2. Agustí d’Hipona (354-430): introducció

1. Justificació prèvia

El agustinismo significa dos cosas: filosóficamente, un platonismo de tinte cristiano contra Aristóteles; teológicamente, una determinada concepción de la doctrina del pecado y de la gracia (libre albedrío y predeterminación).

M. Heidegger, Agustín y el neoplatonismo.

Aureli Agustí despertà passions en vida i en continua despertant després de la seva mort. No sol deixar indiferent. Té destacats partidaris i no menys destacats contradictors. Així, per exemple, Bertrand Russell, en la seva Historia social de la filosofia, presenta la filosofia d’Agustí, en concret la seva explicació del pecat original, com una «ferotge doctrina» (II, p. 78), de tal manera que «la convicció del pecat el dominava totalment […] que arriba a creure de veritat que els nadons eren membres de Satanàs» (p. 78). Les conseqüències foren traumàtiques: «bona part dels aspectes més inhumans de l’Església medieval són atribuïbles a aquest lúgubre sentit de la culpa universal» (p. 79). Russell aprecia d’Agustí les seves reflexions sobre el temps i la filosofia de la història, però valora negativament la doctrina agustiniana del pecat original, els seus recels sobre el sexe, l’agustinisme polític, etc.

A casa nostra, el prestigiós teòleg Evangelista Vilanova, en la seva Història de la teologia cristiana, més enllà de les aportacions meritòries d’Agustí, s’ha fet ressò dels seus aspectes reprovables, com per exemple la seva actitud i malfiança davant la dona, la condemna de tot plaer, la imposició d’un celibat ambigu als seus preveres, una idea del sacerdot a mig camí entre Déu i els éssers humans, el fet de concebre la vida religiosa com a fugida del món.

Tanmateix, seria injust reduir Agustí a aquests aspectes. El seu pensament és molt més ric i complex.

2. Cronologia i comentari general sobre la seva obra

Sóc algú que filosofo sense haver assolit encara la saviesa.
Agustí, Dels acadèmics, III, 8, 17.

Cronologia

339 Neix Ambròs.
345 Neix Agustí a Tagaste (actualment Souk Ahras), a Numídia, de mare cristiana (Mònica) i pare pagà (Patrici).
347 Neix Jeroni.
352-366 Pontificat de Liberi.
360 Julià l’Apostata, emperador.
364 Valentinià, emperador d’Occident.
365-370 Estudis a Madaura.
366-384 Damas, papa.
371 Mor el pare. Estudis de retòrica i dret a Cartago.
372 Neix el seu fill Adeodat, d’una relació que durarà fins al 384.

373 Arran de la lectura de l’Hortensius de Ciceró s’entusiasma per la filosofia. Aproximació al maniqueisme.
374-375 Professor de retòrica a Tagaste.
375 Gracià, emperador.
375-383 Professor a Cartago. Escriu el tractat (perdut) De pulchro et apto. Converses amb Faust sobre el maniqueisme.
381 Concili ecumènic, a Constantinoble.
383 Va a Roma per ensenyar retòrica.
383 Màxim, emperador.
384 Es trasllada a Milà. Sent la predicació d’Ambròs. Mònica va a Milà.
384-399 Sirici, papa.
386 Llegeix Plotí. Es converteix al cristianisme. Recess, amb la mare, el fill, familiars i amics, a Cassiciacum. Obres: De academicis, De beata vita i De ordine.
387 Soliloquia, probablement també els primers llibres del De musica, el De grammatica, els Principia de les altres arts liberals (és a dir, dialèctica, retòrica, geometria, aritmètica i filosofia). Pel març, torna a Milà. Escriu el De immortalitate animae. A la vetlla pasqual rep el baptisme, d’Ambròs. Se’n va cap a l’Àfrica. Pel camí, a Òstia, mor la seva mare Mònica. Agustí torna cap a Roma. Durant la seva estada, hi escriu el De quantitate animae i el De moribus ecclesiae catholicae et de moribus Manichaeorum. Comença a redactar el De libero arbitrio.
388 Torna a Cartago i després a Tagaste, ciutat on viu seguint una regla religiosa.
388 Teodosi, emperador.
388-391 De Genesi contra Manichaeos, De magistro, comença el De diversis quaestionibus octoginta tribus, De vera religione.
390 Mor el seu fill.
391 És ordenat prevere.
395 És consagrat bisbe (serà bisbe auxiliar d’Hipona).
396 Bisbe d’Hipona.
397-401 Confessions.
399-426 De Trinitate.
401-414 De Genesi ad litteram.
411 Polèmica amb els donatistes.
412 Comença la polèmica pelagiana.
413-426 De civitate Dei.
414-416 Comentari als escrits joànics.
418 Escrits antarians.
426-427 Retractationes.
430 Mort d’Agustí. Els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona.

Comentari general sobre la seva obra

Agustí d’Hipona viu en uns temps molt significatius, de pas del món antic (l’Imperi romà està a punt de caure) al món medieval. Alguns estudiosos el tenen per l’últim autor del món antic; d’altres, pel primer medieval. En el transcurs dels segles III i IV el pensament cristià s’ha anat desenvolupant i ha aconseguit expressions cada vegada més reeixides. La patrística llatina assoleix la plenitud.

Agustí fou un escriptor extraordinàriament prolífic. Rètor brillant, orador persuasiu, explorador de les profunditats de l’ànima, sap captar l’atenció del lector de les seves obres. De temperament inquiet i amb una gran curiositat intel·lectual, Agustí cultiva pràcticament tots els gèneres literaris amb què s’expressaven els filòsofs i els teòlegs de l’època i fins i tot en crea de nous. Entre els seus escrits hi ha sermons, lletres, obres de controvèrsia sobre diversos temes (llibertat, gràcia) i amb corrents de pensament o persones de tota mena (maniqueus, donatistes, pelagians, arrians, marcionites, jueus). Va compondre un bon nombre de comentaris exegètics sobre diversos llibres de l’Antic o del Nou Testament, tractats sobre qüestions morals o pastorals, obres de teologia dogmàtica i apologètiques. Com Plató, també és autor d’una bona colla de diàlegs. Fins i tot va redactar una Regla i algun llibre de caràcter monàstic. Potser, però, la més original des del punt de vista de l’estil és l’obra Confessions, autobiogràfica i font indispensable, juntament amb les Retractationes, per conèixer de primera mà el seu pensament.

3. Evolució vital i intel·lectual

El savi, doncs, serà aquell que cerca perfectament la veritat, encara que mai no l’assoleixi.
Agustí, Dels acadèmics, I, 5, 14.

El mateix Agustí d’Hipona afirma que el problema principal de tota la seva vida fou la recerca de la veritat. Primer va buscar-la en el maniqueisme, doctrina defensada per Manes i caracteritzada per una lluita de dos principis contraris, el bé i el mal. De resultes del maniqueisme Agustí va caure, confessa ell mateix, en un materialisme, del qual només pogué sortir anys després gràcies a la filosofia neoplatònica. En el maniqueisme, doncs, no va trobar la veritat. Dels neoplatònics, Agustí va aprendre l’existència de realitats espirituals i immutables més reals que no pas les realitats físiques. Pel neoplatonisme Agustí comença a conèixer la veritat. El concepte d’un déu massa material, objecte de la fe dels maniqueus, és substituït pel concepte d’un Déu immaterial, veritable ésser. Ara Agustí sap qui és Déu, però li cal un pas més: estimar-lo, ser salvat per aquest Déu. I això ho troba amb la fe cristiana.

Agustí d’Hipona descobreix la veritat en el Déu cristià. La realitat (amb minúscula) pot ser una, vera, bona, bella, però no és la Unitat, la Veritat, la Bondat, la Bellesa. És més, si la realitat és una, vera, bona, bella és perquè participa d’aquelles.

Per a Agustí, amb la doctrina de la creació. La persona participa d’aquest Ésser, en el seu ésser, en el seu conèixer i en el seu estimar. La persona és creada per Déu i cap a ell, com a terme, tendeix. Som, doncs, davant un cercle: l’ésser humà surt de Déu (exitus) i cap a Déu retorna (reditus). Déu és l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi. Certament, aquest cercle ja el trobem d’alguna manera en la filosofia neoplatònica, però Agustí hi ha introduït dues modificacions remarcables:
a) que el retorn cap a Déu depèn en part de la llibertat humana (ha deixat enrere qualsevol ombra de naturalisme o determinisme), i
b) la condició pecadora de l’ésser humà (pecat original), alliberat però per la mediació de Jesucrist. Amb la gràcia de Déu l’home pot retornar cap a Déu, el seu telos (terme). La persona en ésser creada per Déu ha rebut una llavor d’ésser, de coneixement i d’amor que haurà de fer créixer, créixer i perfeccionar, amb l’auxili de la gràcia divina, lent ús en el temps del seu lliure albir, portant-la cap a la plenitud. La llibertat i el temps tenen un protagonisme especial en aquest reditus de l’ésser humà cap a Déu. El temps i la història són valorats positivament per Agustí. En el temps la persona esdevé allò que d’alguna manera ja és, progressa en ésser. La filosofia d’Agustí, com les filosofies anteriors, és una filosofia de l’essència, però, a diferència d’aquelles, també és una filosofia de l’existència. L’ésser humà no pot aconseguir la pau absoluta en aquesta vida, sempre viu en tensió vers allò que no és i que està cridat a ésser. L’existència humana no és mai pacificada; l’ésser humà constantment ha de triar entre l’amor a si mateix, que el perdia, i l’amor a Déu, que el salva.

Precisament l’elaboració o la reelaboració de la doctrina de la gràcia marca una inflexió en el pensament d’Agustí. L’any 397 Agustí exposa per primera vegada aquesta doctrina a l’obra De diversis quaestionibus ad Simplicianum. Aquest mateix any Agustí és consagrat bisbe. Cada cop té més responsabilitats a l’interior de l’Església. A les Retractationes, precisament, Agustí explica que en l’etapa cristiana anterior havia sobrevalorat la filosofia, les forces humanes. En definitiva, havia donat una explicació del cristianisme massa platònica. A partir d’aquest moment (397), Agustí accentua la transcendència de Déu, la seva llibertat i el seu poder. Cap mèrit humà no pot reduir aquesta distància entre Déu i els éssers humans. La gràcia de Déu és absolutament necessària per tal de poder complir la llei. Sense la gràcia les persones no es poden salvar. La gràcia és un do gratuït que Déu concedeix a qui vol. Hi ha, doncs, una predestinació a la salvació per part de Déu.

4. Plantejament general del seu pensament

—Vull conèixer Déu i l’ànima.
—Res més?
—Absolutament res més.
Agustí, Soliloquis.

Concepte de filosofia

Agustí no és pròpiament un filòsof. Mai no es va considerar un philosophus, a més estirar es tenia per philosophans, algú que filosofa. Agustí és sobretot un teòleg. Un teòleg que se serveix de la filosofia per tal de comprendre i explicar la seva fe. Potser seria més just dir que ell no estableix una distinció clara entre la filosofia i la teologia. Creia que la saviesa cristiana era com un tot: raó, autoritat, fe estaven integrades en un conjunt unitari. Per a Agustí, fins que l’ésser humà no arriba a la fe, la raó desenvolupa una tasca cabdal, i, un cop l’ha assolida per la gràcia de Déu, la raó li permet penetrar les dades de la fe. D’alguna manera, el pensament d’Agustí ja fa realitat la doble màxima anselmiana credo ut intelligam (crec per entendre) i intellego ut credam (entenc per creure). La finalitat darrera de la filosofia és la intel·lecció de la fe. Així descriu Agustí la seva relació amb la filosofia i quin sentit té per a ell:

També a mi, que cada dia en cantava les excel·lències [dels béns d’aquest món], miraven d’atrapar-me, però per sort un dolor al pit m’obligà a abandonar la professió de facund i a refugiar-me en el si de la filosofia. Ella ara em nodreix i em conforta en el lleure que tant ardentment havíem anhelat. Ella m’ha alliberat completament de la superstició [maniqueisme] en què vaig caure juntament amb tu [Romania]. Ella, doncs, m’ensenya, i m’ho ensenya de debò, que no hem de copsar res del que copsem amb els ulls mortals, res del que ateny cap sentit, sinó que ens cal desvetllar-nos. Ella promet que ens mostrarà clarament el Déu veríssim i secretíssim, i ja gairebé es digna a manifestar-nos-el a través de núvols resplendents.

La filosofia antiga i la Bíblia

Algunes obres d’Agustí, com Dels acadèmics (2, 10-15) o el llibre vuitè de La Ciutat de Déu, fan evident un bon coneixement de la història de la filosofia. Agustí havia llegit Ciceró, Marc Terenci Varró, L. Apuleu, L. A. Sèneca, Plotí, Porfiri. Plotí és el nou Plató, el veritable restaurador de la filosofia platònica. Coneixia el pensament de Plató i Aristòtil. Aquests autors, segons Agustí, concorden en els aspectes més importants del seu pensament. Per a Agustí, Plató i Aristòtil compartien moltes idees, el seu pensament concordava «de tal manera que només els ignorants i distrets podien creure que dissentien». És mèrit de Ciceró i sobretot de Porfiri, segons Agustí, haver mostrat que hi ha una tradició filosòfica comuna veríssima.

Agustí va pensar durant un temps que la doctrina de la creació o fins i tot la generació del Verb o el Regnat de Crist (que no és d’aquest món) eren idees que havien estat proposades amb més o menys claredat per Plató o Aristòtil. Ara bé, aquests autors antics també van caure en alguns errors o explicacions insatisfactòries. La seva concepció de la creació és deficient, ja que la consideraven necessària (ex necessitate) i eterna. El politeisme o certs aspectes antropològics com el dualisme radical entre ànima i cos, la preexistència de l’ànima, la metempsicosi o la reencarnació, el concepte cíclic d’història són també, per a Agustí, criticables.

Com no podia ser d’una altra manera, la gran font de l’Agustí ja cristià és la Bíblia. El concepte de Déu com a Ésser subsistent, l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu, la doctrina de la creació (Gn 1,1-14), i la possibilitat de conèixer Déu per mitjà de les criatures s’assenten sobre fonaments bíblics.

«Déu i l’ànima», participació i interioritat

Quins són els grans temes del pensament agustinià?: «—Vull conèixer Déu i l’ànima. —Res més? —Absolutament res més», llegim en els Soliloquis. Déu i l’ànima, l’ànima i Déu són els grans —i en certa manera els únics— temes del pensament d’Agustí. I aquests dos temes convergeixen i s’enclouen en la doctrina de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu.

Déu és el Summum Esse, l’ésser immutable que ha creat el cel, la terra i tot el que s’hi mou, a semblança seva, i la persona, a més, a imatge seva. Déu, U i Tri, plenitud d’ésser, de coneixement i d’amor, per l’acte lliure de la creació ha fet participar els homes i les dones del seu ésser, del seu coneixement i del seu amor. La naturalesa és un vestigium Trinitatis (vestigi de la Trinitat), l’ésser humà, la seva ànima, a més, n’és imatge imperfecta. Les tres grans teories d’Agustí, és a dir, la creació, la il·luminació i la felicitat, tracten d’explicar la manera com es realitza aquella triple participació. No és casual que Agustí divideixi l’estudi de la filosofia en tres parts: la natural (ésser), la racional (coneixement) i la moral (amor).

Text 3. Agustí: història de l’Acadèmia

[Extracte d’Agustí, Dels acadèmics, II, 6,14-15.]

—Doncs bé, pel que fa a l’escissió de l’Acadèmia Nova, em sembla que es produí no tant contra l’antiga doctrina sinó contra els estoics. De fet, no hi hagué ni escissió, ja que tan sols es tractava de refutar i desfer una nova opinió introduïda per Zenó. En efecte, no gens desenraonat pensar que la impossibilitat de percebre fou una teoria corrent entre els antics acadèmics, tot i que no havia estat objecte de cap discussió. I fins seria fàcil de demostrar-ho amb l’autoritat mateixa de Sòcrates, de Plató i de la resta dels antics, els quals creien que evitarien l’error si no assentien mai a res temeràriament. Amb tot, mai no introduïren aquesta discussió en llurs escoles, ni tampoc es qüestionaren clarament si podem, o no, copsar la veritat. Aquesta fou la novetat que Zenó proposà amb rudesa, quan sostenia que només podem copsar la veritat d’allò que es distingeix del fals perquè té trets ben diferents, i quan afirmava que el savi no ha de tenir opinions. Arcesilau ho sentí, negà a l’home una tal capacitat, i digué que no calia exposar la vida del savi a naufragar en l’opinió. Per tant, conclogué igualment que no s’havia d’assentir a res.

S’esdevingué tanmateix que, quan l’Acadèmia Antiga semblava més aviat aferrada que no pas atacada, sorgí Antíoc, un deixeble de Filó, el qual a parer de molts ambicionava més la glòria que la veritat, i afrontà les opinions de les dues Acadèmies entre elles. Deia que els acadèmics nous intentaven d’introduir un tema insòlit, que distava molt de l’opinió dels antics. A favor seu adduïa el testimoniatge dels antics físics i de la resta de grans filòsofs. Atacava també els mateixos acadèmics, perquè sostenien que seguien el versemblant, tot i admetent que ignoraven el ver.

3. Agustí d’Hipona: Déu, la creació, l’ésser humà

1. Déu

No per participació, ans per […] essència.
Agustí, La Trinitat, VI, 5, 7.

Agustí parteix de les dades de la fe, en concret de les dades bíbliques. Per això estudia minuciosament la Bíblia. Déu «és el qui és» (Ex III, 14), ésser immutable, subsistent, simple, infinit, atès que la intel·ligència humana és finita. Déu sempre serà un misteri per a l’ésser humà. Com que «la transcendència de la divinitat excedeix els recursos del vocabulari usual», és més fàcil saber què no és, que no pas què és.

La doctrina de la Trinitat, del Déu U i Tri, no és resultat d’especulacions filosòfiques, sinó de la revelació. La teologia cristiana anterior a Agustí havia reflexionat sobre aquesta qüestió. Ignasi d’Antioquia, Atenàgores o Ireneu de Lió foren els primers a meditar sobre la Trinitat i les operacions divines. Novacià, Tertul·lià i Orígenes hi aprofundiren. Contra els arrians, el concili de Nicea (325) estableix que el Fill és «consubstancial» al Pare, «de la mateixa substància» o «essència» (ὁμοούσιος, homoousios). El Fill és engendrat, no creat. El concili de Constantinoble (381) afirma la divinitat de l’Esperit Sant.

Els teòlegs d’Orient utilitzaven la fórmula μία οὐσία, τρεῖς ὑποστάσεις (una essència, tres substàncies) per referir-se a Déu. En llatí, per evitar la sinonímia entre els mots essentia i substantia, hom la traduí per una essentia, tres personae. Finalment, s’imposa la fórmula: una natura, tres personae.

Agustí publica el De Trinitate l’any 419. La seva redacció fou llarga, amb interrupcions. L’obra es divideix en dues parts: els quatre primers llibres exposen el dogma de la Trinitat segons el text bíblic; la resta (V-XV) reflexionen i especulen sobre aquest dogma.

Agustí examina en primer lloc les missions de Déu, és a dir, la manera com Déu s’ha manifestat en la història. El coneixement de les missions divines permet especular sobre les relacions ad intra, és a dir, les processions divines. En cada operació divina actuen les tres persones.

2. La creació

Tot bé, o és Déu o prové de Déu.
Agustí, De vera religione, 18.

Segons Agustí la doctrina de la creació és ensenyada per la Bíblia, però és també una doctrina filosòfica, argumentada amb la raó. Els neoplatònics postulaven l’emanació: tot procedia de l’U per necessitat de la naturalesa. El bé es difon naturalment.

Agustí, per contra, d’acord amb la tradició cristiana, remarca tres elements:

  • la llibertat de Déu,
  • l’ex nihilo (del no-res),
  • i l’atemporalitat de la creació.

La creació no és ni generació (com la del Fill), ni simple fabricació. La fabricació pressuposa una matèria preexistent. Crear és donar l’existència del no-res. Crear és un acte sublim, propi de Déu.

Déu crea segons les idees eternes de la seva ment. La creació és bona. El mal no és un principi semblant al bé, com afirmaven els maniqueus. El mal és, per a Agustí, simplement la mancança de bé.

Abans de la creació no existia el temps, existia l’eternitat. La creació ha esdevingut in tempore o, millor, cum tempore. Per reconciliar el relat bíblic amb la idea de creació en un sol acte, Agustí proposa la teoria de les rationes seminales (raons seminals): Déu ha creat tot alhora, però algunes coses les ha fetes tal com són, i altres només virtualment, com a llavors que es desplegaran en el temps.

La creació reflecteix i manifesta, de manera inadequada, com és Déu. La natura és un vestigium Trinitatis (vestigi de la Trinitat). El món creat manifesta l’ordre i la bondat de Déu.

Agustí parla de tres atributs presents en totes les coses:

  • mesura (mensura),
  • nombre (numerus),
  • pes (pondus).

Aquesta teoria segons la qual la realitat sensible imita les idees exemplars de Déu és coneguda amb el nom d’exemplarisme.

3. L’ésser humà

No surtis fora, gira’t cap a tu mateix; en l’home interior hi ha la veritat.
Agustí, De vera religione, 39, 72.

Tot el que Déu ha creat participa de l’ésser; les plantes i els animals, a més, de la vida (vivere). La persona, a més a més, de l’intel·ligir. L’ésser humà és el compendi, el centre de la creació. És la imatge de Déu.

L’ànima és immortal, però no preexisteix abans del naixement del cos. Agustí rebutja el traducionisme material. Vacil·la entre traducionisme espiritual i creacionisme.

Pel pecat, l’home perdé la justícia i la santedat de la veritat; la imatge esdevingué deformada, però pot ser renovada. L’ànima és, malgrat el pecat, capax Dei.

Agustí desenvolupa una triple analogia en l’home interior sobre tres principis:

  • esse (ésser),
  • nosse (saber),
  • velle (voler).

D’aquí deriven diverses tríades:

  • mens – notitia – amor
  • memoria – intelligentia – voluntas
  • memoria Dei – intelligentia Dei – amor in Deum

Aquestes facultats no són tres substàncies, sinó una sola ànima amb relacions internes profundes.

4. Déu, novament

Déu és més interior en mi que el meu fons més íntim, i més alt que el cim més alt de mi.
Agustí, Confessions, III, 6, 11.

Agustí coneix Déu per revelació, però també afirma que la intel·ligència humana pot donar raó de l’existència de Déu. El camí cap a Déu passa per la interioritat.

A les Confessions, Agustí busca Déu en la naturalesa, però no el troba fora d’ell. Es gira cap al seu interior. La memòria conserva una noció de Déu que la precedeix i la sobrepassa.

Les vies que manifesten l’existència de Déu es basen en la participació. J. Pegueroles resumeix així l’argument:
a) L’ànima emet judicis de veritat, per tant coneix la veritat.
b) L’ànima emet judicis de veritat immutables, per tant coneix la veritat immutable.
c) Si existeix veritat immutable, existeix Déu.

La recerca de Déu és paradoxal: l’ésser humà el busca perquè ja el coneix d’alguna manera.

4. Agustí d’Hipona: el coneixement

1. Contra els arguments dels acadèmics

Si m’enganyo, existeixo.
Agustí, De civitate Dei, XI, 26.

Després de l’etapa maniquea, Agustí fou escèptic acadèmic. Entre els anys 383 i 385 assumeix el dubte escèptic. Però gràcies a la filosofia platònica supera l’escepticisme i escriu el De academicis (386).

Els escèptics no poden dubtar de les veritats lògiques i matemàtiques. Encara que els sentits ens puguin enganyar, hi ha una certesa interior.

Text 4. Agustí: si fallor, sum («si m’enganyo, existeixo»)

Si m’enganyo, sóc. Perquè qui no existeix no pot enganyar-se. Per tant, si m’enganyo, existeixo. Així com sé que sóc, també sé que conec i que estimo.

L’ésser humà pot estar segur de tres coses:

  • que existeix,
  • que viu,
  • que coneix.

L’experiència interior dona certesa. En l’autoconsciència, el subjecte és evident per si mateix.

2. La il·luminació

Aquella llum és Déu mateix.
Agustí, De Genesi ad litteram, XII, 31, 59.

Agustí abandona la teoria platònica de la reminiscència i formula la teoria de la il·luminació. Conèixer no és recordar un passat, sinó reconèixer una veritat present gràcies a la llum divina.

Déu és el Mestre interior (De magistro). Déu és la llum que il·lumina. Déu imprimeix la veritat en l’ànima.

Així com per veure físicament cal llum, per veure intel·lectualment cal la llum divina. Conèixer és, d’alguna manera, participar del coneixement de Déu.

Les veritats eternes no són idees innates en sentit fort, sinó nocions que, amb l’ajuda de Déu, la intel·ligència converteix en conceptes.

El procés de coneixement reflecteix la Trinitat:

  • memòria (Pare),
  • intel·lecte (Fill),
  • voluntat (Esperit).

Agustí ha reconegut, en el seu interior, una imatge de Déu.

Nota: apunts amb elaboració pròpia a partir de Jaume Mensa Valls (2012) “Introducció a la Filosofia Medieval”. Bellaterra, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.