René Descartes (1596-1650): Meditacions metafísiques.
Meditacions metafísiquesde René Descartes
Meditació primera. [De les coses que es poden posar en dubte]
[1] [En què consisteix el dubte metòdic]
Ja fa temps em vaig adonar que, des de la infància, havia acceptat com a veritables moltes opinions falses i que el que des de llavors vaig basar en principis tan poc sòlids era molt dubtós i incert; així doncs, em calia emprendre seriosament, una vegada en la vida, la tasca de desfer-me de totes les opinions adoptades fins aleshores en les meves creences i tornar a començar-ho tot des dels fonaments, si és que volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Però com que aquesta empresa em va semblar molt gran, he esperat a tenir una edat prou madura per assegurar-me que, darrere d’aquesta, ja no n’arribaria cap altra de més adequada per dur a terme el meu propòsit; això ha fet retardar-me fins al punt que, d’ara endavant, consideraria una falta gastar encara en deliberacions el temps que em queda per actuar.
[2] [Com s’aplica el dubte metòdic]
Ara, doncs, que el meu esperit està lliure de qualsevol preocupació i m’he procurat un repòs segur en una plàcida soledat, m’aplicaré seriosament i en llibertat a destruir en general totes les meves antigues opinions. Tanmateix, per complir aquest designi no em caldrà provar que totes són falses —objectiu que segurament no arribaria a assolir mai—, sinó que mentre la raó em persuadeixi que no he de donar més crèdit a les coses no absolutament certes i indubtables que a les que ens semblen manifestament falses, en tindré prou amb el més mínim motiu de dubte per rebutjar-les totes. I per això no cal que les examini totes i cadascuna en particular, la qual cosa comportaria una feina infinita, sinó que, atès que la ruïna dels fonaments implica necessàriament la ruïna de la resta de l’edifici, atacaré primer els principis sobre els quals descansen totes les meves antigues opinions.
[3] [El dubte dels sentits]
Tot el que fins avui he admès com a absolutament veritable i segur ho he percebut dels sentits o pels sentits; ara bé, a vegades m’he adonat que aquests mateixos sentits m’enganyaven, i és prudent no fiar-se mai per complet dels qui han enganyat alguna vegada.
Tanmateix, tot i que els sentits ens enganyen a vegades pel que fa a coses poc perceptibles o molt remotes, possiblement n’hi ha moltes altres de les quals no es pot dubtar raonablement, encara que les coneguem a través d’aquests mateixos sentits, per exemple que soc a les mans, i coses per l’estil. ¿I com podria negar que aquestes mans tenen el cervell tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis o que són fets de vidre? Aquesta gent no hi toca i jo no seria menys extravagant si em regís pel seu exemple.
[4] [La dificultat per distingir clarament entre la vetlla i el somni]
De tota manera, he de considerar aquí que soc home i, en conseqüència, que tinc el costum de dormir i de representar-me en somnis les mateixes coses —i a vegades menys versemblants i tot— que les d’aquells bojos quan estan desperts. Quantes vegades he somiat, a la nit, que em trobava aquí mateix, vestit davant del foc, quan en realitat estava dormint despullat al llit! Ara mateix estic segur que no estic mirant aquest paper amb ulls adormits, que aquest cap que moc no està endormiscat, que és amb una intenció i un propòsit deliberat que allargo aquesta mà i la noto: tot el que em passa mentre somio no em sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-ho bé, recordo haver estat sovint enganyat mentre dormia per il·lusions semblants. I, si m’aturo en aquest pensament, veig amb tanta evidència que no hi ha indicis concloents ni proves prou segures per distingir clarament el somni de la vetlla que em quedo totalment atònit i tan astorat que gairebé és capaç de persuadir-me que dormo.
Suposem, llavors, ara, que dormim i que totes aquestes particularitats —a saber, que obrim els ulls, que movem el cap, que estirem les mans i coses per l’estil— no són res més que falses il·lusions, i pensem que podria ser que les nostres mans i el nostre cos no siguin tal com els veiem. No obstant això, cal reconèixer almenys que les coses que se’ns representen en somnis són com quadres i pintures que només es poden haver format a imatge i semblança d’alguna cosa real i veritable; i que així, com a mínim, aquestes coses generals —a saber, ulls, cap, mans o tot un cos— no són imaginàries, sinó veritables i existents. I és que certament els pintors, fins i tot quan s’apliquen amb el màxim artifici a representar sirenes i sàtirs amb formes fantàstiques i extraordinàries, no poden, tanmateix, atribuir-los figures i naturaleses completament noves, sinó que només fan una determinada barreja i composició de membres de diversos animals, i fins i tot si, arribat el cas, tenen una imaginació tan extravagant que són capaços d’inventar una cosa prou nova que no s’hagi vist mai abans —de manera que la seva obra representi un element purament fictici i absolutament fals—, amb tot, almenys, els colors que la conformen han de ser veritables.
[5] [Les ciències que depenen de la consideració de coses compostes són molt dubtoses i incertes, les que depenen de les coses simples i generals contenen algun element cert i indubtable]
I per la mateixa raó, encara que aquestes coses generals —a saber, un cos, uns ulls, un cap, unes mans i coses per l’estil— puguin ser imaginàries, cal admetre, tanmateix, que hi ha coses encara més simples i universals que existeixen de veritat, la barreja de les quals, igual que la barreja de colors veritables, conforma totes les imatges de coses que hi ha al nostre pensament, siguin veritables i reals o simulades i fantàstiques. D’aquest gènere de coses és la naturalesa corpòria en general i la seva extensió, així com la figura de les coses extenses, la seva quantitat o magnitud, el nombre, i també el lloc on estan situades, el temps que en mesura la durada i altres coses semblants.
És per això que segurament no arribaríem a una mala conclusió si diguéssim que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de coses compostes són molt dubtoses i incertes, mentre que l’aritmètica, la geometria i la resta de ciències que només tracten de coses molt simples i generals, sense mirar gaire si es troben en la naturalesa o no, contenen algun element cert i indubtable. Perquè, tant si dormo com si no, dos i tres sumaran sempre cinc i el quadrat sempre tindrà quatre costats, i no sembla possible que unes veritats tan ostensibles puguin ser sospitoses de cap falsedat o incertesa.
[6] [Hipòtesi del geni maligne]
De tota manera, ja fa temps que tinc en l’esperit una certa opinió segons la qual hi ha un Déu omnipotent que m’ha creat i m’ha fet tal com soc. Ara bé: ¿qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi obrat de tal manera que no hi hagi terra, ni cel, ni cos, ni extensió, ni figura, ni magnitud ni lloc, i que, no obstant això, jo percebi totes aquestes coses em sembli que només existeixen tal com les veig? És més: de la mateixa manera que a vegades crec que els altres s’enganyen, fins i tot en coses es pensen que saben perfectament, Déu potser ha volgut que m’equivoqui cada vegada que sumo dos i tres, o quan enumero els costats d’un quadrat o quan parlo de coses encara més elementals que aquestes, si és que n’hi ha. Però pot ser que Déu no hagi volgut que jo sigui burlat d’aquesta manera, perquè d’Ell es diu que és absolutament bo. Ara bé, si a la seva bondat li repugna haver-me creat de tal manera que sempre estigui equivocat, igualment contrari a aquesta bondat seria acceptar que m’equivoqués a vegades, i, tanmateix, no puc dubtar que això sí que ho ha permès.
Arribats a aquest punt, potser hi ha qui s’estima més negar l’existència d’un Déu tan poderós que pensar que tota la resta de coses són in-certes. De moment no els objectem res i suposem en favor seu que tot el que s’ha dit aquí sobre Déu és una faula. De tota manera, sigui quina sigui la manera en què suposin que he arribat a l’estat i l’ésser que tinc —i ho atribueixin a algun destí o fatalitat o bé es remetin a l’atzar o a una tirallonga de coses entrellaçades—, és segur que, atès que errar i equivocar-se és una imperfecció, com menys poderós sigui l’autor al qual atribueixin el meu origen, més probable serà que jo sigui tan imperfecte que m’enganyi sempre. No tinc res a objectar a aquests raonaments, sinó que m’obliguen a reconèixer que de totes les opinions que abans havia admès com a veritables no n’hi ha ni una de la qual ara no pugui dubtar, no per desconsideració o lleugeresa, sinó en virtut de raons molt fortes i madurament meditades, de tal manera que, d’ara endavant, si és que vull robar res de constant i segur en les ciències, cal que aturi i suspengui el meu judici sobre aquests pensaments i que no els doni més crèdit del que donaria a coses que em semblen clarament falses.
[7] [Arribats a la suspensió del judici s’ha de persistir en el dubte, però només en l’àmbit del conèixer, no pas en el de l’obrar]
Però no n’hi ha prou d’haver fet aquestes observacions, sinó que he de procurar recordar-me’n; perquè aquelles opinions d’abans tan corrents encara tornen sovint al meu pensament, ja que el llarg i familiar tracte que han tingut amb mi els dona dret a ocupar-me l’esperit sense el meu permís i gairebé a fer-se mestresses de les meves creences.
I mai no perdré el costum d’atorgar-los la meva aquiescència i confiança mentre les consideri tal com en efecte són, a saber, en certa manera dubtoses com acabo de mostrar, però en qualsevol cas molt probables, de tal manera que tenim molta més raó per creure-les que per negar-les. Per això penso que obraria més prudentment si, prenent el partit contrari, em servís de totes les meves forces per enganyar-me a mi mateix, fent veure que tots aquests pensaments són falsos i imaginaris fins que, després d’haver equilibrat els meus prejudicis de tal manera que ja no puguin decantar la meva opinió més cap a una banda que cap a l’altra, el meu judici no sigui a partir de llavors controlat pels mals hàbits i desviat del camí recte que el pot portar al coneixement de la veritat. Perquè estic segur que entretant no hi pot haver perill ni error en aquest camí i que mai serà massa la desconfiança que demostro avui, perquè ara no es tracta d’obrar, sinó només de meditar i conèixer.
[8] [Recapitulació de tot allò que estat posat en dubte i utilitat del dubte metòdic]
Suposaré, doncs, que hi ha no un veritable Déu que és font suprema de veritat, sinó un cert geni maligne, tan astut i entabanador com poderós, que ho ha fet tot per enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que il·lusions i enganyifes de les quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Em consideraré a mi mateix sense mans, sense ulls, sense carn, sense sang, sense cap sentit, però creient falsament que tinc totes aquestes coses. Em mantindré obstinadament lligat a aquest pensament, i si per aquest mitjà no puc arribar a conèixer alguna veritat, com a mínim sí que podré suspendre el judici. És per això que miraré en tot moment de no donar crèdit a cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit contra les astúcies d’aquest gran enganyador que, per molt poderós i sagaç que sigui, mai no em podrà imposar res.
Però aquest designi és penós i feixuc, i una certa mandra m’arrossega insensiblement cap al curs de la meva vida de sempre. I de la mateixa manera que un esclau que gaudeix en somnis d’una llibertat imaginària, tan bon punt comença a sospitar que aquesta llibertat només és un somni, no vol despertar-se i conspira amb aquestes il·lusions tan agradables per gaudir més temps de l’engany, així jo torno a caure sense adornar-me’n en les meves antigues opinions, i temo sortir d’aquesta somnolència per por que les laborioses vigílies que vindrien després de la tranquil·litat d’aquest repòs, en lloc d’aportar-me alguna claror i alguna llum per conèixer la veritat, no siguin prou per il·luminar les tenebres de les dificultats que acaben de ser despertades.
Meditació segona. [De la naturalesa de l’esperit humà, que és més fàcil de conèixer que el cos]
[1] [Resum de l’aplicació del dubte metòdic aplicat fins ara]
La meditació que vaig fer ahir m’ha omplert l’esperit de tants dubtes que ja no puc oblidar-me’n. I de tota manera no veig com podré resoldre’ls; i com si de sobte hagués caigut en aigües molt pregones, estic tan sorprès que no puc ni posar els peus al fons, ni nedar per no ofegar-me. Faré un esforç, malgrat tot, i emprendré novament la mateixa via d’ahir, de manera que m’allunyaré de tot el que em faci concebre el més mínim dubte, com si sabés que és absolutament fals, i seguiré sempre aquest camí fins que hagi trobat alguna cosa certa o, com a mínim, si no puc fer res més, fins que hagi après amb certesa que en el món no hi ha res de cert.
Arquimedes, per moure la terra del lloc on era i transportar-la a un altre lloc, només demanava un punt fix i immòbil; de la mateixa manera, jo tindré dret a tenir grans esperances si soc tan afortunat de trobar una sola cosa que sigui certa i indubtable.
Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses; em convenço que res del que la meva memòria plena de mentides em representa ha existit mai; penso que no tinc sentits; crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc només són ficcions del meu esperit. Què podré, llavors, considerar veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert.
[2] [Represa del dubte centrat en el «jo», descobriment de la primera veritat: jo soc]
¿Però com sé que no hi ha alguna altra cosa diferent d’aquestes que jutjo com a incertes sobre la qual no hi pugui haver ni el més mínim dubte? ¿No hi deu haver algun Déu o alguna altra potència que fa concebre al meu esperit aquests pensaments? No cal, perquè potser puc concebre’ls jo mateix. I jo mateix, almenys, ¿que no soc alguna cosa? Però ja he negat que tingui sentits i cos. De tota manera, vacil·lo, perquè ¿què se’n desprèn, de tot això? ¿Que potser depenc tant del cos i dels sentits que sense ells no puc ser? Però ja m’he convençut que en el món no hi havia res, cap cel, cap terra, ni cap esperit ni cap cos; ¿no m’he convençut, doncs, que jo tampoc existeixo? De cap manera; si me n’he convençut o, simplement, si he pensat alguna cosa, és que jo era. Però hi ha un no-sé-què enganyador molt poderós i astut que se serveix de tot el seu enginy per enganyar-me sempre. Però si m’enganya, llavors no hi ha dubte que soc, i pot enganyar-me tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res mentre em pensi que soc alguna cosa. De manera que, després d’haver-ho pensat bé i d’haver-ho examinat tot amb molt de compte, cal concloure finalment i donar com a cert que la proposició soc, existeixo [cogito ergo sum] és necessàriament veritable sempre que la pronuncio o que la concebo al meu esperit.
[3] [Sap que existeix, però no sap amb claredat què és: què soc jo?]
Però encara no sé prou clarament què soc, jo que estic segur que soc; de manera que, d’ara endavant, he d’esforçar-me per tal de no confondre imprudentment cap altra cosa amb mi, i així no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i evident que tots els que he tingut abans.
[4] [Examen del que creia ser]
És per això que tornaré a considerar el que jo creia ser abans d’entrar en aquests nous pensaments, i, de les meves antigues opinions, prescindiré de totes les que puguin ser combatudes amb les raons que acabo d’al·legar, de tal manera que només quedin les coses totalment certes i indubtables. Així doncs, què em pensava que era, anteriorment? Sens dubte, em pensava que era un home. Però què és un home? ¿Diré, potser, que és un animal racional? No, certament: perquè després hauria d’investigar què és animal i què és racional, i així una sola qüestió ens portaria, sense adonar-nos-en, a infinitat de qüestions més difícils i compromeses, i jo no tinc la intenció d’abusar del poc temps i oci que em queden desxifrant subtileses d’aquest tipus. Aquí, doncs, més aviat m’aturaré a examinar els pensaments que abans naixien espontàniament en el meu esperit, inspirats només per la meva sola naturalesa, mentre em dedicava a la consideració del meu ésser. Considerava, en primer lloc, que tenia una cara, unes mans, uns braços, i tota aquesta màquina formada per ossos i carn, tal com apareix en un cadàver, que designava amb el nom de cos. Considerava, a més, que m’alimentava, que caminava, que sentia i que pensava, i totes aquestes accions les atribuïa a l’ànima, però no em parava a pensar què era aquesta ànima i, si ho feia, imaginava que era una cosa estranyíssima i subtil, com un vent, una flama o un airet molt delicat que estava insuflat i escampat per les meves parts més grolleres.
[5] [Anàlisi dels atributs del cos]
Pel que fa al cos no tenia cap dubte, perquè pensava que en coneixia la naturalesa molt distintament, la qual, si hagués volgut explicar-la amb les nocions que tenia aleshores, hauria descrit d’aquesta manera: per cos entenc tot el que pot estar delimitat per alguna figura, estar situat en algun lloc i omplir un espai de tal manera que qualsevol altre cos en quedi exclòs, que pot ser sentit pel tacte, per la vista, per l’oïda, pel gust o per l’olfacte i que pot ser mogut de diverses maneres, no per si mateix, sinó per alguna altra cosa aliena que el toca i, per tant, de la qual rep una impressió. Perquè el fet de tenir la potència de moure’s, de sentir i de pensar no creia de cap manera que s’hagués d’atribuir a la naturalesa corporal; al contrari, més aviat em sorprenia en veure que aquestes facultats eren presents en alguns cossos.
I jo, ¿què soc ara que suposo que hi ha algú extremament poderós i, si m’ho permeteu dir, maligne i astut que s’esforça a enganyar-me tant com pot? ¿Que potser puc estar segur de tenir la més mínima de les coses que acabo d’atribuir a la naturalesa corpòria? Em paro a pensar-ho detingudament, reviso i repasso totes aquestes coses en el meu esperit, i no en trobo cap ni una que es pugui dir que és en mi; no cal que m’aturi a enumerar-les.
[6] [Anàlisi dels atributs de l’ànima]
Fixem-nos ara, doncs, en els atributs de l’ànima i vegem si n’hi ha cap que pugui trobar en mi. Els primers són alimentar-me i caminar; però, si és cert que no tinc cos, també ho és que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre atribut és sentir, però tampoc no es pot sentir sense el cos: a més, abans he cregut sentir en somnis moltes coses mentre dormia que en despertar-me he comprovat que, en realitat, no havia sentit.
[7] [Descobriment de la segona veritat: no soc més que una cosa que pensa (res cogitans)]
Un altre [atribut] és pensar, i aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em pertany: és l’únic que no es pot separar de mi. Soc, existeixo, això és cert; però quant temps? Doncs el temps que estigui pensant, perquè potser podria passar que, si deixés de pensar, també deixés de ser o d’existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament veritable; així doncs, si parlem amb precisió, no soc sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, termes el significat dels quals abans desconeixia. Soc, doncs, una cosa veritable i veritablement existent; però quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I què més? Atiaré la imaginació per veure si encara soc alguna cosa més. No soc aquest conjunt de membres que anomenem cos humà; no soc un aire delicat i penetrant escampat per tots aquests membres; no soc un vent, un alè, un vapor, ni res de tot el que pugui fingir i imaginar, perquè ja he suposat que tot això no era res i, sense modificar aquest supòsit, no deixava d’estar segur que era alguna cosa.
Però ¿i si resulta que aquestes mateixes coses que suposo que no són perquè les desconec, en realitat no difereixen de mi, a qui sí que conec? No en sé res, ara no discuteixo sobre això; només puc opinar sobre les coses que conec: he sabut que soc, i ara busco saber què soc, jo que he reconegut que soc. De tota manera, és ben cert que aquesta noció i coneixement de mi mateix, considerada precisament així, no depèn de les coses l’existència de les quals m’és desconeguda ni, per consegüent, i encara amb més raó, de cap de les que són fingides i inventades per la imaginació. I fins i tot aquests termes de «fingir» i «imaginar» m’adverteixen del meu error; perquè actuaria fictíciament, en efecte, si imaginés que soc alguna cosa, ja que imaginar no és sinó contemplar la figura o la imatge d’una cosa corpòria. Ara bé, certament ja sé que soc i que potser totes aquestes imatges i, en general, totes aquestes coses que atribuïm a la naturalesa del cos només són somnis i quimeres, per la qual cosa veig clarament que tindria tan poca raó si digués «atiaré la meva imaginació per conèixer més distintament el que soc» com si digués «ara estic despert i percebo alguna cosa certa i veritable, però com que encara no la distingeixo prou clarament, m’adormiré expressament perquè els somnis me la representin amb més veritat i evidència». I, així, admeto sens dubtar-ho que res del que pugui comprendre per mitjà de la imaginació pertany a aquest coneixement que tinc de mi mateix i que cal allunyar l’esperit d’aquesta manera de concebre, per tal que ell mateix pugui reconèixer ben distintament la seva naturalesa.
[8] [Deducció de les accions pròpies de l’ànima i les facultats associades]
Ara bé, què soc, doncs? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? Doncs una cosa que dubta, que coneix, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina, també, i que sent. Sens dubte, tot això no és poc si de veritat pertany a la meva naturalesa. I per què no hi hauria de pertànyer? ¿Que potser no soc encara el mateix que dubta de gaire bé tot, que, no obstant això, entén i concep certes coses, que assegura i afirma que només aquestes són veritables, que nega totes les altres, que en vol conèixer més, que no vol ser enganyat, que imagina moltes coses —a vegades fins i tot contra la seva voluntat— i que també en sent moltes altres per mitjà dels òrgans del seu cos? ¿Que potser hi ha alguna cosa de tot això que no sigui tan veritable com cert és que soc, que existeixo, fins i tot encara que dormís sempre i que aquell que m’ha donat l’ésser se servís de totes les seves forces per enganyar-me? ¿Hi ha cap d’aquests atributs que es pugui distingir del meu pensament o que es pugui considerar separat de mi mateix? Com que és tan evident que soc jo qui dubta, qui entén i qui desitja, no cal afegir res per explicar-ho. I també tinc, certament, la capacitat d’imaginar, perquè encara que pugui passar (tal com he suposat abans) que les coses que imagino no siguin veritables, amb tot, aquesta capacitat d’imaginar no deixa de trobar-se realment en mi i forma part del meu pensament. Finalment, soc el mateix que sento, és a dir, que rep i coneix les coses pels òrgans dels sentits, perquè, efectivament, veig la llum, sento el soroll i noto la calor. Però se’m dirà que aquestes aparences són falses i que dormo. Que així sigui; en qualsevol cas, almenys és molt cert que em sembla que hi veig, que sento i que noto calor; i això és pròpiament el que en mi s’anomena sentir, que, considerat precisament d’aquesta manera, no és res més que pensar. I així, per tant, començo a saber què soc amb una mica més de claredat i distinció que abans.
De tota manera, no puc evitar creure que les coses corporals, les imatges de les quals forma el meu pensament i són objecte dels meus sentits, són conegudes més distintament que aquesta altra part de mi mateix —no sé ben bé quina— que no és objecte de la imaginació, encara que, efectivament, sigui molt estrany conèixer amb més claredat coses que considero dubtoses i llunyanes que les que són veritables i certes i que pertanyen a la meva pròpia naturalesa. Però veig clarament què passa: al meu esperit li encanta perdre’s i encara no es pot mantenir dins dels justos límits de la veritat. Afluixem-li, doncs, les regnes encara una vegada més i després, en el moment oportú, agafem-les de nou amb força per poder contenir-lo i conduir-lo més fàcilment.
[9] [Anàlisi de les coses corpòries: distinció entre qualitats primàries (conegudes per l’enteniment) i secundàries (conegudes pels sentits i la imaginació)]
Comencem per considerar les coses més comunes i que creiem que comprenem més distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No em refereixo als cossos en general, perquè normalment aquestes nocions generals són una mica confuses, sinó d’algun en particular. Considerem, per exemple, un tros de cera acabat de sortir del rusc; encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, encara conserva mínimament la fragància de les flors de les quals ha estat recollit; el color, la figura, la mida, són visibles; és dur, és fred, el podem tocar i, si hi donem un cop, emetrà algun tipus de so. En fi, conté totes les coses que poden fer conèixer distintament un cos.
Però vet aquí que, mentre parlo, l’acostem al foc: el gust que encara hi quedava s’esfuma, l’olor s’esvaeix, el color canvia, la figura es desdibuixa, augmenta de mida, es fa líquid, s’escalfa, amb prou feines es pot tocar i, encara que hi donem un cop, no fa cap soroll. Després d’aquests canvis tenim la mateixa cera? Hem de confessar que sí, i això ningú no ho pot negar. Què coneixíem amb tanta distinció, llavors, en aquest tros de cera? Certament, res del que notem per mitjà dels sentits, per què tot el que percebia el gust, l’olfacte o la vista, o el tacte o l’oïda, ha canviat i, tanmateix, encara tenim la mateixa cera. Pot ser que sigui el que ara penso, a saber, que la cera no era aquella dolçor de mel, ni aquella olor de flors tan agradable, ni aquella blancor, ni aquella figura ni aquell so, sinó solament un cos que una mica abans percebia sota aquestes formes i ara sota unes altres. Però què és això que imagino, parlant amb precisió, quan ho concebo d’aquesta manera? Considerem-ho atentament, separem totes les coses que no pertanyen a la cera i vegem que en queda. Certament, només en queda una cosa extensa, flexible i canviant. Ara bé, què és això flexible i canviant? ¿Que potser imagino que aquesta cera que és rodona es pot fer quadrada, i que de quadrada pot passar a triangular? No, veritablement no és això, perquè la considero capaç de patir una infinitat de canvis semblants i, no obstant això, no podria recórrer aquesta infinitat amb la meva imaginació i, per consegüent, aquesta concepció que tinc de la cera no és obra de la facultat d’imaginar.
I ara, què és aquesta extensió? ¿No deu ser també desconeguda, atès que creix en la cera que es fon, i es fa encara més gran quan està fosa del tot, i encara més quan la calor augmenta? I jo no concebria clarament i d’acord amb la veritat què és la cera si no pensés que és capaç d’experimentar més variacions pel que fa a l’extensió de les que mai hagi pogut imaginar. Així doncs, cal reconèixer que no sabria concebre amb la imaginació què és la cera i que només el meu enteniment pot fer-ho; i em refereixo a aquest tros de cera en particular perquè, quant a la cera en general, encara és més evident. Però què és aquesta cera que només pot ser coneguda per l’enteniment o l’esperit? Certament, és la mateixa que veig, que toco, que imagino, i la mateixa que coneixia des del principi. Però el que es tracta de fer notar aquí és que la percepció de la cera, o bé l’acció per la qual la distingim, no és una visió o un tacte, ni una imaginació, i no ho ha estat mai, encara que abans m’ho semblés, sinó només una inspecció de l’esperit, la qual pot ser imperfecta i confusa, com abans, o clara i distinta, com ara, segons que la meva atenció se centri més o menys en les coses que hi estan incloses i que la conformen.
Tanmateix, no em sorprèn gaire constatar quanta debilitat hi ha en el meu esperit i la propensió que té a caure insensiblement en l’error. Perquè, encara que sense parlar considero tot això al meu interior, amb tot les paraules m’aturen i gairebé soc enganyat pels termes del llenguatge corrent, perquè diem que veiem la mateixa cera, si ens la presenten, i no pas que jutgem que és la mateixa pel fet de tenir el mateix color i la mateixa forma, de la qual cosa es podria gairebé concloure Aue coneixem la cera per la visió dels ulls, i no pas per la sola inspecció de l’esperit. Però vet aquí que miro per la finestra i veig uns homes que passegen pel carrer, i llavors dic que veig uns homes de la mateixa manera que dic que veig la cera, i, tanmateix, ¿què veig per la finestra, sinó barrets i capes que podrien amagar perfectament fantasmes o autòmats moguts per ressorts? No obstant això, jutjo que són homes de veritat, i d’aquesta manera comprenc per la sola facultat de jutjar que rau en el meu esperit el que creia que veia amb els ulls.
Un home que vol elevar el seu coneixement per damunt del populatxo s’ha d’avergonyir de trobar motius de dubte en les formes i els termes que fa servir per parlar el populatxo; així doncs, m’estimo més no aturar-m’hi i considerar si concebia amb més evidència i perfecció què era la cera quan la percebia al principi i creia conèixer-la per mitjà dels sentits exteriors, o almenys del sentit comú —tal com en diuen—, és a dir, de la facultat d’imaginar, que com la conec ara després d’haver examinat més exactament què és i com pot ser coneguda. Certament, seria ridícul dubtar d’això. Perquè ¿què hi havia de distint i evident en aquella primera percepció que no pogués arribar de la mateixa manera al sentit de qualsevol animal? En canvi, quan distingeixo la cera de les seves formes exteriors i, com si li hagués tret la roba, la considero nua, certament, tot i que encara pugui trobar algun error en el meu judici, no la puc concebre d’aquesta manera sense un esperit humà.
I, en fi, què diré d’aquest esperit, és a dir, de mi mateix? Perquè fins ara en mi no he admès res més que un esperit. ¿Que potser jo, que sembla que percebo amb tanta claredat i distinció aquest tros de cera, no em conec a mi mateix, no només amb molta més veritat i certesa, sinó fins i tot amb més distinció i claredat? Ja que, si jutjo que la cera és o existeix pel fet de veure-la, certament es dedueix d’això de manera encara molt més evident que soc, o que jo mateix existeixo, atès que la veig. I és que pot molt ben ser que el que jo veig no sigui, en efecte, cera, i fins i tot pot passar que no tingui ulls per veure res; però el que no pot ser és que mentre jo la veig o (això ja no ho distingeixo) mentre em penso que la veig, jo, que penso, no sigui alguna cosa. Igualment, si per tocar la cera jutjo que existeix, d’això es dedueix un cop més el mateix, és a dir, que soc; i si ho jutjo perquè me’n persuadeix la meva
imaginació o qualsevol altra causa, conclouré sempre el mateix. I tot el que aquí he glossat de la cera es pot aplicar a totes les altres coses que em són externes i que es troben fora de mi.
Doncs bé, si la noció i el coneixement de la cera sembla que són més clars i distints després que hagi estat descoberta no només per la vista o el tacte, sinó, a més, per moltes altres causes, ¿amb quanta més evidència, distinció i claredat em dec conèixer a mi mateix, atès que totes les raons que serveixen per conèixer i concebre la naturalesa de la cera o de qualsevol altra cosa, proven amb molta més facilitat i evidència la naturalesa del meu esperit? I fins i tot hi ha tantes altres coses en el mateix esperit que poden contribuir a esclarir-ne la natura que les que depenen del cos, com aquestes, amb prou feines mereixen ser comentades.
[10] [Conclusió respecte als cossos: allò que en puc conèixer no és pels sentits ni la imaginació, sinó per l’enteniment]
Però, al final, heus aquí que he arribat com qui no vol la cosa allà on volia, perquè, ja que ara conec una cosa, a saber, que només concebem pròpiament els cossos per mitjà de l’enteniment que hi ha dins nostre, i no pas per la imaginació o els sentits, i que no els coneixem pel que veiem o toquem, sinó només pel que concebem a través del pensament, m’adono clarament que no hi ha res més fàcil de conèixer que el meu propi esperit. Però, com que és gairebé impossible desfer-se tan aviat d’una opinió tan antiga, em convindrà aturar-me aquí per tal que una llarga meditació imprimeixi més profundament aquest nou coneixement en la meva memòria.
Meditació cinquena. [De l’essència de les coses materials i altra vegada de l’existència de Déu]
[1] [Primer objectiu: comprovar si es pot conèixer alguna cosa certa respecte de les coses materials]
Em queden moltes altres coses per examinar pel que fa als atributs de Déu i a la meva pròpia naturalesa, és a dir, la del meu esperit: però potser un altre dia reprendré aquesta indagació. Ara (després d’haver sabut què cal buscar o evitar per assolir el coneixement de la veritat), el que sobretot he de fer és mirar de sortir i deslliurar-me de tots els dubtes que he tingut aquests últims dies, i veure si pel que fa a les coses materials hi ha alguna cosa certa que es pugui arribar a conèixer.
Però abans que comenci a examinar si fora de mi existeixen aquestes coses, he de considerar-ne les idees, en tant que són al meu pensament, i veure quines són distintes i quines són confuses.
[2] [Anàlisi dels trets característics de l’extensió: les qualitats primàries]
En primer lloc, imagino distintament aquesta quantitat que els filòsofs anomenen vulgarment quantitat contínua o extensió en longitud, amplària i profunditat que hi ha en aquesta quantitat o, més aviat, en la cosa a la qual s’atribueix. A més, puc enumerar-ne diverses parts distintes i atribuir a cadascuna d’aquestes parts tota mena de magnituds, figures, posicions i moviments. I, finalment, puc assignar a cadascun d’aquests moviments tota classe de durades.
I no només conec de manera distinta aquestes coses quan les considero en general, sinó que també concebo amb gran facilitat infinitat de particularitats sobre els nombres, les figures, els moviments i altres coses semblants la veritat de les quals se’m fa present amb tanta claredat i s’acomoda tan bé a la meva naturalesa que, quan començo a descobrir-les, no em sembla que aprenc res de nou, sinó més aviat que recordo el que ja sabia anteriorment, és a dir, que percebo coses que ja eren al meu esperit, tot i que encara no hi hagués adreçat el meu pensament.
[3] [Anàlisi de les entitats matemàtiques]
I el que aquí trobo més digne d’esment és que en mi hi ha moltíssimes idees de certes coses que no poden ser estimades com un pur no-res, encara que potser no existeixin fora del meu pensament, i que no són figuracions meves, encara que jo tingui la llibertat de pensar-les o no, sinó que tenen la seva naturalesa verdadera i immutable. Com, per exemple, quan imagino un triangle, encara que tal vegada fora del meu pensament no hi hagi una figura com aquesta, i no hi hagi estat mai, no deixa d’haver-hi, en canvi, una certa naturalesa, o forma o essència determinada d’aquesta figura, que és immutable i eterna, que no he inventat jo i que no depèn ni de bon tros del meu esperit; i això ho prova el fet que podem demostrar diverses propietats d’aquest triangle, a saber, que els tres angles són iguals a dos de rectes, que l’angle gran s’oposa al costat gran, i altres propietats semblants, que ara, vulgui o no vulgui, reconec amb molta claredat i evidència que en formen part, encara que abans no hi hagi pensat, quan em vaig imaginar per primera vegada un triangle; per tant, no podem dir que me les hagi figurat o inventat.
I no he d’objectar-me en aquest punt que potser aquesta idea del triangle m’hagi arribat a l’esperit a través dels sentits, per haver vist alguna vegada cossos de figura triangular, perquè, sens dubte, en el meu esperit puc formar infinitat d’altres figures de les quals no hi pot haver la mínima sospita que m’hagin arribat mai als sentits i, tanmateix, no per això deixo de poder demostrar, tal com he fet en el cas del triangle, diverses propietats de la seva naturalesa, les quals, certament, han de ser veritables, perquè les concebo clarament. I, per tant, són alguna cosa i no un pur no-res, perquè és molt evident que tot el que és veritable és alguna cosa, i abans ja he demostrat àmpliament que totes les coses que conec d’una manera clara i evident són veritables. I, de tota manera, encara que no ho hagués demostrat, la naturalesa del meu esperit és feta d’una manera que no sabria evitar de considerar-les veritables mentre les concebés d’una forma clara i distinta. I recordo que, fins i tot quan encara estava molt lligat als objectes dels sentits, havia tingut entre les veritats més manifestes les que concebia d’una manera clara i distinta tocant a les figures, els nombres i la resta de coses pertanyents a l’aritmètica i la geometria.
[4] [Segon objectiu: demostració de l’existència de Déu (argument ontològic)]
Doncs bé, ara, si del sol fet de poder extreure del meu pensament la idea d’alguna cosa se’n deriva que tot el que percebo que pertany d’una manera clara i distinta a aquesta cosa, efectivament li pertany, ¿no puc potser obtenir d’això un argument i una prova que demostrin l’existència de Déu? Certament, en mi no trobo menys la seva idea, és a dir, la idea d’un ésser supremament perfecte, que de qualsevol figura o nombre. I no sé menys distintament o amb menys claredat que a la seva naturalesa hi correspon una existència en acte i eterna, de com sé que tot el que puc demostrar de qualsevol figura o de qualsevol nombre pertany veritablement a la naturalesa d’aquesta figura o d’aquest nombre. I, per tant, encara que cap de les conclusions a què he arribat en les meditacions precedents no fos veritable, l’existència de Déu m’hauria de semblar tan certa com les veritats de les matemàtiques referides als nombres i a les figures que he considerat fins ara, malgrat que, realment, això al principi no es posi del tot de manifest, sinó que més aviat tingui l’aparença d’un sofisma. Perquè acostumat com estic a distingir entre l’existència i l’essència en tota la resta de coses, em convenço fàcilment que en Déu l’existència es pot separar de l’essència i que, així, podríem concebre que Déu no existeix actualment. Però, tanmateix, quan hi penso més detingudament, se’m fa molt clar que l’existència de Déu no es pot separar de la seva essència com no es pot separar de l’essència del triangle rectilini el fet que la magnitud dels seus tres angles són iguals a dos angles rectes o tal com tampoc no es pot separar de la idea de muntanya la idea de vall; de manera que no és menys forassenyat concebre un Déu (és a dir, un ésser supremament perfecte) mancat d’existència (és a dir, sense alguna perfecció) que concebre una muntanya sense vall.
Però encara que, efectivament, no pugui concebre un Déu sense existència ni una muntanya sense vall, amb tot, com que del sol fet de concebre una muntanya amb vall no se’n deriva que al món hi hagi muntanyes, tampoc no sembla que del sòl fet de concebre Déu amb existència se’n derivi que n’hi hagi d’haver cap, perquè el meu pensament no imposa cap necessitat a les coses, i com que imaginar un cavall amb ales només depèn de mi, encara que no n’hi hagi ni un que en tingui, de la mateixa manera podria atribuir l’existència a Déu encara que de Déu no n’hi hagués cap. Però no és així; és precisament aquí, sota l’aparença d’aquesta objecció, on s’amaga un sofisma: perquè del fet de no poder concebre una muntanya sense vall no se’n deriva que al món hi hagi muntanyes i valls, sinó només que la muntanya i la vall, independentment del fet que n’hi hagi o no, són inseparables l’una de l’altra, mentre que, del sol fet de no poder concebre Déu sense existència, se’n deriva que l’existència és inseparable d’ell i, per tant, que existeix realment: no és que el meu pensament pugui fer que això sigui així i que imposi cap necessitat a les coses, sinó que, al contrari, la necessitat de la cosa mateixa, a saber, l’existència de Déu, determina el meu pensament per concebre-la d’aquesta manera. Perquè no soc lliure de concebre un Déu sense existència (és a dir, un ésser supremament perfecte sense una suprema perfecció), però, en canvi, sí que ho soc d’imaginar un cavall amb ales o sense.
I no val objectar aquí que certament cal admetre l’existència de Déu després d’haver suposat que té totes les perfeccions —una de les quals és el fet d’existir—, però que, en efecte, la meva primera suposició no era necessària; tal com tampoc no és necessari pensar que totes les figures de quatre costats es poden inscriure en el cercle, perquè, suposant que tingués aquest pensament, em veuria obligat a acceptar que el rombe es pot inscriure en el cercle, atès que és una figura de quatre costats, i, així, veure’m forçat a acceptar una falsedat. Dic que no hem d’objectar això perquè encara que no és necessari que el meu pensament es faci la idea de Déu, no obstant això, cada vegada que arribi a concebre un ésser primer i suprem i a extreure la idea, per dir-ho així, del tresor del meu esperit, llavors serà necessari que li atribueixi tota mena de perfeccions, encara que no arribi a enumerar-les totes ni a fixar l’atenció en cadascuna en particular. I amb aquesta necessitat n’hi ha prou per fer-me concloure (després d’haver admès que l’existència és una perfecció) que aquest ésser primer i suprem existeix veritablement: de la mateixa manera que no és necessari que imagini mai cap triangle, però que, cada vegada que vulgui considerar una figura rectilínia composta només de tres angles, sigui absolutament necessari Que li atribueixi totes les coses que fan concloure que els seus tres angles no són més grans que dos angles rectes, tot i que potser no consideri això mateix en particular. Però quan examino quines figures són capaces d’inscriure’s en un cercle, no és de cap manera necessari que pensi que totes les figures de quatre costats són d’aquesta mena; al contrari, ni tan sols puc fer veure que això és així, mentre no vulgui admetre al meu pensament res que no pugui concebre d’una manera clara i distinta. I, per consegüent, hi ha una gran diferència entre les falses suposicions com aquesta i les idees veritables que han nascut amb mi, la primera i principal de les quals és la de Déu.
[5] [Raons a favor de la seva demostració]
Perquè, efectivament, reconec de diverses maneres que aquesta idea no és fingida ni inventada, o que depèn només del meu pensament, sinó que és la imatge d’una naturalesa veritable i immutable. En primer lloc perquè, a part de Déu, no sabria concebre cap cosa a l’essència de la qual pertanyi necessàriament l’existència. Després també perquè no m’és possible concebre dos o més Déus de la mateixa naturalesa. I suposant que n’hi hagi un que existeix ara mateix, veig clarament que és necessari que hagi existit anteriorment des de tota l’eternitat i que existeixi eternament en el futur. I, finalment, perquè reconec en Déu infinitat d’altres coses que no puc disminuir ni canviar.
Pel que fa a la resta, sigui quina sigui la prova i l’argument que esgrimeixi, sempre anirem a parar al mateix lloc, és a dir, que només les coses que concebo d’una manera clara i distinta tenen la força de persuadir-me per complet. I encara que entre les coses que concebo d’aquesta manera realment n’hi ha algunes que tothom coneix i d’altres que només descobreixen els que se les miren més de prop i les examinen amb més exactitud, amb tot, una vegada descobertes, no es consideren menys certes les unes que les altres. Per exemple, en tot triangle rectangle al principi no es veu fàcilment que el quadrat de la base és igual a la suma del quadrat dels altres dos costats, tal com sí que és evident que aquesta base s’oposa a l’angle gran, i, tanmateix, un cop s’ha admès això, estem tan convençuts de la veritat d’una cosa com de l’altra. I pel que fa a Déu, certament, si el meu esperit no estigués influït per cap prejudici i no tingués el pensament distret per la presència contínua d’imatges de les coses sensibles, no hi hauria res que conegués més aviat i fàcilment que ell. ¿I és que hi ha res de més clar i manifest que pensar que hi ha un Déu, és a dir, un ésser suprem i perfecte, en la sola idea del qual està compresa l’existència necessària o eterna i, per consegüent, que existeix?
[6] [Déu com a garantia de totes les altres veritats]
I encara que per concebre correctament aquesta veritat he necessitat aplicar-me molt, ara no només la considero tan segura com la cosa més certa, sinó que, a més, m’adono que la certesa de tota la resta de coses en depèn tan absolutament que, sense aquest coneixement, és impossible poder saber mai res a la perfecció.
Perquè, encara que tan bon punt comprenc alguna cosa de manera molt clara i distinta la meva naturalesa té tendència a considerar-la veritable, no obstant això, com que també soc fet d’una manera que no puc tenir sempre l’esperit lligat a una mateixa cosa, i recordo a vegades haver jutjat una cosa com a veritable després de deixar de considerar les raons que m’havien portat a jutjar-la així, pot passar que mentrestant se’m presentessin altres raons que em fessin canviar fàcilment d’opinió, si ignorés que hi ha un Déu. I d’aquesta manera mai no podria conèixer res de veritat, sinó que només en tindria opinions vagues i inconstants. Per exemple, quan considero la naturalesa del triangle se’m fa molt evident —jo que soc una mica versat en geometria— que els seus tres angles són iguals a dos angles rectes, i no m’és possible no creure-ho mentre concentri el pensament a demostrar-ho; però en el moment que deixo de pensar-hi, encara que recordi haver-ho comprès clarament, pot passar fàcilment que dubti d’aquesta veritat si ignoro que hi ha un Déu. Perquè em puc convèncer que la naturalesa m’ha fet de tal manera que pugui equivocar-me fàcilment, fins i tot en les coses que crec comprendre amb la màxima evidència i la màxima certesa; sobretot veient que recordo haver considerat sovint certes moltes coses que, després, altres raons m’han portat a jutjar absolutament falses.
[7] [Déu com a garantia del criteri de veritat i de les veritats matemàtiques]
Però després d’haver admès que hi ha un Déu, i alhora que totes les coses en depenen, i que no és enganyador, i que, en virtut d’això, he jutjat que tot el que concebo d’una manera clara i distinta no pot deixar de ser veritable, llavors, encara que ja no pensi en les raons per les quals he considerat això veritable, sempre que recordi haver-ho comprès d’una manera clara i distinta, no se’m pot aportar cap raó contrària que em faci posar-ho mai en dubte, i d’aquesta manera tinc una ciència veritable i certa. I aquesta mateixa ciència s’estén també a totes les altres coses que recordo haver demostrat anteriorment, com ara les veritats de la geometria i altres de semblants: perquè què em poden objectar per obligar-me a posar-les en dubte? ¿Se’m dirà que la meva naturalesa em fa molt propens a equivocar-me? Però ara ja sé que no puc equivocar-me en els judicis les raons dels quals conec clarament. ¿Se’m dirà que anteriorment ja he donat per veritables i certes moltes coses que després he constatat que eren falses? Però abans no havia reconegut ni d’una manera clara ni distinta cap d’aquestes coses, i com que ignorava encara aquesta regla que m’assegura la veritat, m’havia vist induït a creure-les per raons que després he reconegut que eren menys fortes del que havia imaginat. Què més se’m podria objectar? ¿Que potser estic dormint (tal com jo mateix m’havia objectat abans) o bé que tots els pensaments que ara tinc no són més veritables que els somieigs que imaginem quan dormim? Però, encara que estigués dormint, tot el que se’m presenta a l’esperit amb evidència és absolutament cert. I d’aquesta manera reconec molt clarament que la certesa i la veritat de qualsevol ciència depenen únicament del coneixement del Déu veritable; de manera que, abans de conèixer-lo, no podia saber res a la perfecció. I ara que el conec, tinc el mitjà que em permet adquirir una ciència perfecta respecte d’una infinitat de coses, no només d’aquelles que són en ell, sinó també d’aquelles que pertanyen a la naturalesa corpòria, en tant que pot servir d’objecte a les demostracions dels geòmetres, els quals no s’ocupen en absolut de la seva existència.
Meditació sisena. [De l’essència de les coses materials i de la distinció real entre l’ànima i el cos]
[1] [Primer objectiu: existeixen les coses materials?]
Ara ja només em queda examinar si hi ha coses materials, i, certament, almenys ja sé que n’hi pot haver, sempre que se les consideri com a objecte de les demostracions de la geometria, perquè és d’aquesta manera que les puc concebre d’una manera molt clara i distinta. Perquè no hi ha dubte que Déu té el poder de produir totes les coses que soc capaç de concebre distintament, i mai no he cregut que per a ell hi hagi res d’impossible, a menys que jo veiés alguna contradicció a l’hora de concebre-ho bé. A més, la facultat d’imaginar que hi ha en mi, de la qual em serveixo —segons que he experimentat— quan considero les coses materials, és capaç de persuadir-me de la seva existència, perquè, quan valoro atentament què és la imaginació, veig que només és una certa aplicació de la facultat de conèixer al cos que li és íntimament present i que, per tant, existeix.
[2] [Distinció entre imaginació i enteniment: no puc demostrar l’existència de les coses materials a partir de la imaginació]
I per evidenciar això encara més, faré notar en primer lloc la diferència que hi ha entre la imaginació i la pura intel·lecció o concepció. Per exemple, quan imagino un triangle, no només el concebo com una figura composta i compresa entre tres línies, sinó que, a més, jutjo aquestes tres línies com si estiguessin presents en mi per la força i l’aplicació interior del meu esperit; i és això pròpiament el que anomeno imaginar. Si vull pensar en un quilògon, concebo ben de veritat que es tracta d’una figura composta de mil costats tan fàcilment com concebo que un triangle és una figura composta de només tres costats, però no puc imaginar els mil costats d’un quilògon —tal com sí que imagino els tres del triangle— ni, per dir-ho així, contemplar-los com a presents amb els ulls de l’esperit. I encara que, seguint el costum que tinc de servir-me sempre de la imaginació quan penso en les coses corpòries, en concebre un quilògon em represento confusament una figura, és evident, no obstant això, que aquesta figura no és un quilògon, perquè no es diferencia gens de la que em representaria si pensés en un miriàgon o en qualsevol altra figura de molts costats, i no serviria en cap cas per descobrir les propietats que marquen la diferència entre el quilògon i els altres polígons.
Si es tracta de considerar un pentàgon, és ben cert que puc concebre’n la figura tan bé com la del quilògon sense recórrer a la imaginació, però també la puc imaginar fixant l’atenció de l’esperit en cadascun dels seus cinc costats i alhora en l’àrea o espai que delimiten. Així constato clarament que em cal una particular contenció de l’esperit per imaginar, de la qual no em serveixo per concebre, i aquesta particular contenció de l’esperit em mostra evidentment la diferència que hi ha entre la imaginació i la intel·lecció o concepció pura.
Observo, a més, que aquesta capacitat d’imaginar que hi ha en mi, en tant que difereix de la potència de concebre, no és de cap manera necessària per a la meva naturalesa o essència, és a dir, per a l’essència del meu esperit, perquè, encara que no la tingués, sens dubte continuaria sent el mateix que soc ara, de la qual cosa sembla que podem concloure que depèn d’alguna cosa que no és el meu esperit. I concebo fàcilment que, si hi ha algun cos al qual el meu esperit està aparellat i unit, de tal manera que el pugui considerar sempre que vulgui, és possible que, per mitjà d’ell, imagini les coses corpòries, de manera que aquesta forma de pensar difereix de la pura intel·lecció tan sols en el fet que l’esperit, en concebre, es gira en certa manera sobre ell mateix i considera alguna de les idees que té a l’interior, mentre que, quan imagina, es gira cap al cos i considera alguna cosa d’acord amb la idea que ha format per si mateix o que ha rebut pels sentits. Dic que concebo fàcilment que la imaginació es pugui formar d’aquesta manera, si és que és veritat que hi ha cossos, i com que no puc trobar cap altra via per explicar com es forma, d’això conjecturo que probablement hi hagi cossos; però això només és probable, i, encara que ho examini tot amb molt de compte, tanmateix, no veig que d’aquesta idea distinta de la naturalesa corpòria que tinc a la imaginació es pugui extreure cap argument que conclogui amb necessitat l’existència de cap cos.
[3] [Anàlisi de si puc demostrar l’existència de les coses materials a partir de les idees que rebo a través dels sentits]
Ara bé, a més d’aquesta naturalesa corpòria que és l’objecte de la geometria, m’he acostumat a imaginar moltes altres coses, a saber, els colors, els sons, els gustos, el dolor, i altres per l’estil, tot i que d’una manera menys distinta. I com que percebo molt millor aquestes coses pels sentits, les quals sembla que hagin estat portades fins a la imaginació per mitjà dels sentits i de la memòria, crec que, per examinar-les més còmodament, em caldrà examinar també què és sentir, per poder veure així si d’aquestes idees que rebo a l’esperit mitjançant aquesta manera de pensar que anomeno sentir en puc extreure alguna prova certa de l’existència de les coses corpòries.
I primerament recordaré a la meva memòria quines són les coses que abans pensava que eren certes, com ara les rebudes pels sentits, i en quins fonaments es basava la meva creença. Més tard, examinaré les raons que m’han obligat, després, a posar-les en dubte. I, finalment, consideraré què he de creure ara.
En primer lloc, doncs, jo sentia que tenia cap, mans, peus i tota la resta de membres dels quals es compon aquest cos que considero una part de mi mateix o, possiblement, fins i tot el tot. A més, sentia que aquest cos estava col·locat entre molts d’altres, dels quals era capaç de rebre moltes comoditats i incomoditats, i notava aquestes comoditats per una certa sensació de plaer o de voluptuositat i les incomoditats per una sensació de dolor. I a més d’aquest plaer i aquest dolor, sentia també en mi la gana, la set i altres apetències semblants, així com certes inclinacions corporals cap a l’alegria, la tristesa, la còlera, i altres passions semblants. I fora de mi, a més de l’extensió, les figures i els moviments dels cossos, notava duresa, calor i tota la resta de qualitats que recauen en el tacte. A més, percebia llum, colors, gustos i sons, la varietat dels quals em donava l’oportunitat de distingir entre si el cel, la terra, el mar i, en general, tots els altres cossos.
I, certament, considerant les idees de totes aquestes qualitats que es presentaven al meu pensament, que pròpiament eren les úniques que sentia de manera immediata, no era desenraonat creure que sentia coses completament diferents del meu pensament, a saber, els cossos d’on provenien aquestes idees. Perquè experimentava que se’m presentaven sense el meu consentiment, de manera que no podia sentir cap objecte, encara que volgués, si no es trobava present a l’òrgan d’algun dels meus sentits, i, si s’hi trobava, tampoc no podia, en cap cas, no sentir-lo.
I com que les idees que rebia pels sentits eren molt més vives, òbvies i fins i tot, a la seva manera, distintes que les idees que pogués fingir jo mateix en meditar o les que podia trobar impreses a la memòria, em semblava que no podien provenir de l’esperit, de manera que calia que fossin causades per altres coses. I com que no tenia cap més coneixement d’aquestes coses que el coneixement que em proporcionaven les mateixes idees, l’esperit només podia pensar que eren semblants a les idees que causaven.
I com que també recordava que m’havia servit dels sentits abans que de la raó i reconeixia que les idees que em formava per mi mateix no eren tan òbvies com les que rebia mitjançant els sentits i, fins i tot, que sovint aquelles eren compostes de parts d’aquestes, em convencia fàcilment que al meu esperit no hi havia cap idea que abans no hagués passat pels sentits.
Tampoc no creia, sense raó, que aquest cos (el qual, per algun dret especial, anomenava meu) em pertanyia més pròpiament i estrictament que cap altre. Perquè efectivament mai me’n podia separar com de la res ta de cossos: sentia en ell i per ell totes les meves apetències i aficions; i, finalment, era a les seves parts —i no pas a les parts dels altres cossos que hi estaven separats— on notava les sensacions de plaer i dolor.
Però quan examinava per què d’una sensació de dolor en surt una tristesa a l’esperit i per què de la sensació de plaer en neix l’alegria, o bé per què aquesta sensació a l’estómac que anomeno fam ens fa tenir ganes de menjar i la sequedat a la gola ens fa tenir ganes de beure, i així tota la resta de coses, només m’ho podia explicar dient-me que així m’ho havia ensenyat la naturalesa: perquè, certament, no hi ha cap afinitat ni relació (almenys, que jo pugui comprendre) entre aquesta sensació de l’estómac i el desig de menjar, i tampoc no n’hi ha cap entre la sensació de la cosa que causa el dolor i el pensament de tristesa que origina aquest pensament. I, de la mateixa manera, em semblava que havia après de la naturalesa totes les altres coses que jutjava tocant als objectes dels meus sentits, perquè observava que els judicis que acostuma va a fer sobre aquests objectes es formaven en mi abans que tingués temps de valorar i considerar les raons que em podien incitar a fer-los.
[4] [Els sentits molt sovint ens enganyen]
Però més tard diverses experiències van arruïnar a poc a poc tot el crèdit que havia atorgat als sentits, perquè vaig observar molt sovint que torres que de lluny m’havien semblat rodones de prop em semblaven quadrades, i que estàtues colossals erigides al capdamunt d’aquestes torres semblaven petites observades des de baix; i així moltes altres vegades he trobat erronis els judicis fonamentats en els sentits externs, i no només en els sentits externs, sinó fins i tot en els interns: perquè què hi ha de més íntim i intern que el dolor? I, tanmateix, sabia que persones amb les cames i els braços tallats encara notaven mal a l’extremitat perduda, la qual cosa em va fer pensar que tampoc no podia estar segur que em fes mal algun dels meus membres, encara que m’ho semblés.
I després encara vaig afegir a aquestes raons de dubte dues més de molt generals. La primera és que mai no he cregut sentir res, estant despert, que alguna vegada no pogués haver cregut sentir mentre dormia, i com que no crec que les coses que em sembla sentir quan dormo provinguin de cap objecte fora de mi, no veia per què em calia, per contra, tenir aquesta creença pel que fa a les coses que em sembla sentir quan estic despert. I la segona és que, no coneixent encara —o, més ben dit, fent veure que no coneixia—, l’autor del meu ésser, no veia res que pogués impedir que la naturalesa m’hagués fet de tal manera que m’equivoqués fins i tot en les coses que em semblaven més certes.
I pel que fa a les raons que abans m’havien convençut de la veritat de les coses sensibles, no em va costar gaire refutar-les. Perquè com que la naturalesa semblava induir-me a moltes coses de les quals la raó m’apartava, no creia que hagués de confiar gaire en les ensenyances d’aquesta naturalesa. I encara que les idees que rebo pels sentits no depenen de la meva voluntat, no pensava que per això haguéssim de concloure que provenien de coses diferents de mi, perquè tal vegada en mi hi podria haver alguna facultat (desconeguda encara fins al moment) que en fos la causa i les produís.
[5] [He de dubtar de la informació que em proporcionen els sentits, però no de tota en general]
Però ara que començo a conèixer-me millor i a descobrir més clarament l’autor del meu origen, certament no penso que hagi d’admetre temeràriament totes les coses que els sentits semblen ensenyar-nos, però tampoc no penso que totes en general s’hagin de posar en dubte.
[6] [Diferències entre l’ànima i el cos. L’ànima és més fàcil de demostrar i conèixer. Són mútuament independents]
I, en primer lloc, ara que sé que totes les coses que concebo de manera clara i distinta poden ser produïdes per Déu tal com les concebo, n’hi ha prou de poder concebre de manera clara i distinta una cosa sense una altra per estar segur que l’una és diferent de l’altra, ja que es poden donar separadament, almenys, per l’omnipotència de Déu, i, llavors, per obligar-me a jutjar-les diferents ja no importa en virtut de quina potència es produeixi aquesta separació. Per tant, com que sé amb certesa que existeixo i, tanmateix, no observo cap altra cosa que Pertanyi necessàriament a la meva naturalesa o essència, sinó que soc una cosa que pensa, concloc rectament que la meva essència consisteix només en això: a ser una cosa que pensa o una substància que té com a essència o naturalesa el fet de pensar. I encara que probablement (o més aviat segurament, tal com diré més endavant) tinc un cos al qual estic estretament unit, no obstant això, atès que, d’una banda, tinc una idea de mi mateix clara i distinta en tant que soc una cosa pensant i no extensa i, de l’altra, tinc una idea distinta del cos en tant que és una cosa extensa que no pensa, és clar que jo, és a dir, la meva ànima, per la qual soc el que soc, és totalment diferent del meu cos i pot existir sense aquest.
A més, trobo en mi facultats de pensar molt especials i diferents de mi, a saber, les facultats d’imaginar i de sentir, sense les quals puc perfectament concebre’m per complet d’una manera clara i distinta, però que, en canvi, no es podrien concebre sense mi, és a dir, sense una substància intel·ligent a la qual estan lligades. Perquè en la noció que tenim d’aquestes facultats, és a dir (per fer servir els termes de l’Escola), en el seu concepte formal, contenen alguna mena d’intel·lecció, de la qual cosa concebo que són distintes de mi, de la mateixa manera que les figures, els moviments i els altres modes o accidents dels cossos ho són dels cossos mateixos que els sustenten.
[7] [Demostració de les coses materials a partir de la veracitat divina]
També reconec en mi altres facultats, com ara la de canviar de lloc, adoptar diferents postures i altres de semblants, que, com les precedents, tampoc no es poden concebre sense la substància a què estan adherides ni, per consegüent, existir sense aquesta; però resulta molt evident que aquestes facultats, si certament existeixen, han d’estar adherides a una substància corpòria, o sigui, extensa, i no pas a una substància intel·ligent, perquè en el seu concepte clar i distint hi ha continguda una mena d’extensió, però no d’intel·ligència. A més, en mi també hi ha una certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i reconèixer les idees de les coses sensibles, però aquesta facultat em seria inútil i no me’n podria servir de cap manera si no hi hagués en mi o en algú altre una altra facultat activa capaç de formar i produir aquestes idees. Ara bé, aquesta facultat activa no pot trobar-se en mi, en tant que jo només soc una cosa que pensa, perquè no pressuposa el meu pensament i, a més, aquestes idees sovint se’m representen sense cap intervenció meva i fins i tot, a vegades, en contra de la meva voluntat; aleshores, necessàriament s’ha de trobar en alguna substància diferent de mi, en la qual estigui continguda formalment o eminentment (tal com he dit abans) tota la realitat que objectivament hi ha en les idees produïdes per aquesta facultat. I la substància en qüestió o bé és un cos, és a dir, una naturalesa corpòria que contingui de manera formal i efectiva tot el que hi ha objectivament i per representació en aquestes idees, o bé Déu mateix o alguna altra criatura més noble que el cos on això mateix estigui contingut eminentment.
Doncs bé, com que Déu no és enganyador, és molt evident que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc mitjançant alguna criatura en què la realitat d’aquestes idees no estigui continguda formalment, sinó només eminentment. Perquè en no haver-me donat cap facultat per saber això, sinó, al contrari, una gran tendència a creure que les idees parteixen de les coses corpòries, no veig com se li podria excusar l’engany si, en efecte, aquestes idees partissin d’altres causes —o fossin produïdes per altres causes— que les coses corpòries; per tant, cal admetre que aquestes coses corpòries existeixen.
[8] [Límits del coneixement: Déu només garanteix la veritat de les qualitats primàries]
Tanmateix, possiblement no siguin tal com les percebem pels sentits, perquè aquesta percepció dels sentits sovint és molt fosca i confusa, però com a mínim cal reconèixer que totes les coses que concebo d’una manera clara i distinta, és a dir, parlant en general, totes les coses que formen part de l’objecte de la geometria especulativa, es troben veritablement en els cossos. Però pel que fa a la resta de coses, que o bé són particulars, com per exemple que el sol tingui aquesta mida i aquella figura, etc., o bé són concebudes d’una manera menys clara i distinta, com ara la llum, el so, el dolor i altres de semblants, veritablement, malgrat ser tan dubtoses i incertes, amb tot, com que Déu no és enganyador i, per consegüent, no ha permès que hi hagi cap falsedat en les meves opinions sense conferir-me una facultat capaç de corregir-la, crec que puc concloure amb seguretat que en mi tinc els mitjans per conèixer-les amb certesa.
[9] [Demostració del cos de l’ésser humà]
I, en primer lloc, no hi ha cap dubte que tot el que la naturalesa m’ensenya conté alguna cosa de veritat. Perquè per naturalesa, considerada en general, entenc Déu mateix o bé l’ordre i la disposició que Déu ha establert en les coses creades. I per la meva naturalesa en particular, entenc el conjunt o reunió de totes les coses que Déu m’ha donat.
Doncs bé, el que m’ensenya aquesta naturalesa de manera més explícita i sensible és que tinc un cos, que es troba malament quan sento dolor i que necessita menjar o beure quan tinc les sensacions de gana o set, etc. I, per tant, no he de tenir cap dubte que, en això, hi ha alguna cosa certa.
La naturalesa m’ensenya també mitjançant aquestes sensacions de dolor, de gana, de set, etc., que no només m’allotjo al meu cos com un pilot a la seva nau, sinó que, a més d’això, hi estic tan estretament unit i fins a tal punt confós i barrejat que tots dos formem un sol tot. Perquè si això no fos així, quan el meu cos es ferís jo no sentiria dolor, jo que només soc una cosa que pensa, sinó que únicament percebria aquesta ferida per l’enteniment, com un pilot percep per la vista si hi ha alguna cosa que es trenca al seu vaixell, i quan al meu cos li calgués menjar o beure, ho notaria directament sense haver de ser avisat per les confuses sensacions de gana i set. Perquè, efectivament, totes aquestes sensacions de gana, de set, de dolor, etc., no són res més que certes formes confuses de pensar que provenen i depenen de la unió i la barreja de l’esperit amb el cos.
A més d’això, la naturalesa m’ensenya que hi ha molts altres cossos al meu voltant, entre els quals n’hi ha que em cal perseguir i d’altres que em cal evitar. I, certament, com que percebo diferents tipus de colors, d’olors, de gustos, de sons, de calor, de duresa, etc., concloc amb certesa que en els cossos d’on provenen totes aquestes diverses percepcions dels sentits hi ha les varietats que hi corresponen, tot i que potser aquestes varietats no siguin en efecte semblants a les de les percepcions. I també, com que algunes d’aquestes diverses percepcions dels sentits em són agradables i d’altres no, puc inferir una conseqüència totalment certa: que el meu cos (o més aviat jo mateix tot sencer, en tant que compost de cos i ànima) pot rebre diverses comoditats o incomoditats d’altres cossos que l’envolten.
[10] [Les qualitats secundàries són només afeccions de l’esperit: li indiquen quines coses són convenients o perjudicials per al compost del qual forma part]
Però hi ha moltes altres coses que aparentment m’ha ensenyat la naturalesa que, en canvi, no he rebut realment d’ella, sinó que s’han introduït al meu esperit pel costum que tinc de jutjar les coses sense considerar-les prou, de manera que fàcilment pot passar que continguin alguna falsedat, com, per exemple, l’opinió que tinc que un espai on no hi hagi res que es mogui i causi una impressió als meus sentits està buit; o que en un cos que està calent hi ha alguna cosa semblant a la idea de calor que noto en mi; o que en un cos blanc o negre hi ha la mateixa blancor i negror que percebo; o que en un cos amarg o dolç hi ha el mateix gust o el mateix sabor, i així successivament; o que els astres, les torres i tots els altres cossos allunyats tenen la mateixa figura i magnitud que aparenten quan ens els mirem de lluny, etc.
Ara bé, perquè no hi hagi en tot això res que no estigui concebut distintament, he de definir amb precisió el que pròpiament entenc quan dic que la naturalesa m’ensenya alguna cosa. Perquè aquí prenc la naturalesa en un sentit més reduït que quan l’anomeno conjunt o complex de totes les coses que Déu m’ha donat, ja que aquest conjunt o complex comprèn moltes coses que només pertanyen a l’esperit, de les quals no pretenc tractar ara en parlar de la naturalesa, com, per exemple, la noció que tinc de veritats com ara que allò que ha estat fet una vegada ja no pot no haver estat fet, i moltíssimes altres de semblants que conec per la llum natural, sense l’ajuda del cos. I comprèn també moltes altres coses que només pertanyen al cos i que aquí tampoc no són contingudes en el nom de naturalesa, com ara la qualitat que té el cos de pesar, i moltes altres de semblants de les quals tampoc no parlo ara. Només parlo llavors de les coses que Déu m’ha donat en tant que estic format d’esperit i de cos. Doncs bé, aquesta naturalesa m’ensenya amb prou encert a evitar les coses que causen en mi la sensació de dolor i a adreçar-me a les que em comuniquen plaer; però a part d’això no veig que m’ensenyi que, aquestes diverses percepcions dels sentits, hàgim de concloure mai res pel fa a les coses que hi ha fora de nosaltres sense que l’esperit les hagi examinat abans amb molt de compte i detingudament. Perquè em sembla que conèixer la veritat d’aquestes coses correspon només a l’esperit, i no pas al compost d’esperit i cos.
I així, tot i que una estrella no causi cap més impressió al meu ull que el foc d’una petita flama, no obstant això no hi ha en mi cap facultat, real o natural, que m’indueixi a creure que no és més gran que aquell foc, malgrat que ho hagi considerat així des dels meus primers anys, sense cap fonament raonable. I encara que aproximant-me al foc noto calor, i fins i tot si m’hi aproximo massa noto dolor, amb tot no hi ha cap raó que em pugui convèncer que en el foc hi ha alguna cosa semblant a aquesta calor, ni tampoc a aquest dolor, sinó que només tinc raó de creure que conté alguna cosa, sigui quina sigui, que atia en mi aquestes sensacions de calor o dolor.
De la mateixa manera, encara que hi hagi espais en què no trobo res que atiï i activi els meus sentits, no he de concloure d’això que aquests espais no contenen cap cos, sinó que veig que, tant en això com en altres casos semblants, he acostumat a pervertir i confondre l’ordre de la naturalesa: perquè aquestes sensacions o percepcions dels sentits, que només han estat posades en mi per indicar al meu esperit quines coses són convenients o perjudicials per al compost del qual forma part, i que, en això, són bastant clares i distintes, les utilitzo, tanmateix, com si fossin regles molt certes per conèixer immediatament l’essència i la naturalesa dels cossos que hi ha fora de mi, dels quals, en canvi, no són capaces d’ensenyar-me res que no sigui molt fosc i confús.
[11] [Per què Déu permet que pugui errar en alguns dels meus judicis]
Però abans ja he examinat prou com, no obstant la suprema bondat de Déu, hi pot haver falsedat en aquesta mena de judicis. Ara ja només es presenta encara una dificultat pel que fa a les coses que la naturalesa m’ensenya que he de perseguir o evitar i quant a les sensacions internes que ha posat en mi ja que a vegades m’han semblat errònies, de manera que em sembla que soc directament enganyat per la meva naturalesa. Per exemple, el gust agradable d’una vianda en la qual haguessin posat verí em pot invitar a prendre’m ei verí i, així, a equivocar-me. És cert, de tota manera, que en això la naturalesa pot ser excusada, perquè només em fa desitjar la vianda en la qual hi ha un sabor agradable, i no pas a desitjar el verí, que no coneix; de manera que d’això només puc concloure que la meva naturalesa no ho coneix tot plenament i universalment; cosa de la qual no cal estranyar-se, perquè l’home, que és de naturalesa finita, només pot tenir un coneixement d’una perfecció també limitada.
Però també ens enganyem bastant sovint en les coses a les quals la naturalesa ens condueix directament, tal com els passa als malalts quan volen beure o menjar coses que els poden fer mal. Possiblement se’ns digui aquí que la causa d’aquest engany és la corrupció de la seva naturalesa, però això no salva la dificultat, perquè un home malalt no és menys veritablement una criatura de Déu que un home plenament saludable, i, per tant, per a la bondat de Déu és tan repugnant que sigui enganyosa i errònia la naturalesa de l’un com de l’altre. I de la mateixa manera que un rellotge compost de rodes i contrapesos no observa menys exactament totes les lleis de la naturalesa quan està mal fet i no toca correctament les hores que quan satisfà plenament els desitjos del seu artífex, així també, si considero el cos de l’home com una màquina fabricada i composta d’ossos, nervis, músculs, venes, sang i pell, de tal manera que, encara que no tingués cap esperit, no deixés de moure’s de la mateixa manera que ho fa quan no es mou pel dictat de la voluntat ni com a conseqüència de l’ajuda de l’esperit, sinó només per la disposició dels seus òrgans, llavors admeto fàcilment que tan natural seria a aquest cos —si, per exemple, fos hidròpic— patir la sequedat de gola que acostuma a indicar a l’esperit la sensació de set i estar disposat per aquesta sequedat a activar els nervis i altres parts de la manera que calgués per tal de beure —i així augmentar la seva dolència i fer-se mal a si mateix— com li seria natural, sense tenir cap malaltia, que una sequedat de gola d’aquesta mena l’impulsés a beure per al propi bé. I encara que, atès l’ús que l’artífex destina al rellotge, puc dir que s’allunya de la seva naturalesa si no marca bé les hores i que, de la mateixa manera, considerant que la màquina del cos humà ha estat formada per Déu per tenir en si mateixa tots els moviments que sol tenir, hi ha raons per pensar que no segueix l’ordre de la seva naturalesa quan la gola està seca i el fet de beure la perjudica, reconec, amb tot, que aquesta última manera d’explicar la naturalesa és molt diferent de l’altra. Perquè aquesta manera no és res més que una simple denominació que depèn completament del meu pensament, que compara un home malalt i un rellotge mal fet, i no remet a res que es trobi en efecte en la cosa de la qual parlem, i, en canvi, per l’altra manera d’explicar la naturalesa entenc alguna cosa que es troba veritablement en les coses i que, per tant, té una certa veritat.
Però realment, tot i que només sigui donar una denominació exterior el fet de dir del cos hidròpic que té la naturalesa corrompuda perquè sense necessitat de beure nota la gola seca i àrida, amb tot, pel que fa al compost sencer —és a dir, a l’esperit o ànima unida al cos— no és una pura denominació, sinó un veritable error de la naturalesa tenir set quan beure el perjudica tant, i, per consegüent, encara queda examinar com la bondat de Déu no impedeix que la naturalesa de l’home, entesa d’aquesta manera, sigui fal·laç i enganyosa.
[12] [Segon objectiu: diferències entre el cos i l’ànima]
Per començar aquest examen, faig notar aquí, en primer lloc, que hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos, perquè el cos és, per naturalesa, sempre divisible i l’esperit és enterament indivisible. Perquè, efectivament, quan considero el meu esperit, és a dir, a mi mateix, en tant que només soc una cosa que pensa, no hi puc distingir cap part, sinó que el concebo com una cosa sola i sencera. I encara que l’esperit sembla que estigui unit al cos, no obstant això, és segur que un peu, o un braç o qualsevol altra part, en separar-se del meu cos, no manllevaran res al meu esperit. I, pròpiament, no es pot dir que les parts d’aquest mateix esperit siguin les facultats d’estimar, de sentir, de concebre, etc., perquè l’esperit es dedica tot sencer a estimar, i també tot sencer a sentir, a concebre, etc. Però passa tot el contrari amb les coses corpòries o extenses: perquè no n’hi cap ni una que el meu pensament no pugui desfer en trossos, que el meu esperit no divideixi gaire fàcilment en diverses parts, i, per consegüent, que no la sàpiga divisible, amb la qual cosa n’hi hauria prou per ensenyar-me, en cas que encara no ho tingués prou clar, que l’esperit, o sigui, l’ànima de l’home, és completament diferent del cos.
Faig notar també que l’esperit no rep immediatament la impressió de totes les parts del cos, sinó només del cervell o, fins i tot, potser, d’una de les seves parts més petites, a saber, aquella en què s’exercita la facultat que anomenem sentit comú, la qual —sempre que està disposada de la mateixa manera— fa sentir la mateixa cosa a l’esperit, per més que mentrestant les altres parts del cos puguin estar diversament disposades, tal com testimonien una infinitat d’experiències que ara no cal detallar.
[13] [Explicació mecanicista del cos humà]
Observo també que per naturalesa cap de les parts del cos no pot ser moguda per una altra part situada una mica més lluny si no pot ser també moguda de la mateixa manera per alguna de les parts que hi ha entre totes dues, tot i que la part més allunyada no actuï. Així, per exemple, donada una corda tibada A B C D, si estirem i movem l’última part D, la primera part A es mourà tal com es podria haver mogut si haguéssim estirat una de les parts intermèdies B o C i l’última D quedés immòbil. I, igualment, quan noto dolor en un peu, la física m’ensenya que aquesta sensació es comunica per mitjà dels nervis que hi ha distribuïts al peu i que s’estenen com cordes des d’allà cap al cervell, de manera que, quan es tiben al peu, es tiben també alhora a la part del cervell d’on provenen —i a la qual tornen— i provoquen un moviment que la naturalesa ha instituït per fer sentir un dolor a l’esperit com si fos al peu. Però com que per anar des del peu fins al cervell aquests nervis han de passar per la cama, la cuixa, els ronyons, l’esquena i el coll, pot passar que, malgrat que els extrems que hi ha al peu no s’hagin mogut, sinó que només ho hagi fet alguna de les parts que passa pels ronyons o el coll, això, tanmateix, desencadeni els mateixos moviments al cervell que els que podria desencadenar una ferida al peu, i que, per tant, necessàriament l’esperit noti al peu el mateix dolor que sentiria si hagués rebut una ferida. I una cosa per l’estil cal dir de totes les altres percepcions dels nostres sentits.
Finalment, faig notar també que, com que cadascun dels moviments que es fan a la part del cervell de la qual l’esperit rep immediatament una impressió només causa una única sensació, no podem desitjar o imaginar res millor que aquest moviment faci sentir a l’esperit, entre totes les sensacions que és capaç de provocar, la que sigui més pertinent i d’ordinari més útil per conservar el cos humà en bona salut. Doncs bé, l’experiència ens diu que totes les sensacions que la naturalesa ens ha donat són tal com acabo d’explicar i, per tant, que en aquestes sensacions no hi ha res que no evidenciï el poder i la bondat de Déu, que les ha produït.
Així, per exemple, quan els nervis que hi ha al peu són moguts amb més força de la normal, aquest moviment, que passa per la medul·la espinal fins al cervell, provoca una impressió en l’esperit que li fa sentir alguna cosa, a saber, un dolor com si fos al peu, per mitjà del qual l’esperit és advertit i induït a fer tot el que pugui per eliminar-ne la causa, la qual és perillosa i nociva per al peu.
És veritat que Déu podria instituir la naturalesa de manera que aquest mateix moviment en el cervell fes sentir a l’esperit alguna cosa molt diferent: per exemple, que es fes sentir a si mateix alternativament al peu i al cervell, o en algun lloc entre el peu i el cervell o, en fi, de qualsevol altra manera; però res de tot això no hauria contribuït tan bé a conservar el cos com el que en efecte passa.
De la mateixa manera, quan necessitem beure neix d’aquí una certa sequedat de la gola que activa els nervis, els quals, al seu torn, activen les parts interiors del cervell, i aquest moviment fa notar a l’esperit la sensació de set, perquè en aquesta situació no hi ha res que ens sigui més útil que saber que ens cal beure per conservar la nostra salut, i així amb tota la resta de coses.
De tot això s’infereix amb tota evidència que, malgrat la suprema bondat de Déu, la naturalesa de l’home, en tant que composta d’esperit i de cos, a vegades no pot deixar de ser falsa i enganyosa, perquè si hi ha alguna causa que activa, no en el peu, sinó en alguna part del nervi tibat des del peu fins al cervell, o fins i tot en el cervell, el mateix moviment que s’activa quan el peu no està bé, notarem dolor en el peu, i el sentit estarà naturalment equivocat, ja que com que un moviment en el cervell només pot causar a l’esperit la mateixa sensació, i aquesta sensació s’excita molt més sovint per una causa que provoca dolor en el peu que per una altra causa en un altre lloc, és bastant més raonable que informi l’esperit d’un dolor en el peu que no pas en cap altra part. I encara que la sequedat a la gola no estigui sempre provocada, com passa normalment, per la necessitat de beure i mantenir així la salut del cos, sinó que a vegades es deu a una causa totalment contrària —tal com passa en el cas dels hidròpics—, amb tot és molt millor que ens enganyi en aquests casos i que no ens enganyi, per contra, quan el cos estigui sa, i així successivament.
[14] [Conclusions: en quina mesura els sentits ens poden ser útils i com puc diferenciar entre la vetlla i el somni]
I certament aquesta consideració m’és molt útil, no només per reconèixer tots els errors als quals està sotmesa la meva naturalesa, sinó també per evitar-los i corregir-los més fàcilment, perquè sabent que totes les meves sensacions són més certes que falses quant a les comoditats o incomoditats del cos, i que gairebé sempre em puc servir de més d’un sentit per examinar una mateixa cosa, i, encara més, que puc utilitzar la memòria per enllaçar i ajuntar els coneixements presents i passats, i també el meu enteniment, que ja ha descobert totes les causes dels meus errors, ja no he de témer més en el futur que la falsedat faci acte de presència en les coses que em són més habitualment representades pels sentits. I he de rebutjar tots els dubtes d’aquests dies per hiperbòlics i ridículs, particularment aquesta incertesa tan generalitzada pel que fa al son, que no podia distingir de la vigília: perquè ara observo que entre l’un i l’altra hi ha una diferència molt notable, ja que la memòria mai no pot enllaçar i ajuntar els nostres somnis entre si i amb el curs de la nostra vida, tal com sí que pot unir les coses que ens passen quan estem desperts. I és que, de fet, si mentre estic despert algú se m’aparegués de sobte i desaparegués tot seguit, tal com fan les imatges que veig dormint, de manera que no pogués veure d’on ve ni on va, no em faltaria raó si cregués que, més que d’un home de veritat, es tracta d’un espectre o d’un fantasma format al meu cervell, similar als que s’hi formen quan dormo. Però quan percebo coses que sé distintament de quin lloc provenen i on són i el temps en què se m’apareixen, i, sense cap interrupció, les puc enllaçar amb la resta de la meva vida, estic completament segur, llavors, que les percebo despert i no mentre dormo. I de cap manera no he de dubtar de la veritat d’aquestes coses si, després d’haver recorregut als sentits, a la memòria i a l’enteniment per examinar-les, en cap no trobo res que es contradigui amb el que m’indica la resta. Perquè, del fet que Déu no és fal·laç, se’n deriva necessàriament que en això no estic enganyat.
Però com que la necessitat dels afers ens obliga sovint a decidir-nos abans que hàgim tingut temps d’examinar-los tan detingudament, cal reconèixer que la vida de l’home està subjecta molt freqüentment a l’error en les coses particulars, i, en definitiva, hem d’admetre que la nostra naturalesa és fràgil i dèbil.
Bibliografia:
«Meditacions metafísiques de René Descartes» dins de José Vidal González Barredo, Noesi. Textos de filosofia per a les PAU 2024, 119-165.
Piensoluegosiento 