Immanuel Kant (1724-1804): el pensador il·lustrat i precursor de l’idealisme

Immanuel Kant va néixer a Königsberg, a l’antic regne de Prússia, avui Kaliningrad, Rússia. Fill d’una família pietista amb una moral estricta, la seva vida va estar marcada per la humilitat i la disciplina.

El seu pensament es pot entendre com una cruïlla entre dos corrents: d’una banda, Kant és considerat l’últim gran representant de la Il·lustració per la seva defensa de la raó i els valors universals. De l’altra, és també el primer gran idealista, ja que posa el focus en el subjecte com a font del coneixement i la moral.

Tot i accedir a una càtedra universitària com a professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg a l’edat de 46 anys, Kant ja havia destacat com a pensador científic amb la publicació de l’obra Història general de la natura i teoria del cel (1755). Aquesta obra evidenciava el seu interès pel coneixement científic i per les lleis que governen l’univers.

Les seves obres més influents són:

  • Crítica de la raó pura (1781): una anàlisi de les condicions i límits del coneixement científic.
  • Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) i Crítica de la raó pràctica (1788): dues obres dedicades a la reflexió ètica, on estableix el concepte d’imperatiu categòric com a principi moral universal.
  • Crítica del judici (1790): una síntesi entre la ciència i la moral, en què introdueix el paper de l’estètica com a pont entre el món natural i la llibertat humana.

Kant va resumir el nucli de la seva filosofia amb una frase que apareix al seu epitafi: “Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu”.

Entre el racionalisme i l’empirisme: què podem conèixer?

Kant va proposar una solució als problemes que plantejaven el racionalisme i l’empirisme, dos corrents oposats de la seva època. Mentre que el racionalisme, representat per pensadors com Wolff, confiava cegament en la raó i queia sovint en una metafísica dogmàtica, l’empirisme de Hume acabava en un escepticisme radical que posava en dubte la possibilitat d’un coneixement universal i necessari.

La proposta de Kant es coneix com a filosofia transcendental, una síntesi entre el racionalisme i l’empirisme. Segons Kant, no coneixem els objectes tal com són en si mateixos (noümen), sinó com se’ns apareixen (fenòmens). Aquesta aparició no és una còpia fidel de la realitat, sinó una construcció que depèn de les estructures internes del subjecte. En lloc de centrar-se en els objectes, Kant posa el focus en com el subjecte coneix aquests objectes, analitzant les condicions que fan possible el coneixement.

Aquest enfocament es resumeix en el que s’anomena “el gir copernicà”: el coneixement no consisteix en adaptar-se als objectes, sinó que són els objectes els que s’adapten a les estructures cognitives del subjecte. Per això, la universalitat i la necessitat del coneixement científic no provenen de la realitat externa, sinó de les condicions a priori (independents de l’experiència) del subjecte que coneix.

Judicis analítics, sintètics i la seva síntesi a priori

Kant distingeix entre tres tipus de judicis:

  1. Judicis analítics: Són universals i necessaris, però no amplien el coneixement, ja que el predicat està contingut en el subjecte (per exemple: “Els triangles tenen tres costats”).
  2. Judicis sintètics: Amplien el coneixement perquè aporten informació nova, però depenen de l’experiència i, per tant, no són universals (per exemple: “Els gats són juganers”).
  3. Judicis sintètics a priori: Combinen els avantatges dels dos anteriors: són universals i necessaris, però també amplien el coneixement. Per exemple, “Tot el que succeeix té una causa”. Aquests judicis són la base del coneixement científic, ja que permeten integrar experiència i raó.

L’ètica de Kant: actuar pel deure i la moral universal

L’ètica de Kant parteix de la idea que l’acció moral no pot dependre de condicions particulars o interessos subjectius. A la seva obra Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant busca establir un fonament racional i universal per a la moral. Aquesta moral no s’ha de basar en l’experiència ni en conseqüències concretes, sinó en principis generals que siguin vàlids per a tothom, en qualsevol circumstància.

Ètiques materials vs. ètica formal

Kant diferencia entre les ètiques materials i l’ètica formal:

  • Les ètiques materials depenen de continguts concrets, com el desig de felicitat o l’obediència a normes socials. Aquest tipus d’ètica, que es regeix per imperatius hipotètics, diu: “Si vols aconseguir X, has de fer Y”. Per exemple, “Si vols aprovar, has d’estudiar”. Això implica que l’acció depèn d’un interès o objectiu concret. A més, les ètiques materials són heterònomes, ja que la voluntat no es regeix per si mateixa, sinó per alguna cosa externa (com la recerca del plaer o del benefici).
  • L’ètica formal, per contra, no depèn de cap contingut determinat. Es basa exclusivament en la raó i estableix que les accions morals han de ser autònomes i incondicionades. És a dir, que hem d’actuar pel deure i no per interès o conveniència.

Segons Kant, només l’ètica formal pot garantir la llibertat moral, ja que és l’individu, mitjançant la seva raó, qui decideix lliurement seguir el principi universal del deure. Quan actuem pel deure, som autònoms perquè ens imposem a nosaltres mateixos la norma moral.

L’imperatiu categòric: el principi suprem de la moral

Kant introdueix el concepte d’imperatiu categòric com a guia per a l’acció moral. A diferència dels imperatius hipotètics, que són condicionals i responen a desitjos o finalitats particulars, l’imperatiu categòric és un mandat incondicional que obliga per si mateix. La seva formulació principal és:

“Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal”.

Aquesta formulació exigeix que abans de dur a terme una acció, reflexionem si la norma que la guia podria aplicar-se universalment, sense contradir-se. Per exemple, si robem, hauríem d’acceptar que tothom ho fes; però una societat on tothom roba seria incoherent, perquè ningú confiaria en ningú. Per tant, robar no és moral. Així, Kant elimina l’arbitrarietat i imposa una llei ètica universal.

Les altres formulacions de l’imperatiu categòric

A Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant ofereix altres formulacions que desenvolupen diferents aspectes de l’imperatiu categòric:

  1. La humanitat com a fi en si mateixa:
    “Obra de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai només com un mitjà”.
    Aquesta formulació subratlla la dignitat intrínseca de totes les persones, que han de ser respectades pel fet de ser éssers racionals. No podem utilitzar els altres com a simples instruments per als nostres fins, ja que això suposaria deshumanitzar-los. Per exemple, explotar algú per obtenir benefici econòmic seria immoral, perquè nega la seva condició de fi en si mateix.
  2. L’autonomia de la voluntat:
    “Obra com si, mitjançant les teves màximes, fossis sempre un legislador en el regne universal dels fins”.
    Aquí Kant destaca que, com a éssers racionals, som capaços d’imposar-nos lleis morals universals. Aquesta autonomia ens fa lliures i responsables de les nostres accions. Vivim en un “regne dels fins”, on totes les persones són legisladors i subjectes de la llei moral alhora.

Tipologies d’accions segons Kant

Per entendre millor com jutgem les accions morals, Kant distingeix entre:

  1. Accions contràries al deure: Són accions il·legals i immorals, com mentir per obtenir un avantatge.
  2. Accions conformes al deure: Tot i ser legals, no són moralment pures, ja que es fan per interès (per exemple, oferir un bon servei comercial per atraure clients).
  3. Accions fetes pel deure: Són accions genuïnament morals perquè es fan per respecte a la llei moral, independentment de les conseqüències (per exemple, dir la veritat encara que ens perjudiqui).

Segons Kant, només les accions pel deure tenen valor moral, ja que són expressions d’una voluntat bona, lliure de condicionants externs.

Els postulats de la raó pràctica: llibertat, immortalitat i Déu

L’ètica kantiana es recolza en tres grans postulats que, tot i no poder ser demostrats teòricament, són necessaris des d’un punt de vista pràctic:

  1. Llibertat: Sense llibertat, no hi hauria moralitat, perquè no podríem decidir pel deure.
  2. Immortalitat de l’ànima: La virtut absoluta només pot ser recompensada en una vida futura, més enllà de la realitat física.
  3. Existència de Déu: Un Déu just garanteix l’harmonia entre virtut i felicitat, assegurant que les accions morals tinguin sentit final.

Conclusió: una ètica exigent i universal

L’ètica de Kant exigeix responsabilitat i compromís. No busca un model de felicitat personal, sinó una moral basada en la dignitat de totes les persones i en la coherència universal. És una crida a l’autonomia i al respecte per la humanitat, on cada acció moral contribueix a construir un món més just.

Ciència i estètica: la síntesi a la Crítica del judici

Kant culmina el seu sistema filosòfic amb la Crítica del judici (1790), on busca unificar les dues grans esferes del coneixement humà: el món científic, regit pel determinisme, i el món moral, fonamentat en la llibertat. Aquesta síntesi la realitza a través de l’estètica i el sentiment de bellesa, que actuen com un pont entre els fenòmens naturals i la llibertat humana.

La bellesa i el sentiment desinteressat

Per a Kant, l’experiència estètica es diferencia de qualsevol altra perquè és desinteressada: no busquem posseir allò que considerem bell, ni esperem cap utilitat pràctica. Quan contemplem una flor, una obra d’art o un paisatge sublim, experimentem un plaer que transcendeix les nostres necessitats o desitjos concrets.

La bellesa, segons Kant, ens connecta amb un sentiment d’universalitat, ja que no depèn de factors subjectius, sinó de l’harmonia entre la nostra sensibilitat i l’enteniment. Això la converteix en una experiència capaç d’unir els éssers humans, malgrat les seves diferències particulars.

El sublim: entre la natura i la llibertat

Kant introdueix el concepte de sublim per descriure aquelles experiències estètiques que ens superen, com la contemplació d’una tempesta o de l’univers estrellat. A diferència de la bellesa, que es basa en l’harmonia, el sublim ens enfronta a la immensitat i al poder de la natura. Tanmateix, lluny de sentir-nos derrotats, aquestes experiències ens recorden la nostra capacitat de superar les limitacions físiques a través de la raó i la llibertat.

L’estètica com a nexe entre ciència i moral

L’estètica, per tant, compleix un paper fonamental en el sistema kantià. La bellesa i el sublim ens permeten sentir-nos part de la natura, però també reconèixer-nos com a éssers lliures i racionals. Això uneix la comprensió científica del món amb els ideals morals, demostrant que la raó humana pot harmonitzar la necessitat natural amb la llibertat ètica.