneixement de si mateix i de l’ésser humà en general. Ho va fer seguint l’oracle de Delfos, que havia proclamat que ell era el més savi dels homes, després d’una consulta feta pel seu amic Querofont.

Igual que els sofistes, Sòcrates va reunir un grup de deixebles i amics, entre els quals hi havia Plató, Alcibíades, Xenofont, Antístenes, Critó, Aristip i Fedó. Es dedicava a interpel·lar els seus conciutadans per ajudar-los, segons Plató, a ser «millors i més savis». Però, un cop restablerta la democràcia atenesa, fou acusat d’impietat, de corrompre els joves i d’introduir nous déus. El van jutjar i condemnar a mort. Sòcrates va rebutjar fugir i va acceptar la condemna, morint a la presó enverinat amb cicuta, envoltat d’amics i deixebles.

Sòcrates tenia un fort esperit crític: denunciava la corrupció i la demagògia i ensenyava als joves a pensar per si mateixos, sense deixar-se portar per la tradició ni per l’opinió de la majoria. Davant l’alternativa de l’exili o la mort, va escollir la mort, demostrant fidelitat a les lleis de la seva ciutat.

Com els sofistes, no es va interessar per la investigació de la natura, sinó per l’ús del llenguatge i la discussió racional sobre ètica i política. Però, a diferència d’ells, no cobrava per ensenyar: feia filosofia en espais públics, oberts a tothom, mitjançant el diàleg. El seu no era un discurs tancat de veritats absolutes, sinó una conversa de preguntes i respostes, una recerca conjunta de la veritat que cada persona havia de descobrir per si mateixa.

Objectiu de la filosofia socràtica
El relativisme moral dels sofistes qüestionava l’obligatorietat de les lleis i els costums de la polis. Si tothom feia el que volia, això portava al caos. La diversitat d’opinions feia creure que totes tenien el mateix valor i que tot era permès.

Sòcrates volia posar ordre en la convivència i defensava que només era possible si existien valors i lleis comunes. Per això combatia el relativisme i afirmava que hi havia valors universals que podien ser coneguts mitjançant la raó.

Per exemple: per discutir si una llei és justa o injusta, primer cal definir què és la justícia en si mateixa. Si utilitzem la raó de manera objectiva, arribarem a les mateixes definicions universals.

L’intel·lectualisme moral
Segons Sòcrates, no hem d’actuar per instint o desig, sinó segons la saviesa i la raó.
Primer cal conèixer què és el bé. Quan coneixem el bé, actuem d’acord amb ell. Qui pensa correctament, obra correctament. La virtut i el saber són el mateix: això és el que Sòcrates anomenava “intel·lectualisme moral”.

L’eudemonisme
Per Sòcrates, la virtut condueix a la felicitat (eudaimonia). Viure d’acord amb la raó i amb la pròpia consciència genera harmonia i evita conflictes. La seva ètica no era submissió cega a l’ordre establert, sinó defensa de l’autonomia moral de cada individu.

El mètode socràtic o maièutica
La maièutica (del grec “art de la llevadora”) és el mètode filosòfic de Sòcrates. Consisteix a ajudar els altres a “parir” el coneixement que ja porten dins.

Té tres fases:

  1. Ironia: reconèixer la pròpia ignorància («només sé que no sé res»).
  2. Diàleg: intercanvi de preguntes i respostes per pensar junts.
  3. Definició universal: arribar a acords sobre definicions generals i objectives (per exemple, què és la justícia).

Per a Sòcrates, viure sense reflexionar és com voler fer sabates sense saber-ne l’ofici. El més important per a un ésser humà és decidir com vol viure la seva vida, i això només es pot fer amb la raó i la filosofia.

[Text revisat el 24/09/2025]

La polis grega

“El hombre es por naturaleza un animal cívico (político); y un hombre que por naturaleza, y no meramente por azar, es acívico, o bien es inferior en la escala de la humanidad o bien está por encima de ella.

La ciudad es anterior naturalmente a la familia y a cada uno de nosotros tomado individualmente. El todo es, en efecto, anterior a cada una de las partes que lo componen. Si el individuo separado o aislado no se basta a sí mismo, es que debe referirse al todo.

Por ello, el impulso a formar comunidad es algo que pertenece por naturaleza a todos los hombres; y el hombre que inició la unión de la gente en comunidades fue el mayor de los bienhechores.

Una ciudad es una comunidad de clanes y de aldeas, en una vida plena e independiente, para vivir de un modo bello y feliz. La amistad o camaradería cívica tiene por finalidad realizar bellas acciones, y no simplemente vivir en común. Los que más contribuyen a esta amistad son más importantes que los que le aventajan en nacimiento o en riqueza, ya que ellos les aventajan en virtud cívica”

Aristóteles, Política. I, II y II, 5, texto condensado.

Protágoras

≪Yo, por mi parte, afirmo que la verdad es tal como lo tengo escrito. Efectivamente, cada uno de nosotros es medida de lo que es y de lo que no es y la diferencia entre un hombre y otro es enorme precisamente porque para el uno son y aparecen unas cosas, y para el otro otras. Y estoy muy lejos de negar que existe la sabiduría y los hombres sabios si bien llamo sabio precisamente a aquél que nos hace cambiar consiguiendo que para cualquiera de nosotros aparezca y sea bueno aquello que nos aparece y es malo. 

Y no trates de juzgar esta definición jugando con las palabras sino trata de comprender más claramente aún lo que pretendo decir. Recuerda lo que ya se ha dicho anteriormente, cómo para el que está enfermo el alimento es y aparece amargo, mientras que para quien está sano es y aparece lo contrario. Pues bien, no hay por qué considerar que el uno es más sabio que el otro -pues esto es imposible- ni se ha de afirmar que el enfermo no sabe porque opina de tal modo mientras que el sano es sabio porque opina de tal otro modo: lo que ha de procurarse es que aquél cambie de estado, ya que el otro estado es mejor.

De igual modo, con la educación ha de procurarse el cambio desde el estado peor al mejor. Ahora bien, mientras que el médico produce el cambio por medio de fármacos, el sofista lo procura mediante discursos. Nadie, pues, puede hacer que quien piensa lo falso venga a tener opiniones verdaderas, ya que ni es posible pensar lo que no es ni tampoco pensar nada que no se experimente y lo que se experimenta siempre es verdadero. Más bien sostengo que se trata de hacer que quien opina de acuerdo con una disposición perjudicial del alma llegue a tener las opiniones opuestas y conformes a una disposición provechosa de la misma, opiniones éstas que por ignorancia algunos llaman verdaderas: yo, por mi parte, considero que unas opiniones son mejores que otras, pero no que sean más verdaderas en abosulto.

Y por lo que se refiere a los sabios, amigo Sócrates, lejos de llamarlos ranas, llamo médicos a aquéllos que se ocupan de los cuerpos y agricultores a los que se ocupan de las plantas. Y es que afirmo que también estos últimos hacen que las plantas cuando están enfermas, dejen de tener sensaciones perjudiciales y adquieran estados y sensaciones provechosas y saludables, así como los oradores sabios y buenos hacen que las ciudades les parezcan justo lo provechoso en vez de lo perjudicial. Y es que aquellas cosas que parecen justas y honorables a cada ciudad son justas y honorables para ella mientras se piense que lo son. El sabio, por su parte, cuando resultan perjudiciales, hace que sean y parezcan provechosas. Por la misma razón también el sofista es capaz de educar a sus discípulos de este modo y por ello es sabio y merece recibir un salario elevado por parte de aquellos a quienes educa. Y de este modo resulta que unos son más sabios que otros por más que ninguno tenga opiniones falsas y tú, quiéraslo o no, has de aceptar que eres medida. En efecto, estas consideraciones ponen a salvo mi doctrina≫.

                  Platón, «Teeteto», 166D-167D

Heráclito

Selección de fragmentos

(La numeración corresponde a la de Diels-Kranz).

Frag. 1 (S. E., Avd. Math. VII 132). ≪Aunque esta razón existe siempre, los hombres se tornan incapaces de comprenderla, tanto antes de oírla como una vez que la han oído. En efecto, aun cuando todo sucede según esta razón, parecen inexpertos al experimentar con palabras y acciones tales como las que yo describo, cuando distingo cada una según la naturaleza y muestro cómo es; pero a los demás hombres les pasan inadvertidas cuantas cosas hacen despiertos, del mismo modo que les pasan inadvertidas cuantas hacen mientras duermen≫.

Frag. 2 (S. E., Avd. Math. VII 133). ≪Por lo cual es necesario seguir a lo común; pero aunque la razón es común, la mayoría viven como si tuvieran una inteligencia particular≫.

Frag. 5 (Aristócr., Teos. 68). ≪En vano se purifican manchándose de sangre, como si alguien, tras sumergirse en el fango, con fango se limpiara: parecería haber enloquecido, si alguno de los hombres advirtiera de qué modo obra. Y hacen sus plegarias a ídolos, tales como si alguien se pusiera a conversar con casas, sin saber que pueden ser dioses ni héroes≫.

Frag. 6 (Arist., Meteor. II 2, 355a). ≪El Sol es nuevo cada día ≫.

Frag. 7 (Arist. De Sent. V 443a). ≪Si todas las cosas se convirtieran en humo, las narices discernirían≫.

Frag. 8 (Arist., Et. Nicóm. VIII 2, 1155b). ≪Todo sucede según discordia≫.

Parménides

Fragmentos del poema “Acerca de la Naturaleza”

(La numeración corresponde a Diels-Kranz).

  1. El proemio del poema

Frag. 1 (S.E., Adv. Math. VII, 111, y Simpl. Del Cielo, 557, 289

Las yeguas que me llevan tan lejos como mi ánimo alcance

me transportaron cuando, al conducirme, me trajeron al camino, abundante en signos,

de la diosa, el cual guía en todo sentido al hombre que sabe.

Ahí fui enviado, pues ahí me llevaban las yeguas muy conocedoras,

tirando del carro, y las doncellas iban adelante en el camino.

Los ejes en los cubos [de las ruedas] despedían un sonido sibilante

agudo y chispeante (pues era acelerado por dos ruedas bien redondas por ambos lados), cuando con prisa me condujeron

las doncellas Helíades, tras abandonar la morada de la Noche,

hacia la luz, quitándose de la cabeza los velos con las manos.

Allí están las puertas de los senderos de la Noche y del Día,

y en torno a ellas un dintel y un umbral de piedra.

Ellas mismas, etéreas, están cubiertas por grandes hojas,

de las cuales Dike, la de abundantes penas, guarda las llaves de usos alternos;

hablándole con dulces palabras, las doncellas

la persuadieron sabiamente para que el cerrojo asegurado

quitaran pronto de las puertas; entonces éstas abrieron sus

hojas en gigantesco bostezo, con lo cual las jambas,

muy labradas en bronce, una tras otra giraron en los goznes,

provistas de bisagras y pernos. Allí, a través de ellas,

las doncellas, siguiendo la ruta, derecho guiaron al carro y las yeguas.

Y la diosa me recibió benévola, tomó mi mano

derecha entre la suya, y me habló con estas palabras:

≪¡Oh, joven, que en compañía de inmortales aurigas

y las yeguas que te conducen llegas hasta nuestra morada,

bienvenido! Pues no es un hado funesto quien te ha enviado a andar

por este camino (está apartado, en efecto, del paso de los hombres) sino Temis y Dike. Y ahora es necesario que te enteres de todo:

por una lado, el corazón inestremecible de la verdad bien redonda;

por otro, las opiniones de los mortales, para las cuales no hay fe verdadera.

Pero igualmente aprenderás también tales cosas; como lo que les parece

al penetrar todo, debe existir admisiblemente≫.

II. El discurso de la Verdad

Frag. 2 (Proclo, Timeo I 345, 18-20; Simpl. Fís. 116, 28-32A 117, 1).

≪Pues bien, te diré, escucha con atención mi palabra,

cuáles son los únicos caminos de investigación que se puede pensar;

uno: que es y que no es posible no ser;

es el camino de la persuasión (acompaña, en efecto, a la Verdad);

el otro que no es y que es necesario no ser.

Te mostraré que este sendero es por completo inescrutable;

no conocerás, en efecto, lo que no es (pues es inaccesible)

ni lo mostrarás≫.

Frag. 3 (Plot., V 1,8).

≪Pues [sólo] lo mismo puede ser y pensarse≫.

Frag. 4 (Clem., Strom. V 15)

≪Observa cómo, estando ausentes, para el pensamiento las cosas están presentes.

Pues no se interrumpirá la cohesión del ente con el ente,

ya sea dispersándolo en todo sentido, totalmente en orden,

o bien combinándolo≫.

Frag. 5 (Proclo, Parm. 708, 16).

≪Común es para mí

aquello desde donde comienzo; pues allí volveré nuevamente≫.

Frag. 6 (Simpl., Fís. 86, 27-28; 143, 31 a 144, 1; 117, 5 y 8-13).

≪Se debe decir y pensar lo que es; pues es posible ser,

mientras [a la] nada no [le] es posible [ser]. Esto te ordeno que muestres.

Pues jamás se impondrá esto: que haya cosas que no sean.

Pero tú aparta el pensamiento de este camino de investigación

…en el cual los mortales que nada saben

deambulan, bicéfalos, de quienes la incapacidad guía en sus

pechos a la turbada inteligencia. Son llevados

como ciegos y sordos, estupefactos, gente que no sabe juzgar,

para quienes el ser y no ser pasa como lo mismo

y no lo mismo≫.

Frag. 7 (S. E. Adv. Math. VII 111).

≪Ni te fuerce hacia este camino la costumbre muchas veces intentada

de dirigirte con la mirada perdida y con el oído aturdido

y con la lengua, sino juzga con la razón el muy debatido argumento

narrado por mí≫.

Frag. 8 (Simpl., Fís. 145, 1-28 y 146, 1-24)

≪Un solo camino narrable

queda: que es. Y sobre este camino hay signos

abundantes: que, en tanto existe, es inengendrado e imperecedero;

íntegro, único en su género, inestremecible y realizado plenamente;

nunca fue ni será, puesto que es ahora, todo a la vez, 

uno, continuo. Pues ¿qué génesis le buscarías?

¿Cómo, de dónde habría crecido? De lo que no es, no te permito

que lo digas ni pienses, pues no se puede decir ni pensar

lo que no es. ¿Y qué necesidad lo habría impulsado

a nacer antes o después, partiendo de la nada?

Así es forzoso que exista absolutamente o que no [exista].

Jamás la fuerza de la fe concederá que de lo que es

se genere algo fuera de él, a causa de lo cual ni nacer

ni perecer le permite Dike, aflojándole las cadenas,

sino que lo mantiene. Pero la decisión acerca de estas cosas reside en esto:

es o no es. Ahora bien, está decidido, como lo [exige] la necesidad,

dejar un [camino], impensable o innombrable (ya que no es un verdadero

camino), y [admitir] el otro que existe y es verdadero.

¿Cómo podría ser después lo que es? ¿Cómo se generaría?

Pues si se generó, no es, ni [es] si ha de ser en algún momento futuro.

De tal modo, cesa la génesis y no se oye más de destrucción.

Tampoco es divisible, ya que es un todo homogéneo,

ni mayor en algún lado, lo que impediría su cohesión;

ni algo menor, sino que todo está lleno de ente; por ello

es un todo continuo, pues el ente se reúne con el ente.

Pero inmóvil en los límites de grandes ligaduras

existe sin comienzo ni fin, puesto que la génesis y la destrucción

se pierden a lo lejos, apartadas por la fe verdadera.

Lo mismo permanece en lo mismo, y descansa en sí mismo,

y así permanece firme en su posición; pues la poderosa Necesidad

lo mantiene en las ligaduras del límite, que lo rodea en su torno.

A causa de lo cual al ente no le es lícito ser inacabado,

pues no carece de nada: si [careciera de algo] el ente, carecería de todo.

[Lo que] puede pensarse es lo mismo que aquello por lo cual existe el pensamiento.

En efecto, fuera del ente –en el cual tiene consistencia lo dicho– 

no hallarás el ente. Pues no hay ni habrá nada

ajeno aparte de lo que es; ya que el Hado lo ha forzado

a ser íntegro e inmóvil; por eso son todo nombres

que los mortales han impuesto, convencidos de que eran verdaderos:

generarse y perecer, ser y no [ser],

cambiar de lugar y mudar de color brillante.

Pero puesto que hay un límite último, es completo

en toda dirección, semejante a la masa de una esfera bien redonda,

equidistante del centro en todas direcciones; pues es forzoso

que no exista algo mayor ni algo menor aquí o allí.

No hay, en efecto, no-ente que le impida alcanzar

la homogeneidad, ni ente que de algún modo

sea aquí o allí mayor o menor, ya que es por completo incólume;

igual por todos lados, se encuentra en sus lados.

Con esto término el discurso fidedigno y el pensamiento

acerca de la Verdad≫.

III. El discurso sobre las opiniones de los mortales

Frag. 8 (Simpl., Fís. 38, 31-32 a 39, 1-9)

≪Y ahora aprende las opiniones de los mortales,

escuchando el engañoso orden de mis palabras.

Según sus pareceres han impuesto nombres a dos formas,

de las cuales no se puede [nombrar] a una sola: en eso se confunden.

Y las han discernido como opuestas en figura y les han puesto señales

que las separan entre sí; allí el etéreo fuego de la llama,

suave, muy liviana, idéntica por doquier a sí misma,

pero no idéntica a la otra; pero también aquella [otra], en sí,

opuesta, noche oscura, de conformación densa y pesada.

Yo te narro este ordenamiento cósmico como un todo coherente,

de modo que el parecer de alguno de los mortales jamás te supere≫.

Frag. 9 (Simpl., Fís. 180, 9-12).

≪Pero puesto que todo es denominado luz y noche

y, según las cualidades de éstas, se aplican a unas cosas tanto como a otras,

todo está lleno a la vez de luz y de noche oscura,

ambas iguales, ya que nada hay aparte de ninguna de las dos≫.

Frag. 10 (Clem., Strom. V 138).

≪Conocerás la naturaleza etérea, y, también en el éter, todas

las señales y los efectos destructivos de la pura y clara

antorcha del sol y de dónde se han engendrado;

también te enterarás de las obras errantes de la luna de ojos redondos

y de su naturaleza, y conocerás también el cielo circundante:

de dónde ha nacido, y cómo la Necesidad, conductora, ha forzado

a mantener a los astros en sus límites≫.

Frag. 11 (Simpl. Del Cielo 559, 21-24).

≪Cómo la tierra, el sol y la luna,

también el éter común, la Vía Láctea y el Olimpo

insuperable, así como la fuerza cálida de los astros, son impulsados a nacer≫.

Frag. 12 (Simpl., Fís. 39, 14-16 y 31, 15-17).

≪Los [anillos] más estrechos están colmados de fuego sin mezcla;

los siguientes, de noche, pero al lado se propaga una porción de llama,

y en el medio de ellos está la divinidad que gobierna todo;

pues en todo domina, sea en el parto doloroso o en el apareamiento,

al enviar la hembra a unirse con el macho, y a la inversa,

el macho a la hembra≫.

Frag. 13 (Simpl., Fís, 39, 18).

≪Concibió al Amor, el primerísimo de todos los dioses≫.

Frag. 14 (Plut., Adv. Colot. 1116a) [La luna].

≪brillando de noche con luz ajena, errante en torno a la tierra≫.

Frag. 15 (Plut. De fac. in orbe lun. 929b).

[La luna]≪vuelve siempre su mirada hacia los rayos del sol≫.

Frag. 16 (Teofr., De Sens. 3).

≪Pues tal como en cada ocasión se mantiene la mezcla de órganos tan ambulantes,

así ha advenido a los hombres el conocimiento. En efecto, eso mismo

es lo que la naturaleza peculiar de los órganos conoce, en los hombres,

en todos y en cada uno; pues lo que prevalece es comprensión≫.

Frag. 17 (Gal., In Epid. VI 48).

≪Por la derecha, los niños; por la izquierda, las niñas≫.

Frag. 18 (Celio Aurel., Morb. Chron. IV 9).

≪Cuando una mujer y un varón mezclan gérmenes de Amor,

el poder que se forma en las venas de sangre diferente

modela cuerpos bien creados, si se conserva la proporción;

pero si en la semilla mixta pugnan poderes

y no logran la unidad en el cuerpo mixto, cruelmente

atormentarán al sexo que nace de un germen doble≫.

Frag. 19 (Simpl., Del Cielo 558, 9-11).

≪Así nacieron estas cosas, según la opinión, y son ahora,

y después, creciendo desde allí, llegarán a su fin;

para ellas los hombres han impuesto nombres, para cada una [un nombre distintivo]≫.