Aristòtil: vida, pensament i influència
Aristòtil (384 aC – 322 aC) va ser un dels filòsofs més importants de la història del pensament occidental. Va néixer a Estagira, a Macedònia, i va ser deixeble de Plató durant prop de vint anys a l’Acadèmia d’Atenes. Tot i això, el seu pensament va acabar diferenciant-se profundament del del seu mestre. Aristòtil va desenvolupar una filosofia pròpia, molt centrada en l’estudi de la realitat concreta, la naturalesa, l’ésser humà i l’ètica.
A diferència d’altres filòsofs anteriors, Aristòtil va abordar pràcticament totes les branques del saber: la lògica, la metafísica, la física, la biologia, la política i l’ètica. La seva influència ha estat enorme al llarg dels segles, especialment durant l’edat mitjana i fins a l’actualitat.
L’ètica d’Aristòtil
L’objectiu de la vida humana: la felicitat
L’ètica aristotèlica es basa en una pregunta fonamental: quin és el bé suprem de l’ésser humà? Aristòtil respon que aquest bé és la felicitat, que ell anomena eudaimonia. Ara bé, aquesta felicitat no és un estat emocional passatger ni un simple plaer, sinó una vida plena i bona, viscuda d’acord amb la raó.
Per Aristòtil, tots els éssers tenen una funció pròpia (ergon). La funció específica de l’ésser humà és viure racionalment. Per tant, la felicitat consisteix a exercir correctament la raó al llarg de la vida.
Les virtuts: hàbits del bon comportament
Aristòtil entén la virtut (areté) com un hàbit adquirit, no com una qualitat innata. Això significa que no naixem virtuosos, sinó que ens fem virtuosos mitjançant la pràctica i l’educació.
Distingim dos grans tipus de virtuts:
1. Virtuts ètiques o morals
Estan relacionades amb el caràcter i les emocions. Alguns exemples són:
- la valentia
- la generositat
- la moderació
Aquestes virtuts regulen els nostres desitjos i accions.
2. Virtuts dianoètiques o intel·lectuals
Estan relacionades amb la raó i el coneixement, com:
- la saviesa
- la prudència (phronesis)
- la intel·ligència
Aquestes virtuts s’adquireixen principalment mitjançant l’ensenyament.
El terme mitjà
Una de les idees més conegudes de l’ètica aristotèlica és la doctrina del terme mitjà. Segons Aristòtil, la virtut es troba entre dos extrems:
- un excés
- un defecte
Per exemple:
- la valentia és el terme mitjà entre la covardia (defecte) i la temeritat (excés)
- la generositat és el terme mitjà entre l’avarícia i el malbaratament
Aquest terme mitjà no és el mateix per a tothom, sinó que depèn de la situació i de la persona. Aquí és clau la prudència, que ens permet decidir correctament.
L’ètica i la política
Per Aristòtil, l’ésser humà és un animal polític (zoon politikon). Això vol dir que només pot desenvolupar-se plenament vivint en societat. L’ètica i la política estan íntimament relacionades, ja que una bona societat ha de promoure la virtut dels seus ciutadans.
L’educació moral és fonamental perquè les persones puguin arribar a ser felices i virtuoses.
La teoria hilemòrfica
Matèria i forma
La teoria hilemòrfica és una de les aportacions més importants d’Aristòtil a la metafísica. El terme prové del grec:
- hylé = matèria
- morphé = forma
Segons aquesta teoria, tots els éssers materials estan formats per matèria i forma.
- La matèria és allò de què està feta una cosa (el substrat).
- La forma és allò que fa que una cosa sigui el que és, la seva essència.
Per exemple, en una estàtua:
- la matèria és el marbre
- la forma és la figura concreta que representa
Aplicació als éssers vius i a l’ésser humà
En els éssers vius, la forma és l’ànima. Aristòtil entén l’ànima no com una substància separada, sinó com el principi vital del cos.
Distingeix tres tipus d’ànima:
- Ànima vegetativa (plantes): nutrició i creixement
- Ànima sensitiva (animals): percepció i moviment
- Ànima racional (humans): pensament i raó
En l’ésser humà, cos i ànima formen una unitat, i no poden existir separadament en la vida terrenal.
Acte i potència
Relacionada amb l’hilemorfisme hi ha la distinció entre potència i acte:
- potència: allò que una cosa pot arribar a ser
- acte: allò que ja és actualment
Per exemple, una llavor és un arbre en potència, i un arbre adult és l’arbre en acte. Aquesta teoria permet a Aristòtil explicar el canvi sense recórrer a mons separats.
Comparativa entre Aristòtil i Plató
Plató va ser el mestre d’Aristòtil, però tots dos mantenen diferències profundes:
| Plató | Aristòtil |
|---|---|
| Defensa el món de les Idees | Defensa una única realitat |
| Dualisme (cos / ànima) | Unitat de cos i ànima |
| Coneixement innat | Coneixement a partir de l’experiència |
| El bé és una Idea suprema | El bé és la felicitat pràctica |
| Ètica més teòrica | Ètica pràctica i basada en hàbits |
En resum, Plató és més idealista, mentre que Aristòtil és més realista i empíric.
Preguntes
- Qui va ser Aristòtil i quina relació tenia amb Plató?
- Què entén Aristòtil per felicitat (eudaimonia)?
- Quina és la funció pròpia de l’ésser humà segons Aristòtil?
- Què és una virtut i com s’adquireix?
- Explica la diferència entre virtuts ètiques i dianoètiques.
- En què consisteix la doctrina del terme mitjà? Posa un exemple.
- Què és la teoria hilemòrfica?
- Com explica Aristòtil la relació entre cos i ànima?
- Què són l’acte i la potència?
- Assenyala dues diferències fonamentals entre Plató i Aristòtil.
Piensoluegosiento 