Benvolguts alumnes, avui la idea era fer un repàs i dubtes, però em toca anar a la Xarxa de Competències Bàsiques.

Aquí teniu un examen que vaig fer el curs 2024-25 als meus alumnes de llavors sobre Plató i la solució al mateix d´un nivell aproximat al notable/notable alt. Fixeu-vos sobre tot en les respostes a l´exercici II i en com s´ha d´argumentar l´exercici III. En aquest últim encara es pot millorar més, si camufleu l´argumentari lògic dins d´un text narratiu, de manera que quedi més “humà”.

plató segon B (1)Descarga

MODEL COMPLET DE RESPOSTES

Exercici 1

Pregunta I. Síntesi del text

En aquest fragment de La República, Plató desenvolupa la seva classificació dels graus de coneixement dins l’analogia de la línia. Distingeix quatre nivells: imaginació i creença, que formen l’opinió i corresponen al món sensible i canviant; i pensament i coneixement, que formen la intel·ligència i corresponen al món intel·ligible i immutable de les essències. El text subratlla que aquests nivells mantenen una relació proporcional: així com l’essència és superior a la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió. Plató remarca també que, dins cada àmbit, hi ha jerarquies internes, ja que el coneixement és més elevat que el pensament, i la creença, més fiable que la imaginació.

Pregunta II. Significat dels termes

«coneixement»
Forma més alta de saber, assolida per la intel·ligència quan capta directament les Idees. És certesa completa, independent dels sentits i fundada en la contemplació racional de l’essència.

«essència»
La realitat veritable, eterna i immutable que constitueix el que les coses són en si mateixes. Les essències són les Idees, objecte propi del coneixement i font de tota veritat.

Pregunta III. Explicació ampliada del sentit de l’afirmació i justificació segons el pensament platònic

L’afirmació de Plató expressa la relació entre els dos grans dominis ontològics i epistemològics de la seva filosofia: el món sensible i el món intel·ligible. L’opinió es refereix a la “generació”, és a dir, al conjunt d’objectes sensibles sotmesos al canvi, la multiplicació i la imperfecció. Aquest món només pot produir creences, ja que els sentits no ofereixen estabilitat. En canvi, la intel·ligència es refereix a l’“essència”, les Idees, realitats immutables i perfectes que fonamenten tota veritat.

L’analogia estableix una proporcionalitat: així com l’essència és superior i més real que la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió perquè ofereix coneixement segur. Aquesta jerarquia és coherent amb el dualisme ontològic platònic: el món sensible és mera aparença, mentre que el món intel·ligible és l’autèntic ser. També s’emmarca en la teoria de les Idees, segons la qual només el que és immutable és cognoscible. Des d’aquest punt de vista, Plató justifica que la ciència requereix superar les limitacions dels sentits i elevar-se dialècticament fins a la contemplació racional de les essències. Així, la proporció entre opinió i intel·ligència reflecteix la proporció entre aparença i realitat.

Exercici 2. La intuïció en Plató i Descartes

Intuïció en Plató

Per a Plató, la intuïció és la captació intel·lectual directa de les Idees. No prové dels sentits, sinó que és resultat d’un procés dialèctic que culmina en la visió immediata del Bé i de les essències. Aquesta intuïció té un component d’anàmnesi: l’ànima recorda allò que va contemplar abans d’encarnar-se. És, doncs, una “visió” intel·ligible que supera el pensament discursiu i permet accedir al coneixement pur, independent de qualsevol experiència sensible.

Intuïció en Descartes

En Descartes, la intuïció és la percepció clara i distinta que la ment capta d’una idea simple i evident. No és un record ni una contemplació d’entitats transcendentals, sinó un acte present de la raó que garanteix certesa absoluta. És el fonament de tot el sistema cartesià, perquè només el que és intuït amb evidència pot ser considerat coneixement segur. La intuïició és, doncs, un criteri metodològic de veritat.

Comparació

Tant Plató com Descartes entenen la intuïció com un mecanisme d’accés privilegiat a la veritat, però el seu contingut i la seva funció són diferents. Per a Plató, la intuïció revela essències objectives i transcendentals preexistents, i està vinculada al viatge de l’ànima cap al Bé. Per a Descartes, revela idees clares i distintes elaborades per la ment en l’acte present del pensament i serveix per fonamentar el coneixement científic. En Plató és un procés metafísic i espiritual; en Descartes, un procediment epistemològic i metòdic.

Exercici III

«La justícia és, fins a cert punt, una qüestió d’equilibri entre les parts de l’ànima de la ciutat i de cada home».

1. POSICIÓ A FAVOR

Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató.

2. ARGUMENTS A FAVOR (3)

Argument a favor 1:
Plató defineix la justícia com l’harmonia entre les parts de l’ànima —racional, irascible i concupiscible—. Quan cada part compleix la seva funció pròpia sota la direcció de la raó, hi ha ordre interior.

Argument a favor 2:
A la ciutat, la mateixa estructura es replica: governants, guardians i productors han d’actuar segons la seva funció. La justícia és una homologia entre ordre social i ordre psicològic.

Argument a favor 3:
L’equilibri produeix el bé comú: la raó, com a facultat orientada al bé, garanteix que passions i desitjos no dominin ni l’individu ni la comunitat.

3. ARGUMENTS EN CONTRA (3)

Argument en contra 1:
El concepte platònic no inclou idees modernes de justícia com drets, igualtat o justícia distributiva, i podria resultar incomplet.

Argument en contra 2:
El model de funcions fixes pot justificar una estructura social rígida i jeràrquica que limiti la mobilitat i la diversitat de rols.

Argument en contra 3:
No és evident que es pugui establir un paral·lel directe entre les parts de l’ànima i els grups socials: la societat és més complexa que un individu ampliat.

4. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS A FAVOR (3)

Contraargument al favor 1:
La teoria tripartida de l’ànima és més simbòlica que científica; no es pot demostrar empíricament que l’equilibri d’aquestes parts defineixi la justícia real.

Contraargument al favor 2:
L’analogia entre ciutat i ànima pot ser forçada: encara que una persona sigui justa, això no garanteix que la ciutat funcioni igualment de manera justa.

Contraargument al favor 3:
La supremacia de la raó pot ser discutida: emocions i desitjos poden contribuir a una vida bona i no necessàriament han de ser dirigits de manera jeràrquica.

5. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS EN CONTRA (3)

Contraargument al contra 1:
Plató busca una definició estructural de justícia, no jurídica. El seu concepte d’harmonia pot servir com a base perquè qualsevol altre criteri modern tingui consistència.

Contraargument al contra 2:
Les funcions no són imposades arbitràriament: Plató defensa una educació meritocràtica que identifica les aptituds naturals i assigna tasques segons la competència.

Contraargument al contra 3:
L’analogia no pretén ser una identitat literal, sinó un recurs pedagògic per entendre que tant l’ànima com la ciutat requereixen ordre intern.

6. CONCLUSIÓ

Conclusió:
Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató. Dins el marc conceptual de Plató, la justícia és essencialment equilibri. Tant l’individu com la polis són justos quan cadascuna de les seves parts exerceix la funció que li correspon sota la direcció de la raó. Aquesta concepció destaca la dimensió estructural i harmònica de la justícia, que permet integrar el bé individual i el col·lectiu. Malgrat les crítiques que es poden fer des de perspectives contemporànies, el plantejament platònic és coherent i fonamental per comprendre la seva filosofia política.