“Breus dades biogràfiques

Immanuel Kant va néixer a Königsberg (Prússia Oriental). La seva família era humil i pietista, un moviment protestant luterà de tendència mística que valorava l’actitud i el sentiment religiós per sobre de l’aspecte institucional, ritual i dogmàtic de la religió. Estudià a la universitat de Königsberg, on Christian Wolff, que era deixeble de Leibniz, el va formar en la metafísica racionalista, cosa que definí la seva manera inicial de concebre la filosofia. Després, Martin Knudsen el formà en l’estudi de les matemàtiques i la física newtoniana. Va mantenir contacte amb els il·lustrats francesos i anglesos. Rousseau el va influir en la concepció de l’educació i els drets humans. La lectura de Hume va fer que se li despertés «el somni dogmàtic» i abandonés el racionalisme inicial. Va ser professor a la universitat de la seva ciutat, on va viure fins a la mort. Malgrat que mai no es va moure de Königsberg, sempre estava al dia de tots els avenços filosòfics, científics i polítics de l’època.

Context històric i filosòfic

Per comprendre el sentit de l’ètica kantiana, l’hem de situar en el context general de la Il·lustració i dins del conjunt del projecte filosòfic kantià.

La filosofia de Kant s’emmarca dins del moviment il·lustrat alemany del segle XVIII, del qual el mateix filòsof va ser divulgador i impulsor. En la seva obra Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració? (1784) exposa el lema i els nous ideals de la raó il·lustrada.

Es concep la Il·lustració com la sortida de l’ésser humà d’una minoria d’edat en què es trobava per mandra o covardia. Fins ara l’ésser humà sempre havia estat sotmès i s’havia deixat guiar en les seves decisions per una instància superior: la voluntat del monarca o els preceptes de l’Església. Però ha arribat l’hora que prengui les regnes de la seva vida, que pensi i decideixi per si mateix: «Atreveix-te a pensar! Sapere aude! Tingues el coratge per servir-te del teu propi enteniment! Aquest és el lema de la Il·lustració».

Per tant, una de les idees centrals del moviment il·lustrat és la defensa de l’autonomia de l’individu, de la seva autodeterminació respecte a la manera com ha de viure i pensar. Però perquè pugui pensar per si mateix es necessiten dues coses essencials. D’una banda, llibertat de pensament i d’acció, una llibertat que ha de ser protegida des del poder polític. De l’altra, accés a l’educació i la cultura, «atreveix-te a saber!», perquè només el coneixement i la cultura ens poden capacitar per pensar d’una manera autònoma i amb un criteri ben fonamentat.

L’educació de la població perquè aquesta sigui autònoma i pensi per si mateixa s’emmarca dins del projecte més ampli de la Il·lustració de superar tots aquells factors irracionals que havien dominat la història de la Humanitat des dels seus inicis. La superstició, el dogmatisme, el fanatisme, la intolerància… havien desencadenat les persecucions polítiques i religioses, les guerres, la violència… que havien portat a la misèria material i espiritual de gran part de la població.

La raó il·lustrada és una raó autònoma i lliure, però també crítica amb tot allò que ha dificultat el progrés i el benestar humà. Es proposa fer una anàlisi racional de tots els aspectes que conformen la vida humana per substituir les explicacions que havien estat dominants fins a aquell moment i que tenien un caràcter predominantment religiós i irracional per explicacions enterament racionals basades en el rigor científic. Tot això portarà progressivament a una secularització de la societat i la cultura.

Els antics valors religiosos que donaven sentit a la vida humana (Déu, fe, transcendència, salvació…) són substituïts per uns nous valors laics (raó, progrés, civilització, humanitat, cultura, ciència…). Es concep una ètica autònoma de la religió, basada en l’estricta raó i no pas en els preceptes d’una religió revelada. En l’acció moral s’haurà de retre comptes, primer de tot, davant els nostres semblants (responsabilitat personal en comptes de pecat), i l’amor al proïsme es convertirà en l’obligació moral de cooperar en el progrés de la Humanitat (amor a la humanitat).

Dins d’aquest marc general de pensament il·lustrat, Kant desenvolupa el seu projecte filosòfic personal. L’ambició última és comprendre què és l’ésser humà, per la qual cosa abans haurà de respondre tres preguntes d’un gran abast.

La primera pregunta és què puc saber. Kant investiga les condicions que fan possible el coneixement humà i intenta determinar-ne els límits. Se situa en la teoria del coneixement, fonamenta el coneixement científic i investiga si la metafísica pot ser o no una ciència. Kant formularà una nova proposta gnoseològica que superarà les concepcions del racionalisme i l’empirisme moderns.

La segona pregunta és què he de fer. Kant intenta establir i justificar els principis de l’acció humana i les condicions de la llibertat. Se situa en l’ètica, que és la disciplina filosòfica sobre la qual centrarem la nostra guia de lectura. La seva teoria s’emmarca clarament dins de la idea il·lustrada d’un individu autònom que s’autodetermina a si mateix a través de la raó i dins de la idea d’una ètica que és autònoma de la religió.

La tercera pregunta és què puc esperar. Kant analitza les condicions i la possibilitat de realització de l’ésser humà i intenta projectar el seu últim destí. Se situa en el terreny de la història i la religió. La seva concepció de la religió, d’acord amb els ideals il·lustrats, no depèn de cap tipus de revelació ni accepta cap tipus de dogmes. És una religió que es concep dins dels estrictes límits de la simple raó.

Textos d’I. Kant amb guia de lectura

Farem l’exposició de l’ètica kantiana a partir de la lectura dels textos seleccionats per a la prova de les PAU de Fonamentació de la metafísica dels costums (1785).

L’àmbit de la natura i l’àmbit de l’acció humana

Kant distingeix dos possibles usos de la raó segons l’àmbit al qual la raó s’apliqui.

D’una banda, hi ha la raó teòrica o pura, que s’ocupa de l’àmbit de la natura i està aplicada al coneixement de fets a través de judicis. El funcionament d’aquesta s’explica en la primera part del seu projecte filosòfic. El coneixement és el resultat de la síntesi entre allò que prové de l’objecte, que ens ve donat i que és la matèria del coneixement (les impressions sensibles), i les diferents formes a priori que el subjecte li imposa en un procés d’ordenació i unificació progressiva. En primer lloc, per percebre els objectes (coneixement sensible), l’ordena d’acord amb les formes a priori de la sensibilitat (l’espai i el temps). A continuació, per poder pensar-los (coneixement intel·lectual), l’ordena d’acord amb els conceptes purs de l’enteniment (les categories). D’aquesta manera, el coneixement objectiu serà el resultat de l’aplicació de les categories de l’enteniment a objectes d’experiència possible (a intuïcions empíriques).

D’altra banda, tenim la raó pràctica, que s’ocupa de l’àmbit de l’acció humana i està aplicada a determinar com hem d’obrar. No es tracta de descriure els motius o les circumstàncies que impulsen els éssers humans a actuar d’una manera o altra, de la qual cosa s’ocupen les ciències. Es tracta d’establir els principis pels quals s’ha de regir l’acció moral, que són els que han de servir per elaborar les màximes o imperatius pels quals ens hem de guiar.

Com hem d’obrar (I): crítica a les ètiques teleològiques

En línia amb el pensament socràtic, Kant considera que els imperatius ètics només són vàlids si tenen un valor universal. A més, igual que Sòcrates i com reclamava la Il·lustració, aquests imperatius han d’estar dictats per la raó del mateix individu (autonomia moral), és a dir, només ell ha de ser el seu propi legislador.

Però la majoria de les propostes ètiques anteriors a Kant no complien aquests requisits. La posició dominant havia estat començar per definir quin era el bé suprem per a l’ésser humà. Aristòtil, paradigma d’aquesta manera d’elaborar l’ètica, ens diu que és la felicitat; Epicur que és el plaer; després de Kant, John Stuart Mill dirà que és la utilitat.

Aquest bé suprem es converteix en el fi últim que ha de perseguir l’ésser humà; és per això que aquests tipus de teories ètiques s’anomenen ètiques teleològiques. Els seus imperatius o màximes deriven de la recerca d’aquest fi últim i es converteixen en mitjans per assolir-lo. D’aquesta manera, són imperatius hipotètics o condicionats perquè només garanteixen el bé de l’acció si el fi que hem proposat és el correcte.

Per exemple, Epicur recomana això: «Si vols ser feliç, gaudeix dels plaers naturals i necessaris». Però com hem establert que el plaer és el fi últim? A partir de l’experiència (a posteriori) i avaluant les conseqüències; per tant, és impossible que pugui tenir un valor universal. La prova més clara és que les diferents propostes ètiques no coincideixen pel que fa a quin ha de ser el fi últim que hem de perseguir.

Existeix, a més, un últim problema. Aquestes ètiques són heterònomes, ja que el principi que determina la voluntat prové d’un element extern a la mateixa raó (un fi establert prèviament), i no pas de la forma racional de la llei.

Com hem d’obrar (II): la bona voluntat i el deure

Kant defensa que l’única cosa que es pot considerar bona sense restriccions és la bona voluntat. No és bona pel que efectua o realitza, ni per la seva adequació a un fi proposat, sinó només pel voler, és a dir, és bona en si mateixa.

És la voluntat la que amb l’ús de la raó ha de determinar les accions de l’individu a partir de lleis o imperatius. Segons com actuï, podem diferenciar tres possibles formes d’actuar respecte al deure. Kant, per il·lustrar-ho, posa l’exemple d’un comerciant que ha de posar preu als productes que ven.

La primera forma és actuar de manera contrària al deure. És quan el comerciant posa un preu excessiu i desproporcionat. La bona voluntat no té res a veure amb les accions que són contràries al deure encara que aquestes puguin ser útils (en aquest cas, almenys per al comerciant, que tindrà més guanys).

La segona forma és actuar conforme al deure. És quan el comerciant aplica preus justos (que és el seu deure), però amb la intenció última de perseguir alguna finalitat que li interessi, com, per exemple, conservar o ampliar els seus clients. Si actua d’acord amb aquesta motivació, no actua de bona voluntat ja que segueix un propòsit interessat. Per tant, quan s’actua conforme al deure, s’actua per inclinació, i l’acció moral no té contingut moral.

Finalment, la tercera forma és actuar per deure. És quan el comerciant posa preus justos, però no perquè persegueixi cap fi o cedeixi a cap inclinació, sinó perquè comprèn amb la raó que aquest és el seu deure. Posar preus justos es converteix en un fi en si mateix, i el venedor actua mogut només pel principi del voler (sense cap altra motivació). Únicament en aquestes circumstàncies l’acció moral té un valor positiu, s’actua de bona voluntat.

Per tant, la bona voluntat és aquella que tria només allò que la raó, independentment de la inclinació (interessos, desitjos, etc.), reconeix com a pràcticament necessari, és a dir, com a bo. Si la raó no determina per si sola la voluntat, sinó que aquesta està sotmesa a determinats mòbils (condicions subjectives), la voluntat no és en si mateixa enterament conforme a la raó, és a dir, no és completament bona.

Però si volem una ètica realment universal, la voluntat en aquesta activitat ha d’estar guiada per uns principis objectius, és a dir, que siguin vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

(I passa el mateix respecte a l’amor al proïsme: ha de ser un amor pràctic que rau en la voluntat (no pas en la sensació) i en els principis de l’acció (no pas en la compassió)).

Sens dubte, així cal entendre també aquells passatges de la Sagrada Escriptura en què s’ordena estimar el proïsme, fins i tot quan aquest sigui el nostre enemic. L’amor no pot ser ordenat com a inclinació; però fer el bé per deure, quan cap inclinació no impulsi a fer-ho i fins i tot vagi en contra d’una natural i invencible antipatia, és un amor pràctic i no patològic, que viu en la voluntat i no pas en una tendència de la sensació, amb la qual cosa se sustenta en principis d’acció i no pas en una tendra compassió, i aquest amor és l’únic que pot ser ordenat.

Com hem d’obrar (III): llei moral i imperatiu categòric

S’anomena mandat el principi objectiu que constreny la voluntat a actuar i imperatiu la fórmula que adopta aquest mandat. Per tant, els imperatius són fórmules que expressen la relació d’unes lleis objectives del voler en general (mandats) amb la imperfecció subjectiva de la voluntat d’un determinat ésser racional (que, segons la seva constitució subjectiva, no està necessàriament determinat per aquestes lleis i, per tant, pot actuar d’acord o no amb aquestes).

Kant considera que només és bo allò que determina la voluntat per causes objectives, és a dir, per principis que siguin vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

Els imperatius poden ser hipotètics o categòrics. Els imperatius hipotètics indiquen una acció que és bona simplement com a mitjà per a una altra cosa. Els imperatius categòrics indiquen una acció com a necessària en si mateixa (sense referència a cap altre fi), que és bona en si.

Els imperatius expressen quina acció possible feta per mi seria bona, però les seves màximes podrien ser contràries als principis objectius d’una raó pràctica (pels quals s’ha de determinar una bona voluntat). És per això que hem d’analitzar-los amb més deteniment. Segons la manera com els imperatius constrenyen la voluntat, Kant ofereix una segona classificació: distingeix entre els imperatius d’habilitat, els pragmàtics i els de la moralitat.

Els imperatius d’habilitat o tècnics s’apliquen a la part pràctica de les ciències (les arts en el sentit original que també inclou tot tipus de tècnica). Aquests imperatius no busquen saber si el fi perseguit és bo o raonable, sinó saber què s’ha de fer per aconseguir-lo. És el que avui en dia anomenaríem raó instrumental.

Els imperatius pragmàtics o consells de la prudència pertoquen a l’elecció de mitjans per aconseguir la pròpia felicitat. La felicitat és un fi que tots els éssers humans tenen en virtut d’una necessitat natural, i aquests imperatius tenen com a fi aconseguir el seu benestar. Però, en aquests, l’acció no és manada d’una manera absoluta, sinó només com un mitjà per aconseguir un altre propòsit.

Tant els imperatius d’habilitat com els pragmàtics són hipotètics, ja que estan orientats a la consecució d’un fi.

Els imperatius morals o lleis de la moralitat són els corresponents a la conducta lliure en general, és a dir, als costums. No es refereixen a la prudència de l’acció ni al seu resultat (conseqüències), sinó a la forma i la intenció (que és el que és essencialment bo en aquesta). Són els únics que tenen un caràcter categòric que constreny la voluntat en forma de mandats que cal obeir, ja que ordenen una determinada conducta sense fer referència a cap altre propòsit i d’una manera incondicionada (per tant, vàlida universalment). Els consells de la prudència també impliquen una certa necessitat, però sotmesa a una condició: si fer això o allò pot comportar la felicitat d’aquest o aquell individu (cosa que sempre serà relativa).

De tot això es deriva que el deure només es pot expressar en imperatius categòrics, i mai en imperatius hipotètics, però encara falta investigar la possibilitat d’un imperatiu categòric, cosa que només es pot fer a priori (ja que té un valor absolut i incondicionat).

Igual que en l’explicació del coneixement objectiu, Kant fa un gir complet per enunciar l’imperatiu categòric. Si el coneixement objectiu es derivava d’imposar les formes a priori del subjecte a la matèria que constituïa les dades que ens proporcionaven els sentits, l’acció correcta o bona es derivarà d’aplicar la forma de l’imperatiu categòric a qualsevol de les màximes per les quals ens hàgim de guiar. És l’aplicació d’aquesta forma comuna a tots els éssers racionals el que proporciona objectivitat i universalitat als principis morals.

Així, l’imperatiu categòric només conté la necessitat per a la màxima de conformar-se a la universalitat de la llei de la moralitat, sense cap condició que la limiti. D’aquesta manera, la voluntat es determina a si mateixa a través de principis objectius (que són formals) donats per la raó i que depenen de motius vàlids per a tot ésser racional. I com plantejàvem al principi, actuem amb autonomia moral perquè nosaltres som els nostres propis legisladors.

L’imperatiu categòric és, per tant, el principi formal de totes les màximes i expressió mateixa de la llei moral. Kant n’elabora fins a tres formulacions diferents:

  1. Formulació I (fórmula de la llei universal): «obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que al mateix temps esdevingui una llei universal».
  2. Formulació II (fórmula de la llei de la natura): «obra com si la màxima de la teva acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura».
  3. Formulació III (fórmula del fi en si mateix): «obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi i mai simplement com a mitjà».

En aquesta última formulació hi ha una de les idees centrals de l’ètica kantiana, la idea que l’ésser humà existeix com a fi en si mateix i sempre ha de ser considerat d’aquesta manera (no ha de ser utilitzat simplement com a mitjà).

Els postulats de la raó pràctica

Per acabar l’ètica kantiana, hem de fer referència, encara que sigui de manera molt breu, a tres idees que serveixen per donar sentit i valor a l’esforç moral: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

Són el que Kant anomena els postulats de la raó pràctica, idees de les quals, en la dialèctica transcendental, s’havia demostrat que no podíem tenir un coneixement objectiu, però que ara són recuperades com una espècie de fe racional. Són indemostrables, però pensar-hi dóna sentit i projecció a l’acció moral.

En primer lloc, sense suposar l’existència de la llibertat és impossible donar un valor moral a les nostres accions. Perquè l’acció moral pugui tenir un valor, hem de suposar que la voluntat pot efectivament triar entre actuar d’acord amb la llei moral (per deure) o actuar d’una manera interessada (per inclinació).

En segon lloc, constatem la imperfecció de la nostra naturalesa, que no sempre és capaç d’actuar per deure. Actuar amb virtut, és a dir, d’acord amb la llei moral, sempre i en tots els casos possibles és una tasca inassolible en un temps finit com el de la vida humana. Això ens podria fer defallir en l’esforç moral. Pensar en la immortalitat ens facilita pensar en un progrés de perfeccionament indefinit de la nostra virtut.

Finalment, pensar en l’existència de Déu, màxima bondat en el qual hi ha una total identificació entre voluntat i llei moral, un exercici ple de la virtut, ens dóna l’esperança de poder arribar a un estat de màxima beatitud i, com a resultat, de plena felicitat.

Kant ens convida a pensar

Acabem de veure l’ètica kantiana a partir d’una selecció de textos de Fonamentació de la metafísica dels costums. En quina mesura continuen tenint vigència els problemes plantejats per aquest filòsof? A continuació, formulem algunes preguntes relacionades amb la seva ètica.

És millor que siguin els individus els que determinin les seves màximes morals o que els les inculqui l’Estat a través de l’educació? És possible una moral amb un valor realment universal? El coneixement de les diverses cultures, societats i èpoques ens demostra l’existència de la diversitat de teories ètiques que molt sovint defensen idees antagòniques; hi ha cap alternativa universalista a aquest relativisme cultural? Si no es pot demostrar que existeixen màximes amb un caràcter universal, podem afirmar que, en realitat, tot està permès i que només depèn del context cultural?

Només la raó ens ha de guiar a l’hora de determinar la nostra acció moral? Hem de deixar de banda els nostres sentiments i emocions? Són sempre racionals? Quina ha de ser la relació entre els aspectes racionals i els irracionals en la presa de decisions morals? És possible adoptar un punt de vista imparcial i actuar desinteressadament? És millor? Comprendre què és el bé equival a voler fer-lo? Què hi afegeix el voler? Aquest voler és una disposició natural o adquirida? Si és adquirida, com?

La intenció, els motius, els mitjans, el resultat, les conseqüències, quin d’aquests cinc elements té més importància per determinar el bé d’una acció moral? Si la intenció és bona, l’acció també ho serà necessàriament? El fi justifica els mitjans? I el resultat? Es pot valorar una acció moral amb independència de les circumstàncies concretes del cas, del resultat i de les conseqüències com proposa Kant? Que una cosa ens faci feliços significa que necessàriament serà bona? I si és molt útil per a tothom?

Què és un deure? Qui estableix quins han de ser els nostres deures? Quina funció personal i social tenen? Seria millor una societat on tothom es veiés alliberat de tots els seus deures? Són els deures una forma de servitud? I una mostra de caràcter submís? De falta de caràcter o personalitat? De por a la llibertat? Què és el que omple de sentit positiu i el que pot donar un sentit negatiu al terme «deure»?

Es pot jutjar moralment una acció quan només ens afecta a nosaltres? Dit d’una altra manera, tenim deures vers nosaltres mateixos?”

Bibliografia: Vidal, J. (2024) Noesi. Barcelona, Barcanova (pp. 223 a 258). La cita correspon a les pàgines del llibre. Es reprodueixen, adaptades, per a ús exclusivament dels meus alumnes de Batxillerat.