A l’edat mitjana, la filosofia va estar profundament unida a la religió. Els pensadors medievals intentaven respondre grans preguntes com ara: Qui és Déu? Es pot demostrar que existeix? Quina relació hi ha entre la fe i la raó? Què és l’ésser humà? Entre els filòsofs més importants d’aquest període trobem Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Avicenna i Averroes. Tot i pertànyer a tradicions religioses diferents (cristianisme i islam), tots quatre van dialogar amb la filosofia grega, especialment amb el pensament de Plató i Aristòtil.

Agustí d’Hipona (segles IV-V) és un dels pensadors més importants del cristianisme. Abans de convertir-se al cristianisme, va passar per diverses etapes de recerca personal. La seva experiència vital queda reflectida a l’obra Confessions, on explica el seu camí interior fins a trobar la fe. Per a Agustí, la veritat no es troba principalment en el món exterior, sinó dins de l’ànima. Ell defensa que Déu il·lumina la ment humana perquè pugui conèixer la veritat. Aquesta teoria es coneix com la teoria de la il·luminació.

Agustí rep una forta influència de Plató. Igual que el filòsof grec, considera que hi ha una realitat superior i eterna, que és més important que el món material. Però, a diferència de Plató, Agustí identifica aquesta realitat eterna amb Déu. També reflexiona sobre el problema del mal. Segons ell, el mal no és una cosa creada per Déu, sinó l’absència de bé, igual que la foscor és absència de llum. En la seva obra La ciutat de Déu, diferencia entre la ciutat terrenal (basada en l’egoisme) i la ciutat de Déu (basada en l’amor a Déu), mostrant que la història humana és una lluita entre aquestes dues maneres de viure.

Uns segles més tard, al segle XIII, Tomàs d’Aquino va intentar harmonitzar la fe cristiana amb la filosofia d’Aristòtil. En aquell moment, les obres d’Aristòtil havien arribat a Europa gràcies als filòsofs musulmans. Tomàs pensava que la raó i la fe no es contradiuen, perquè totes dues provenen de Déu. Si hi ha contradicció, és que hem entès malament alguna cosa.

A la seva obra més important, la Summa Theologiae, Tomàs presenta les “cinc vies”, cinc arguments racionals per demostrar l’existència de Déu. Per exemple, observa que tot el que es mou és mogut per una altra cosa, i arriba a la conclusió que ha d’existir un primer motor que no sigui mogut per ningú: Déu. També argumenta que ha d’existir una causa primera, un ésser necessari i un ésser perfectíssim. Amb això, Tomàs mostra que es pot arribar a l’existència de Déu mitjançant la raó, sense necessitat de la fe, tot i que la fe permet conèixer veritats més profundes.

Pel que fa a l’ésser humà, Tomàs segueix Aristòtil i defensa que està format per cos i ànima, però que no són dues realitats separades, sinó una única substància. L’ànima és la forma del cos, és a dir, allò que li dona vida. Aquesta visió és diferent de la de Plató i Agustí, que tendien a donar més importància a l’ànima que al cos.

Avicenna (segles X-XI), filòsof musulmà, també va interpretar Aristòtil des de la seva pròpia tradició religiosa. Va ser un gran metge i científic, a més de filòsof. Una de les seves idees més importants és la distinció entre essència i existència. Segons Avicenna, l’essència d’una cosa és el que és (per exemple, la definició d’“ésser humà”), mentre que l’existència és el fet que aquesta cosa existeixi realment. En els éssers del món, essència i existència són diferents: podem entendre què és un unicorn, però això no vol dir que existeixi. En canvi, en Déu, essència i existència coincideixen: Déu és l’únic ésser necessari, que no depèn de res més per existir.

Avicenna també defensa que l’ànima és immaterial i pot sobreviure després de la mort del cos. El seu pensament va influir molt en la filosofia cristiana medieval, especialment en Tomàs d’Aquino.

Averroes (segle XII), també musulmà, és conegut sobretot pels seus comentaris a l’obra d’Aristòtil. De fet, a Europa se’l coneixia com “El Comentador”. Averroes defensava que la filosofia i la religió no s’oposen, sinó que són dues vies diferents cap a la veritat. Segons ell, la religió utilitza un llenguatge simbòlic, apte per a tothom, mentre que la filosofia fa servir demostracions racionals, reservades als qui tenen una formació més profunda.

Una de les seves idees més discutides és la teoria de l’enteniment únic. Averroes interpretava que hi ha un únic enteniment universal compartit per tots els humans. Això va generar polèmica en el món cristià, perquè semblava posar en dubte la immortalitat individual de l’ànima.

En conjunt, aquests quatre filòsofs mostren la riquesa del pensament medieval. Lluny de ser una època fosca, l’edat mitjana va ser un període de diàleg entre cultures (cristiana i musulmana) i entre fe i raó. Agustí posa l’accent en la interioritat i la fe; Tomàs intenta demostrar racionalment les veritats religioses; Avicenna reflexiona sobre la relació entre essència i existència; i Averroes defensa l’autonomia de la filosofia. Tots ells comparteixen la voluntat d’entendre el món i Déu amb profunditat, utilitzant tant la tradició religiosa com l’herència de la filosofia grega.

Preguntes

  1. Quina relació estableix Agustí d’Hipona entre la veritat i l’interior de l’ésser humà?
  2. En què consisteix la teoria de la il·luminació d’Agustí?
  3. Com explica Agustí l’origen del mal?
  4. Què pretenia demostrar Tomàs d’Aquino amb les cinc vies?
  5. Per què Tomàs d’Aquino creu que fe i raó no es poden contradir?
  6. Quina diferència hi ha entre essència i existència segons Avicenna?
  7. Per què Avicenna considera que Déu és un ésser necessari?
  8. Quina és la diferència entre la manera d’entendre la relació ànima-cos en Tomàs i en Agustí?
  9. Com explica Averroes la relació entre filosofia i religió?
  10. Per què es pot dir que l’edat mitjana va ser una època de diàleg entre cultures?